> Coi de Darwin

Dimecres, 01 de Juny de 2011.
Després d'una setmana d'agonia per fi m'he decidit a demanar hora amb el doctor Augustus Deafness, el meu otorrino. Sempre he actuat igual quan he patit una malaltia. Espero fins el moment en que el dolor es tan insuportable que no em queda altre sortida. Tinc pànic als metges, qualsevol minúcia pot acabar en una reguitzell interminable de proves que no porten enlloc.
Ara intento no pensar en el dolor de l'orella que s'amplifica dins el cap com el sonar d'un submarí. Tremolo en la sala d'espera, entre vells que estosseguen, i nens que ploren sota la mirada indolent dels seus pares. Els odio, haurien d'estar aïllats en cambres de contenció biològica. Però la infermera ja crida el meu nom i corro cap a l'interior de la consulta.

—Endavant, passi —aquest és el pacient número vint-i-quatre, i només són les sis.
«Oh no! un altre sonat», penso quan entra per la porta aquella desfeta humana.
L'home vesteix uns pantalons plens de forats, i un jersei de coll alt, impropi de la calor d'aquests dies. El més alarmant però, és l'embenatge tacat que li cobreix tot el cap, les galtes i la barbeta. Quan seu a la cadira una desagradable pudor a ranci m'inunda les narius.
Parla incomprensiblement, a rafegues, com una metralladora, s'encongeix, com si patis fiblades, i el rostre se li contrau amb espasmes.
La infermera regira expedients, abstraient-se de la situació.
Aconsegueixo calmar-lo una mica, i amb unes tisores començo a tallar les benes.
És innecessari utilitzar l'otoscopi. El tap de cera és tan gran que ha sortit del timpà fins la part exterior. Un liquid viscós regalima tacant el jersei.
—Què? Què?, és greu doctor? —m'esperona l'infeliç, atemorit per escoltar la meva resposta.
—Hum, hum, ja veig. Té un bon tap aquí dins. No es preocupi. Això ho solucionarem ara mateix.
Demano a la infermera que s'atansi amb la safata metàl·lica, mentre introdueixo la xeringa d'acer inoxidable, disparant aigua a pressió.
El pacient udola com un esperitat, però després d'uns minuts aconsegueixo retirar tota la cera.
L'home, exhaust, s'agafa a la màniga de la meva bata. Em desempallego del seu contacte repulsiu amb l'excusa de preparar unes receptes.

Un crit sobtat em fa aixecar de la cadira com una molla. La infermera ha deixat caure la safata, que repica al topar amb el mosaic. Assenyala horroritzada el pacient.
El contemplo completament astorat. L'home sembla adormit, però de la orella surten uns filaments que es belluguen enroscant-se, palpant l'aire a cegues.
Recobro l'esma per ordenar a la infermera que tanqui la porta. M'atanso fins l'home. Petits circells s'obren com minúsculs tentacles i es mouen al notar la meva presencia. Ens estudiem mútuament. «Extraordinari».
Els filaments es retiren dansant, i en una ràpida contracció avancen exhalant un núvol d'espores. Sento a la infermera cridant els de seguretat, i perdo el món de vista.

Tres mesos desprès.
Un petit planeta blau gira en la foscor de l'espai. Ciutats en ruïnes són engolides per una catifa exuberant de plantes plistocèniques. Els seus habitants caminen sense presa, els ulls velats. El silenci és quasi total, només trencat pel vent al moure les fulles. Un home s'atansa a una planta, de la seva orella surten uns filaments que escopinen minúsculs granets, i aquests interaccionen amb flors rogenques. Noves llavors cauen, arrelant ràpidament a la terra.
Si poguessin parlar, dirien alguna cosa semblant a aquesta:
—Evolucionar o morir, vet aquí la qüestió.


L'àudio de “Coi de Darwin” ha estat gravat per la seva lectura al programa de ràdio “Tercera Fundació” de Sants 3 Ràdio, dins del col·lectiu “Papers de Vidre”.