> "The Lurking Fear" – Torneig de microrelats a Twitter

El grup d’autors que organitzem trobades de cap de setmana a Twitter per tal d’escriure microrelats encadenats vam organitzar una nova convocatòria (segon torneig) entre el divendres 08 de novembre i el diumenge 01 de desembre sota les etiquetes #00LF, #33LF i #55LF. Aquest cop la convocatòria era de caràcter marcadament pulp, doncs el fragment escollit com a disparador creatiu va ser: “Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït", de “The Lurking Fear” de H.P. Lovecraft. Aparellats en tres equips, els integrants, tot canviant d’equip cada cap de setmana, vam construir un total de dotze relats, que, en acabat, ens havien d’indicar el grau d’originalitat que havíem assolit. Cada autor podia fer un màxim de tres piulades per cap de setmana.
A continuació reprodueixo els quatre relats en que vaig participar. Per llegir els dotze relats, podeu seguir el següent enllaç al blog de Tuiterats Ultradimensionals. Llegiu i jutgeu. ^_^

"La Profecia" - #55LF
"Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït".

A les alqueries dels voltants, els grangers sempre duien un arma a mà i, de nit, tancaven el ramat darrera panys d'argent beneit. Utilitzaven mots eixuts i esquerps amb els desconeguts, quan gosaven demanar-los un indret que s'apropés al punt prohibit de la vall. I, malgrat l'aïllament, passats nou mesos i nou dies i nou hores, es complí la profecia i nasqué la criatura promesa enmig del noviluni.
Aquell any, les collites es van perdre. Un incendi van arruïnar els bosc de faigs, orgull de la contrada. Els animals naixien morts. Llums estranyes sorgien de la vora del llac, ara més visibles sense el bosc estimat i, de la cova del turó, baixaven remors de morts.
Feia fred. Sempre. La boira permanent desdibuixava la gran mansió maleïda. El nadó colrat de fum i gel anava creixent. Era l'Escollit.
Els camperols no parlaven de tot això en públic, però tots sabien que un dia o altre apareixeria aquell noi que ho canviaria tot. Un grup de “bons homes” decidiren que ja en tenien prou: obririen les rescloses de la presa. El casalot desapareixeria sota les aigües tot inundant aquella maleïda vall. No sabien si la bèstia romania en el casalot, però no tenien temps pels detalls, els calia actuar. Desconeixien el poder de l'Escollit.
Va tocar una gota i tot es va congelar. Ni collites, ni animals, ni bosc, ni aigua. La profecia!

Autors
Miri
Cristina
Ferran
Sergi

"Les dones nues" - #55LF
"Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït".

De fet, la majoria dels habitants del poble mai no s'acostaven a la zona dels pantans, mentre corrien febrils les llegendes sobre dones que es reunien a la foscor per ballar nues mentre estranys ocellots similars als pterodàctils sobrevolaven els aiguamolls.
En John, decidit, va anar ben abrigat a comprovar si la llegenda era certa. Feia molt temps que no veia una dona nua. En arribat al pantà, va sentir un so repetitiu, de baixa freqüència, com un cant ritual. Dins una clariana on la boira s'escampava les deixebles de Demèter mormolaven una lletania Celta. L'arrel de la belladona corria de mà en mà. L’altar de pedra era moll de sang.
En John provà de apropar-se a l'altar. Ho volia veure tot. No pensà que les bestioles de les bruixes feien guàrdia pels voltants. Aquells malsons voladors el van envoltar amb uns crits tan brutals i eixordadors que el van llençar contra aquell fang pudent i viscós.
Un dels ocellots xisclà i es llençà cap a on estava en John. La lletania s'aturà de sobte i les dones nues miraren fixament l'intrús. Una d'elles, la que portava una daga ensangonada a la mà, el somrigué divertida. En John va sentir com la vegetació putrefacta de tot l'aiguamoll vibrà amb repugnant emoció. Una arrel va palpar-li la cara.
Intentà recular, però ja era massa tard, la brossa malèfica l'envoltava dirigit per una voluntat àvida de sang.
Es regirava intentant buscar escapatòria, però, mica en mica, deixava de notar força als músculs. Mirà al voltant, buscant ajuda.
Atrapat per la vegetació! La dona, nua, l’assenyalà amb la daga tot dient: —El que succeeix als aiguamolls, es queda als aiguamolls. La llum, l'aire, i ell mateix van ser esborrats de la seva ment. Una sola presència havia arrelat dins de la seva ànima, ofegant-la.
Se li acabà l'aire, però seguí somrient fins la fi, tot veient per últim cop aquella dona nua dels aiguamolls.

