diumenge, 25 de desembre de 2011

> Trobada d'amics.


Aquest és un post llarg. I això es gràcies a la gran quantitat d'amigues i amics que tinc. El meu tresor.
Cada any penjo al bloc un petit relat de Nadal. Aquest cop he demanat la col·laboració d'uns quants coneguts per que també diguessin la seva. Trobareu fotografies, poemes, haikus i relats amb la petja personal de cada autora o autor. Tots han col·laborat desinteressadament cosa que els agraeixo enormement.
Gaudiu d'una bona lectura. Bon Nadal per tothom. ^_^

************************************************************


(Fotografia d'Anna Rispau amb textura a la fotografia: Shadowhouse Creations, textura: Odds and Ends -1
http://shadowhousecreations.blogspot.com/


************************************************************


Soca que bleixa
esguardant l'encís d'infant.
Rou de saba ixent.

(Haiku de l'Anna Rispau, de Relataires en Català)


************************************************************

L'àvia i la Nit de Nadal

Al seu piset del carrer Hospital, amb l'escalfor de l'estufa que cremava des del migdia, la dona ja tenia el sopar de la Nit de Nadal gairebé enllestit. De la minúscula cuina va treure unes costelles de porc amb patates i ceba.
«Ja tenim el sopar aquí», va dir. Mentre duia la safata va mirar els mobles del menjador, que també era lloc per dormir. Tants anys acompanyant-la. Estimava el bufet de fusta negre on, al damunt, hi tenia les fotos de la família. «Verge Maria! És aquesta crisis, que diuen que no marxa. Sinó, tindríem un xai al forn o així. Però, escolta tu! Les costelles de porc són ben bones també». La flaire agre i dolça va expandir-se a l'aire tancat i calent de la sala. Va deixar la carn a la taula, que ocupava més de mig menjador. Les seves mans tacades per la vellesa i de dits fràgils van engrapar l'obridor com si aquest pesés tan com un escriptori. Els seus llavis van traçar un somriure melangiós quan recordà les valls d'Osona, quan ella era una xicota i duia de l'estable a la casa dos grans lleteres. I ho feia somrient, amb les galtes ben vermelles. Va obrir el vi.
«Avui res de tele, tu, que és Nit de Nadal», va dir. Va servir les costelles, daurades i cruixents, i va començar a sopar. Es va alçar un moment de la cadira. Primer va acaronar el cap d'en Sandokan, aquell gat vell i escanyolit, i després el va alçar deixant-lo sobre la taula. «Au va! Un dia és un dia». Després va agafar la fotografia d'en Manel i la recolzà sobre l'ampolla de vi. «Bon profit i Bon Nadal a tothom».

(Relat d'Igor Kutuzov, del bloc Antígua Vamurta)

************************************************************
Ossada primitiva de l’arbre,
aridesa de vori,
misèria acanyant-se
en el blau distant.
Una buitrera de llums
s'atansa, és Nadal.

(Poema d'Empar Sáez, del bloc Enfilant Finestres)


************************************************************

Hola fill meu... m’has cridat? - (Cançó fosca de Nadal)

Sempre havies volgut parlar amb mi, i ara que pots, tens la boca closa?
T’he fet venir un esglai? Potser no et fa peça la meva imatge? No t’imaginaves al fill de Déu amb aquesta fila? Tot plegat la culpa és de quatre eixelebrats que em pintaren poc humà en el pas per aquest món dels mortals. No, no cal que pateixis, encara no ets mort, en aquest cas, seria un altre a qui veuries ara mateix al teu davant. I jo sí que vaig patir, amb aquella passió que em féreu passar...
Però ara no ve al cas, i si no sóc com et pensaves no puc fer-hi res. No us veig capaços d’assolir tantes expectatives com us plantegeu. De fet, sou una mica somiatruites els humans, qui ho hauria d’haver dit, amb la feinada que va tenir el Pare amb la vostra creació, que li sortíssiu tan babaus. Però no cal patir, ara mateix ho arranjaria amb quatre espetecs ben repartits i deixaria l’obra per conclusa. I vosaltres... vosaltres a pastar fang, d’on mai hauríeu d’haver eixit. Però millor que ho deixem per a demà, que a mi també em dominen els sentiments i encara sento una nostàlgia molt càlida quan, com en aquestos dies de Nadal, em poseu una imatge de quan era minyó, en aquell pessebre tan curiós, i ple de neu, a Galilea!.
El problema és que com sóc etern, per a mi, l’endemà de Nadal pot ben bé ser d’aquí a mil anys i per a vosaltres serà Sant Esteve i potser els galls no cantaran, però aquest ja és un altre tema. Oi? Au, bona nit gent, i Bon Nadal a tots...

