dilluns, 30 d’agost del 2010

> El Retorn dels Dips. Capítol 1.


Capítol 1. Divendres. 18:49h.

Un monovolum blanc amb els llampants adhesius d'una empresa de lloguer, circulava per l'estreta carretera secundària. Un punt minúscul en lent moviment, entre la grandària silenciosa dels boscos de roures i pins que esquitxaven de tons negres i vermells les faldes de les muntanyes a banda i banda.

En el reproductor digital sonava l'àlbum homònim de Black Sabbath. La part de càrrega del vehicle estava atapeïda d'amplificadors, guitarres, baix, una bateria a peces, motxilles i sacs de dormir.
Trillo i Cobretti jugaven al “Silent Hill” amb la PlayStation als confortables seients del darrera.

Melo conduïa en silenci, atent a la carretera. Al seu costat la Paula, la mànager dels Midnight Zombie Alligator, es mirava les indicacions del GPS.
- Només faltava això. Hi ha alguna benzinera a prop? - Melo s'ajustava per enèsima vegada les ulleres, que s'entossudien a lliscar pel nas.
- Estem molt a prop del poble, potser arribarem en mitja hora. De totes maneres la pantalla indica una estació de servei a uns tres kilòmetres.
- Tindríem que parar, anem en reserva. No voldria quedar-me tirat en aquesta merda de carretera. Tindrem el temps just per fer la prova de só.
- No et preocupis. El noi que ens ha contractat sembla bon paio, ha dit que tindreu tota l'ajuda que necessiteu.
- Res que objectar. No cobrem tots els dies tanta pasta per una sola actuació.
- I els menjars, i l'allotjament -. Va recordar-li la Paula.
Trillo va aixecar el cap de la consola. - Ets un bon fitxatge Paula. Comencem a tenir beneficis.
- No cal què m'ensaboneu, encara. Esperem a tenir els calés a la butxaca.

Un indicador assenyalava una benzinera a 300 metres. La Paula i el Melo van somriure alleujats. Per poca estona. Al passar per davant van comprovar que l'establiment estava tancat des de feia temps.
- Tranquil home, redueix la velocitat -. Melo no va contestar. La Paula es va concentrar en el paisatge per relaxar-se. Pel cantó dret va aparèixer un gran llac d'aigües fosques. Un paratge idíl·lic entre les muntanyes. Al girar un revolt es veia una cabana i una torre de fusta dels forestals. Al parar més atenció va comprovar que enfilat hi havia un home armat amb una gran escopeta. Quan disparava, provocava una pluja d'aigua sobre el llac.
- Ei, ei, ho heu vist?. A dalt de la torre.
- Què diu disparar?. L'impacte és brutal - . Fins i tot Cobretti s'interessava.

- Merda, merda-. El monovolum va fer un gir brusc. Melo intentava esquivar alguna cosa a la carretera. A la Paula li va semblar què era un gos. És va sentir un fort impacte en el parafang. Un cos rebotava diversos cops en els baixos de l'automòbil. Tots cridaven. Amb l'última frenada, el monovolum va patinar. Els amplificadors és desplaçaven contra els seients per la inèrcia. Melo perdia el control de la direcció i el vehicle va sortir de la carretera encastant-se en una alzina.
“Sleeping Village”, sonava pel reproductor.

Sinopsis.

En un petit poble de Catalunya, els seus habitants, capficats en els seus problemes diaris, estan a punt de viure un cap de setmana que canviarà les seves vides (o les escurçarà), aliens a una antiga llegenda que cobra vida de manera inesperada.

Podreu seguir “El retorn dels Dips”, cada Dimarts a partir de la propera setmana. Que vagi de gust!.




dimarts, 24 d’agost del 2010

> La Caiguda de Mermande. Capítol 12 i final.



(Escut de la casa Catalarra)


Capítol 12 – Morvanenn.

Vesiat portava en braços el cos malmès de la seva germana Viana. La lluna plena havia fugit deixant pas a una espessa boira, i vívids records de la nit anterior.
El cos nu de Viana, presentava severes cremades a la cara i al pit. És moria. Vesiat li acariciava la llarga cabellera daurada.
Recordava el moment en què el religiós va posar-li la mà al front. Encara li cremava, entelant-li la visió i embogint-lo. La ferida d'espasa havia cicatritzat.

