(Escut de la casa Catalarra)
Capítol 12 – Morvanenn.
Vesiat portava en braços el cos malmès de la seva germana Viana. La lluna plena havia fugit deixant pas a una espessa boira, i vívids records de la nit anterior.
El cos nu de Viana, presentava severes cremades a la cara i al pit. És moria. Vesiat li acariciava la llarga cabellera daurada.
Recordava el moment en què el religiós va posar-li la mà al front. Encara li cremava, entelant-li la visió i embogint-lo. La ferida d'espasa havia cicatritzat.
Si arribaven a la torre podrien descansar i regenerar-se, submergits en les aigües guaridores de la font ancestral, causa de la seva maledicció i fortalesa. Tindrien un somni llarg, molt llarg. Podrien passar mesos, potser anys, però retornarien sense danys.
Vesiat va distingir els merlets de la torre de planta cilíndrica, al fons de la vall. S'alçava desafiant i poderosa en mig d'una vegetació que no gosava apropar-se. La forta màgia què envoltava la construcció només la feia visible pels integrants de la seva espècie.
A mida què s'apropaven, notava alguna cosa fora de lloc. Una olor desconeguda, desprès un rastre de sang. La porta de Morvanenn incomprensiblement romania oberta.
Vesiat va córrer els últims metres, disposat a enfrontar-se a qualsevol enemic.
Plasença havia perdut molta sang desprès de vagar tota la nit pel bosc. Una veu al cap l'havia guiat fins aquella torre. Imatges d'una font d'aigües clares s'amuntegaven junt amb promeses què no comprenia.
Per fi la tenia al davant. Va sentir una veu què cridava advertències a les seves espatlles. No en va fer cas. Amb un últim esforç és va deixar caure a les aigües, què és van tenyir de vermell.
El pes de la cuirassa l'empenyia al fons. Una gran pau l'envaïa, la foscor la va amanyagar.
Per fi podia descansar.
Epíleg.
L'hivern regnava amb tota la seva cruesa en la serralada dels Laments. Un home doblat pel pes del fred i la neu, caminava arrossegant penosament un petit carret, recolzant-se en un llarg bastó.
Cercava el Pas del Peregrí, l'únic camí segur per travessar les muntanyes abans què les neus ho impedissin.
Entre el soroll provocat constantment pel torb, un plor desconsolat va sorgir del carro què l'home estirava. Aquest, apropant-se, el va intentar calmar tapant-lo amb les gruixudes pells.
Des d'aquell punt elevat, el vell encara podia distingir les restes de Nür. L'antic monjo inquisidor, conegut anteriorment com Peix Podent, va repassar amb els dits gelats les cremades que li deformaven la cara i li cremaven l'ànima.
- Som-hi Savin, ens queda un llarg camí per endavant -. Va murmurar, més per a ell què pel nadó.
Resum del capítol anterior:
Guifré l'Ós surt de cacera per matar a Plasença Catalarra, però és abandonat pels seus homes i fet presoner per Plomí Argentat.
FINAL DE FULLETÓ I UN NOU COMENÇAMENT:
Desprès de 3 mesos i dotze capítols de publicació setmanal hem arribat al final de “La Caiguda de Mermande”. Agraeixo a tothom què en algun moment ha seguit la narració i ha deixat les seves impressions. ^_^
Un cop més, el meu agraïment sincer a Dissortat en l'Exili pels seus magnífics blasons.
El proper dilluns comença un nou fulletó “EL RETORN DELS DIPS”, fins llavors.
9 comentaris:
Ovació traca i mocador! gran final!
M'agradat moltissim. Com diu l'Elvira, ara nomes queda una gran ovació final. I quedar a l'espera del pròxim relat, encara que superar aquest...
De segur que ho aconsegueixes, saps com crear bons relats.
Enhorabona y petonets
PD: Enhorabona també al creador dels escuts i blasons que han acompanyat el teu relat, sense ell no habría segut el mateix.
Ens has regalat el fulletó de l'estiu, ple d'emoció i d'imatges inoblidables.I ara un final de focs artificals. I ens ho agraeixes? Gràcies a tu!!! Esperaré amb candeletes el nou fulletó.
Una abraçada!
Els que hem seguit "La caiguda de Mermande" des del principi hem gaudit del relat amb gust. Les teues paraules ens han traslladat a èpoques passades que als que ens agrada la història -i les històries-, ens ha alegrat l'estiu. Has trobat el punt i t'has documentat molt acuradament -construccions, armes, crueltats pròpies de temps foscos, costums...-
M'he quedat una mica alerta amb l'última aparició de Peix Podent, que sembla que deixa oberta una porta a una possible continuació amb el xiquet "misteriós".
Salut i gràcies per les teues constants lloances de la meua humil participació en aquest magnífic fulletó.
(He tornat de l'exili xDDD)
Un final agre-dolç. Això sí, m'afegiré a l'Elvira: de traca i mocador.
A mi se m'ha fet curt.
*Sànset*
Elvira Fr: Gràcies per seguir fins el final.
LenOre: Celebro que gaudissis del fulletó i del final. Avui penjo el nou, canviem de registre. A veure que tal.
Patrícia: Ets un sol. Avui penjo el nou. Quina “ilu”. ^_^
Dissortat: Ha sigut molt divertit escriure “La Caiguda de Mermande”. Com sempre l'encertes amb les teves intuïcions. Per la meva part, només tinc agraïments en vers la teva persona. Sense conèixer-nos gaire vas acceptar el meu oferiment de col·laboració i vas fer una gran aportació al relat. Desitjo què en un futur tornem a repetir. Bones vacances. Una abraçada.
Sànset: Gràcies. Ara toca fer pas a un nou fulletó més fosc i terrible.
A tots vosaltres, i a Porny, Ada, Igor, Carme, Ricderiure, Laura T. Marcel, Jordicine, i tots els demés què heu passejat per Mermande, gràcies de nou per acompanyar-me aquests últims tres mesos en les desventures de la Casa Catalarra.
Hola,
És una autèntica llàstima que s'arribi al final. Però també entenc que no has barrat la porta i que queda una escletxa oberta. Poster un día decideixes continuar.
He gaudit de debò. La història és bona, et creus els seus personatges, les situacions. L'estil és absolutament depurat, lluny de moltes altres formes d'escriptura i oh!, funciona perfectament. Com altres lectors em sento una mica, com dir-ho, famolenc.
Felicitats per aquest magnífic relat.
Igor: Celebro que en gaudissis i gràcies per la teva valoració. Et convido a tastar el nou fulletó: “El retorn dels Dips”. Una abraçada.
ep!
ja ho tinc jo també! , potser em salto una mica els temps per que em llegeixo els capítols de 6 en 6, però m'agrada més veure-ho en conjunt.
vaya, que moooolt bé, bona història, bona ambientació (els escuts genial!) i bon final,
d'acord que sembla que deixes una porta oberta... el fill que no va morir!!! la nissaga de Savina i Rostand tornarà per venjar la caiguda de Mermande!
apa salut!!!
Publica un comentari a l'entrada