(Relat de Ferran d'Armengol, del bloc escrits de l'home fosc

************************************************************

Una nit de Nadal

Sense saber-ho, sense tindre idea del que estaven fent, aquells cinc joves, molt homes ells, havien preparat aquella nit d'un 24 de desembre de fa més de cent anys, un arbre de Nadal, cosa que encara no podia trobar-se en aquestes terres perquè encara faltaven bastants anys perquè s'estilara. Havien penjat de la branca d'una vella i gran figuera, despullada ja de totes les seues fulles, el cadàver d'un home al que acabaven de matar, i que no tenia res d'home segons ells. Li van nuar una corda al voltant del coll, van tirar d'ella i el van pujar per a deixar-lo suspès a pocs centímetres de la fullaraca. Els ulls oberts de l'home mort miraven de costat, els seus cabells rossos estaven bruts de sang i fang, perquè el més home de tots l’havia mort d'un colp sec en el cap donat amb una grossa branca de taronger, cansat i avorrit com estava, i els seus amics també, de sotmetre-lo a tot tipus d'humiliacions. El cos nu de l’home mort, que semblava estar dempeus encara que surant, desprenia diverses tonalitats de color, perquè igual relluïa radiant com la plata fina en ser il•luminat per la llum d'una mitja lluna que brillava rabiosament en aquella festiva i freda nit de Nadal, o es convertia en bronze daurat pels centelleigs de les altes flames de la gran foguera que cremava a pocs metres d’ells. Aquell cos mort, malgrat tot, adornava amb la seua presència la pobresa de les branques estèrils en l'hivern, d'aquella immensa figuera. Els homes vius, borratxos com estaven, reien i bevien més cassalla, i seguien burlant-se de l'home mort posant-li la botella a l'altura de la boca, oferint-li el transparent però aromàtic líquid que els havia encoratjat per a cometre aquell crim, i al que sens dubte culpabilitzarien si alguna vegada arribaven a tindre remordiments. Així van passar tota la nit. Els cinc van acabar vomitant, farts de tant licor, i quan el color safrà de la matinada començava a insinuar-se, l'home mort, aliè ja a tot, va rebre sense immutar-se l'últim afront. El més jove dels cinc homes vius li va clavar entre les natges una canya, entre riallades, paraules i gestos obscens. Així van donar per acabada aquella nit de festa, tornant a les seues cases, agafant-se els uns als altres per a no caure dins de les sèquies d’aquella marjal on els vius i el mort havien segat l’arrós junts. Mentre caminaven, vociferaven i cantaven nadales alegrement.

***
Molt de rebombori va causar aquell fet, però malgrat que molta gent del poble i dels pobles del voltant imaginava qui havien segut els assassins, ningú va ser castigat.


(Relat de Dissortat, del bloc En el Bosque de la Larga Espera)

************************************************************

Nadal màgic

Per un Nadal màgic
fem un encanteri,
preparem l'apòzema,
deixem que es refredi.

Deu grams de tendresa,
tres de comprensió
cinc de tolerància
quatre de passió.

Polsims de bondat
posem-ne un grapat.

Barregem suaument
per no trencar res
i a l'atzar del vent
ho deixem dispers.

I amb poques paraules
i quatre cançons
ja tenim Nadal
per tots els racons.

(Poema de Montse Assens, del bloc Brisalls de Mar)

************************************************************

Paraules

Per Nadal se'n diuen moltes
i moltes, només per Nadal.

Ai! quantes de tantes,
que de tantes són masses,
les que en restants dies
pel que sembla, no cal
ni fer-les,
ni pensar-les, ni sentir-les,
i menys encara, ni dir-les.

Però, ara que n'és altre cop, Nadal
farem que el dit més a dalt funcioni
i no direm pas el que és habitual,
sinó,
en farem del silenci el puntal.

Potser així
la resta de l'any,
en guaitar al nostre voltant,
la llum es farà present
i el gris i el negre s'esvairan
fent-nos sortir del parany.

