El darrer vals.
Desprès de 35 anys de feina, sembla que em jubilen. Les noves companyes, més altes, més ecològiques i més econòmiques, han arribat per donar-me el relleu. Només trobaré a faltar els balls de les nits d'estiu.
Quan era jove i arrogant, em molestava que cada nit al començar el meu torn, s'ajuntessin al meu voltant, totes aquelles papallones. Les sentia xafardejar, amb el seu brunzit molest, aletejant en cercles. Un dia però, uns marrecs, em van trencar un tros de globus, amb una pedra. Podia ignorar les pixades dels gossos, i els xiclets enganxats, però allò no.
En tot cas va arribar la nit, i amb ella les papallones. Vaig pensar que cridaria. Les molt mal educades, van entrar per l'escletxa, apropant-se a la bombeta, que les encegava. Entre elles, es va fer el silenci, embadalides per aquell sol magnetitzant. Vaig contenir la respiració. Llavors es va produir un fet sorprenent. Una meravellosa música va comença a sonar, i les papallones, en parelles, saludant-se amb una reverencia, començaren un majestuós vals, girant i girant, al voltant de la llum. Vaig plorar, fins que van marxar, de matinada. Aquella, va ser la primera de moltes nits de valsos. No sé on ballaran les meves amigues, quan em treguin l'ancoratge que m'uneix a aquest racó del parc, i quan el cordó que m'uneix a l'entramat elèctric de la ciutat, sigui tallat. L'hivern es llarg, no crec que arribi a la primera nit d'estiu. Desitjo que em fonguin, i tot s'acabi ràpid.
Quan era jove i arrogant, em molestava que cada nit al començar el meu torn, s'ajuntessin al meu voltant, totes aquelles papallones. Les sentia xafardejar, amb el seu brunzit molest, aletejant en cercles. Un dia però, uns marrecs, em van trencar un tros de globus, amb una pedra. Podia ignorar les pixades dels gossos, i els xiclets enganxats, però allò no.
En tot cas va arribar la nit, i amb ella les papallones. Vaig pensar que cridaria. Les molt mal educades, van entrar per l'escletxa, apropant-se a la bombeta, que les encegava. Entre elles, es va fer el silenci, embadalides per aquell sol magnetitzant. Vaig contenir la respiració. Llavors es va produir un fet sorprenent. Una meravellosa música va comença a sonar, i les papallones, en parelles, saludant-se amb una reverencia, començaren un majestuós vals, girant i girant, al voltant de la llum. Vaig plorar, fins que van marxar, de matinada. Aquella, va ser la primera de moltes nits de valsos. No sé on ballaran les meves amigues, quan em treguin l'ancoratge que m'uneix a aquest racó del parc, i quan el cordó que m'uneix a l'entramat elèctric de la ciutat, sigui tallat. L'hivern es llarg, no crec que arribi a la primera nit d'estiu. Desitjo que em fonguin, i tot s'acabi ràpid.
Aquest és el relat amb que participo en el 147è Joc Literari d’en Jesús M. Tibau. El relat no tenia que superar les 250 paraules i estar relacionat amb la fotografia de l'encapçalament. Us deixo l’enllaç amb els relats dels participants:147è Joc Literari
7 comentaris:
gràcies de nou per afegir-te als jocs literaris de tipus creatiu
Et torno la visita :)
Has fet una història molt visual, amb les papallones ballant amb la llum, a contrallum, a la nit... m'ha agradat molt!
Salut!
potser com el cicle de l'aigua tornaràs al mateix parc.
salut!
Desitja que la fonguin... a causa del ball perdut. Qui sap que srrà després de fosa, potser té raó en Rafel.
El bon fanal també té dret a la dignitat fins al final. Bell i emotiu relat, Sergi !
Ai, les seves amigues, s'hauran d'acostumar als fanals nous, tot i que els veig una mica "estirats".
De ben segut que les papallones mai l’oblodaran…
Simplement preciós
Publica un comentari a l'entrada