Autors
Aitor
Mark
Francesc
J. M. Vidal
Sergi

"Les filles de Lilith" - #33LF
"Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït".

Que els sudistes eren coneguts pel seu racisme no era cap tòpic. Els terratinents no consentirien mai tenir per veïns a una família negra. Una nit es reuniren a casa del reverend Michaels i havien convidat un home del Klan que els explicà un pla per desfer-se'n d'ells.
Una veu va saltar entre la gent reunida: —No han fet res! —però les mirades que li dedicaren, van fer que no tardés a callar.
El seu cervell maquinava un pla per poder defensar la igualtat i la tolerància. Sabia que tots farien tot el possible per impedir-li-ho.
L'indret maleït reduïa el bé; el mal, flors negres escardalenques, floria arreu, poderós en essència. Un sol pètal enverinava l'ànima.
Aquells rumors se'ls inventaven convençuts que els blancs eren superiors i no s'imaginaven els canvis que vindrien amb la lluna plena. Les dones abandonaren la lectura fulletonesca i els salons de té, es feren amigues de les dones negres per escriure amb sang el que no sospitava ningú. El reverend Michales i el Klan eren a l’ull de l’huracà de les forces arcanes que desencadenaven les filles de Lilith.
Els homes del Klan pensaven que amb la seva força bruta i la seva fe en Déu, tindrien suficient per enfrontar-se a les dones. Però les dones tenien una poderosa arma que podia acabar amb qualsevol problema.
La germandat de les filles de Lilith s'estenia silent i poderosa. No importava el color de la pell. Derrotarien el Klan des de dins. Seria més poderós l’exercici de l'amor, del seny i la raó que la força de les armes, del dolor de la foguera, del plany de la forca?
Els homes del Klan calaren foc a una enorme creu a la plaça del poble. Les flames prengueren la forma de Lilith, que els parlà: —Porto el nom d'un dimoni, i puc, podem ser com ells, però volem igualtat i tolerància. Decidiu quin món voleu o em vessaré en flames.

Autors
Marta
Hugo
Miri
Glòria
Sergi

"La venjança de Cthulhu" - #33LF
"Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït".

William F. havia investigat anys enrere el clan dels McQuincy. Potser va descobrir un secret sobre la casa i sobre el bosc negre. Isaïes McQuincy va fer fortuna amb el tràfic d'esclaus a Cuba, i els fills, amb el contraban d'alcohol en temps de la Prohibició.
El nét havia volgut innovar i havia provat fortuna amb els tweets, però com fer negoci amb lletres que no existien més enllà de la Xarxa? Tanmateix, ben aviat descobriria la manera. Un home vell i barbut trucà a casa seva. Li proporcionava l'encanteri adient per la causa. El noi dubtava molt que aquell home del segle passat tingués idea de què anava, tot allò. Malgrat tot, se l'escoltà. Una combinació precisa de lletres al Twitter causava l'efecte hipnòtic que atreia els escollits fins al bosc que amagava un tèrbol secret.
REⱭЯUM, REⱭЯUM –repetien els acòlits, en una lletania que, “in crescendo”, esdevenia un mantra que s’apoderava de les seves voluntats.
El nano, però, no sabia pas que fer amb els acòlits, ell el que volia era buidar les seves comptes corrents. Llavors s'adonà que no eren acòlits, sinó Profunds. I cridaven al seu amo i senyor, Cthulhu. Però, aquest no es dignava a aparèixer. Cthulu estava massa ocupat en altres afers, aliens totalment als que sempre havien cregut cegament en ell. Traició?
Llavors una pluja d’ocells morts guarní les branques dels arbres que ploraven saba roja. Presagis de malaurança. El bosc es marcia. Aranyes, mussols, i granotes, tot plovent com una plaga bíblica. El cel s'obria, i es trencava sobre els seus caps i els acòlits reien.El noi es fregà les mans: enmig d'aquell desori, potser podia aprofitar la informació donada per l'home del segle passat...
Peter McQuincy anà al bosc negre i amb la informació que havia obtingut de William F., conjurà Cthulu, que li transferí el seu poder. La combinació lletres provocà que tothom es veiés obligat a seguir-lo a ell... però s'oferí a alliberar-los, previ pagament en metàl·lic.
—Unes quantes preferents i sereu lliures de la influencia satànica —digué. Tot i que no els previngué del control bancari.
Cthulhu no acceptà l'estafa als seus servidors i decidí fer una visita a la Terra. Peter McQuincy no sabia on s'havia ficat...

Autors
Edgar
Alícia
Tere
J. M. Vidal
Montse
Sergi