divendres, 21 d’octubre de 2011

> El Relleu.




Torna el concurs de microrelats a la ràdio de l'Associació de Relataires en Català (ARC). En aquesta segona convocatòria amb més emissores per radiar els microrelats i un augment significatiu dels premis.
Aquí us deixo les bases. Animeu-vos a participar!
Enguany el tema central és “Sentiments”, i la proposta pel mes d'Octubre “Alegria”.

A continuació el meu relat per aquest mes, que vist els fets d'ahir m'ha deixat una estranya sensació al cos.

El Relleu
Els sicaris del règim havien fet bé la feina. Ja no tornaria a utilitza aquelles mans ara destrossades per escriure un altre vers. Aquell acte de deliberada maldat, havia aniquilat la seva ànima més depresa que la resta de tortures dels últims mesos.

Explosions i trets de fusell el van sostreure del dolor. Les mateixes parets de pedra trontollaven. La porta de la cela s'obria i una figura fortament armada s'hi atansava. Un turbant de color indi li tapava el rostre. Sens dubte es tractava d'un dels mercenaris contractats per sembrar el terror entre la població. Va recular, allunyant-se de la nova amenaça.

—Pare, no temi, sóc la Faíza, he vingut per alliberar-lo —va dir una veu de dona, descordant-se el turbant.
Naji, no ho podia creure.
—No és possible, la meva filla petita és morta..... se la van endur, com a la resta.
—Si pare, però vaig escapar.
Naji va esclafir en llàgrimes, besant les mans de la noia.
La Faíza, l'acollia entre els seus braços, amanyagant-lo.
Naji sanglotava donant gràcies al cel per aquell regal. El dia en que les autoritats van comunicar-li la detenció de la Faíza per simpatitzar amb elements contraris al govern, la seva vida s'havia aturat.
—Aixequis pare, jo l'ajudo. Només li demano un últim esforç.
Va agafar-lo en braços, tranquil·litzant-lo amb el seu somriure. Amb prou feines pesava el mateix que un nen.
Van pujar fins el mur més alt de la presó, des de on es divisava la ciutat. Fileres de fum i flames enfosquien els minarets de les sagrades mesquites i els moderns gratacels. El ressò de l'artilleria arribava amb claredat.
Naji va guaitar l'escena tremolós.
—Fa dos dies que assetgem la capital, pare. El tirà fuig pel desert. Tornem a ser lliures.
Els seus ulls es van trobar un últim cop. Sense alè, Naji va mormolar unes paraules a cau d'orella.
La Faíza el va besar, fent-li promesa.
Els darrers versos del gran poeta ressonarien per tots els altaveus de Trípoli quan els rebels recuperessin la ciutat.




2 comentaris:

◊ Dissortat ◊ ha dit...

Un bon relat i molt apropiat. I la sensació eixa de la que parles és, segurament la mateixa que jo vaig sentir quan va caure el Mur i Alemanya va tornar a ser una. O la dissolució de la URSS... Ens ha tocat viure una part de la història amb canvis inesperats, esperem que siguen per a bé.

Salutacions

El veí de dalt ha dit...

Molt bo.