(Poema de Ferran Planell, de Relataires en Català)

************************************************************

Prou!
No puc més, pare! Ja en tinc prou d'aquest color! Amb la vostra mania de fer el bé, d'ajudar als altres, m'esteu convertint en la riota de tot el poble... Què dic, de tot el poble? Molt més que això! Perquè darrerament, aquesta casa, que fins fa ben poc sempre havia estat un reducte de pau i tranquil·litat, ha passat a ser l'indret més concorregut del país. De la terra!
Vénen pastors d'altres contrades, mercaders d'altres ciutats, estrangers amb noms impronunciables!
Us ho dic de debò. Va de veres! Ja en tinc prou d'aquest color!
Jo sóc el fill de l'amo, i crec que només per això tinc un cert dret a moure'm per les nostres possessions, encara que siguin poques i reduïdes, amb la seguretat i la independència dels qui coneixen bé el terreny que trepitgen. Amb llibertat, no sé si m'enteneu.
Comprenc que aquesta parella us hagi entendrit, que us hagi tocat allò que se'n diu la fibra sensible. I entenc que s'hagin instal·lat durant uns dies, amb el vostre consentiment, en el cobertor on dormen els animals. Jo potser, en el vostre lloc, hauria fet el mateix. Però des que estan aquí, sembla que els voltants de la nostra llar sigui el mercat dels dies de festa. O la fira!
Ja no puc aguantar més. Avui és el darrer cop que vaig a l'entrada del bosquet i tolero les bromes, les burles, les mofes, els escarnis de tota aquesta gent que ve aquí a visitar els nostres hostes. Em sentiu bé, pare? L'últim cop!
...
Isaac va sortir enfurismat de la casa i sense fer esment de tota la gentada de pul·lulava pels encontorns, es dirigí als arbres propers. Abans de res donà una ullada al voltant, esperant poder passar desapercebut, però no tingué sort i al moment sentí el maleït crit que el perseguia des de feia dies: Mireu, mireu: el caganer!

(Relat de Sílvia Romero, del bloc Caducitat Immediata)

************************************************************



(Fotografia de la Núria Claverol i Català, del bloc Núria Claverol i Català)


************************************************************

Ofrena de Nadal.

El Vals de les Flors surava eteri, penetrant en el sotabosc cobert de neu, camp de jocs de pit-rojos entremaliats.
Les branques nues dels castanyers s'ajupiren per guaitar admirades l'esclat joiós de les cireretes de pastor. La gent menuda dansà sobre un llac glaçat fins que el campanar va assenyalar l'hora de marxar. Cadascú partí amb una capseta cisellada pels millors artesans amb unes unces d'un polsim preuat, que bufaren generosos, escampant la màgica melodia en els dorments que cercaven repar.

(Relat de Sergi G. Oset, del bloc La Meva Perdició) ^_^


9 comentaris:

Elfreelang ha dit...

Un Nadal ple de literatura! que passis unes bones festes!

◊ Dissortat ◊ ha dit...

Ací veig molt de nivell!! xD

Companyes i companys de trobada, ha estat un plaer treballar amb vosaltres!!

Bones festes a tots!!

Igor ha dit...

Quina passada. Això quasi és millor que el festí d'aquest migdia de Nadal. Hi ha de tot. M'agrada, m'encanta aquesta barreja de quasi tot.
Molt bones iniciatives.
Salut.

Empar ha dit...

Bon Nadal, Sergi, i a tots els companys de viatge, fa molt de goig aquest reguitzell de poemes, contes i imatges, felicitats!
Petonets per la Núria i per a tu :))

Patricia ha dit...

Bon Nadal, perdició meva!!! I que les lletres t'acaronin al 2012 :)

Setze Petges ha dit...

Molt bona feina Sergi, tens uns amics molt ferms.

bajoqueta ha dit...

Molt bonic poder fer una mescla així tan variada, ara no tinc temps que he de marxar però m'ho guardo per llegir-ho tot.

Bon any!


365 contes
Terra de llibres

núria ha dit...

moltes felicitats a tots pels vostres magnífics treball i especialment a tu Sergi, per la teva magnífica convocatòria

Molt bon nadal a tots i un bon any 2012

petonets ^O^

La Meva Perdició ha dit...

Gràcies de nou a tots els participants pel vostre treball, i també pels comentaris.
Que gaudiu tots del millor any literari. ^_^