dimarts, 10 d’agost de 2010

> La Caiguda de Mermande. Capítol 10.


Capítol 10. Trobada inesperada.

Uns crits desesperats els van despertar. Plasença i Simó van córrer fins on Misericòrdia muntava guàrdia. Massa tard, una mena de llop monstruós, dret a dues potes, esbudellava el joglar mort. Plasença, espasa en mà, tremolava atemorida. El monstre, xop de sang, és girà enviant el cos de Misericòrdia a l'altra punta de la clariana. Amb una velocitat sorprenent va grimpar entre els arbres, emetent un udol llarg i llastimós.

Simó, subjectant el símbol sagrat del seu penjoll, va murmurar unes paraules. Un raig de llum va sorgir de l'amulet, impactant en la bestia, que va caure rodolant. Espires de fum sortien del seu cos. Es va quedar ajupida, entre sorpresa i enrabiada. Tenia gran part del pit i la faç socarrimada. Una desagradable pudor a carn i pell cremada ho envaïa tot.

- Que és aquesta abominació? -. Xisclava Plasença.
- Recula, filla. Darrera meu. Quant t'ho indiqui, surt corrent.
- Que voleu fer Simó? -. La veu de Plasença era un fil escanyolit. - Tenim que fugir -.

No va tenir temps d'esquivar el nou horror què li queia al damunt. Instintivament va apujar l'espasa, que es va clavar en el cos de la nova aparició. Plasença va sentir com unes urpes li destrossaven la cara i el coll, i obrien la cuirassa. Estava paralitzada. El món és va fondre sota un tel de sang.

La bestia bramant, s'arrancava l'espasa de la ferida.

Simó va espitjar-la, imposant la mà sobre l'home llop, què va començar a retòrcer-se de dolor.
- Fuig, ara! -.

Va recular, arrossegant-se entre les fulles. El primer monstre queia sobre Simó destrossant-li el coll d'una queixalada. El segon s'unia al primer amb fúria salvatge.
Plasença arrencà a córrer pel bosc sense rumb, taponant inútilment amb la mà la pèrdua de sang, cridant, embogida.


Resum del capítol anterior.

Savina mor cremada a les ruïnes de Nür a mans de Peix Podent. Aquest, rep a la cara l'impacte d'un projectil de foc.




8 comentaris:

◊ dissortat ◊ ha dit...

Licàntrops??? Quina por passarien

Patricia ha dit...

Estic enganxadíssima. L'aparició d'aquest home llop és extasiant. Quina sangonada! Mare meva!

Perdició meva, i què va passar després? En vull més!!!

sànset i utnoa ha dit...

No en teníem prou amb el Podent aquell que ara arriben els homes llop!

Això pren un camí molt atractiu!

*Sànset*

Elvira FR ha dit...

Bufa quina por!

Ada ha dit...

Mare meua, quina matança!! D'on han sortit aquests monstres?! Pobreta Plasença, corre corre, fuig!!!
(em fas patir, eh!)

Porny ha dit...

Mola!
Em fa l'efecte que, o moren tots en un parell de capítols o aquí tens història per uns quants mesos!

Igor ha dit...

Ostres, ara m'has matat. Jo que seguia una història severa, traçada, amb un alè d'èpica antiga i ara els udols. I en canvi funciona, potser per contrast amb l'absoluta versemblança anterior, aquest episodi tallant, és un salt cap a un altre lloc.
PD: estic de vacances sense PC. Però, vaja, això no m'ho perdo.

La Meva Perdició ha dit...

Dissortat: Correcte. Una parella de loup-garous.

Patrícia: arribem als desenllaços. ^_^

Sànset: hi ha tanta maldat! ^_^

Elvira Fr: unes gotes només.

Ada: Per mantenir la tensió. ^_^

Porny: benvingut, això s'acaba.

Igor: celebro què sorprengui el gir. Bones vacances, neng.