Si arribaven a la torre podrien descansar i regenerar-se, submergits en les aigües guaridores de la font ancestral, causa de la seva maledicció i fortalesa. Tindrien un somni llarg, molt llarg. Podrien passar mesos, potser anys, però retornarien sense danys.

Vesiat va distingir els merlets de la torre de planta cilíndrica, al fons de la vall. S'alçava desafiant i poderosa en mig d'una vegetació que no gosava apropar-se. La forta màgia què envoltava la construcció només la feia visible pels integrants de la seva espècie.

A mida què s'apropaven, notava alguna cosa fora de lloc. Una olor desconeguda, desprès un rastre de sang. La porta de Morvanenn incomprensiblement romania oberta.
Vesiat va córrer els últims metres, disposat a enfrontar-se a qualsevol enemic.

Plasença havia perdut molta sang desprès de vagar tota la nit pel bosc. Una veu al cap l'havia guiat fins aquella torre. Imatges d'una font d'aigües clares s'amuntegaven junt amb promeses què no comprenia.
Per fi la tenia al davant. Va sentir una veu què cridava advertències a les seves espatlles. No en va fer cas. Amb un últim esforç és va deixar caure a les aigües, què és van tenyir de vermell.
El pes de la cuirassa l'empenyia al fons. Una gran pau l'envaïa, la foscor la va amanyagar.
Per fi podia descansar.

Epíleg.

L'hivern regnava amb tota la seva cruesa en la serralada dels Laments. Un home doblat pel pes del fred i la neu, caminava arrossegant penosament un petit carret, recolzant-se en un llarg bastó.
Cercava el Pas del Peregrí, l'únic camí segur per travessar les muntanyes abans què les neus ho impedissin.
Entre el soroll provocat constantment pel torb, un plor desconsolat va sorgir del carro què l'home estirava. Aquest, apropant-se, el va intentar calmar tapant-lo amb les gruixudes pells.

Des d'aquell punt elevat, el vell encara podia distingir les restes de Nür. L'antic monjo inquisidor, conegut anteriorment com Peix Podent, va repassar amb els dits gelats les cremades que li deformaven la cara i li cremaven l'ànima.
- Som-hi Savin, ens queda un llarg camí per endavant -. Va murmurar, més per a ell què pel nadó.

Resum del capítol anterior:
Guifré l'Ós surt de cacera per matar a Plasença Catalarra, però és abandonat pels seus homes i fet presoner per Plomí Argentat.

FINAL DE FULLETÓ I UN NOU COMENÇAMENT:

Desprès de 3 mesos i dotze capítols de publicació setmanal hem arribat al final de “La Caiguda de Mermande”. Agraeixo a tothom què en algun moment ha seguit la narració i ha deixat les seves impressions. ^_^
Un cop més, el meu agraïment sincer a Dissortat en l'Exili pels seus magnífics blasons.

El proper dilluns comença un nou fulletó “EL RETORN DELS DIPS”, fins llavors.




dimarts, 17 d’agost del 2010

> La Caiguda de Mermande. Capítol11.



(Escut de Guifré l'Ós)


Capítol 11 – Caçadors caçats.

Guifré l'Ós, amb dotze cavallers i vuit gossos llebrers, feia dos dies que travessava les terres de Puny de Ferro, seguint el rastre de la filla de Rostand. Havien seguit el curs del Bergós fins trobar l'embarcació que havien utilitzar per fugir. A pocs metres van trobar el cos mort d'un dels soldats de Mermande. Cada dia guanyaven terreny i escurçaven distancies. Guifré no descansaria fins enfonsar la seva destral en el caparró d'aquella nena. La intensitat de la cacera l'estimulava, fins el punt de forçar els seus homes i les muntures al limit.

Guifré havia rebutjar el consell de Cassien de muntar una partida més gran i preparada. No volia que aquella criatura se li escapés de les mans.
Uns centenars de metres per davant, els gossos bordaven, havien trobat un rastre. Guifré va esperonar el cavall, brandant la destral, sense comprovar si els seus homes el seguien.
Va comprendre el seu error, quan les fletxes es van clavar en la seva muntura, i en el genoll, allà on la cuirassa no el protegia. El cavall va caure en la boga carrera, arrossegant a l'Ós. Va quedar panxa amunt, incapaç d'aixecar-se. Una cama havia quedat atrapada sota el cavall.

Sentia crits de batalla i carreres al seu voltant.
- Homes, a mi! -. Cridava, intentant recuperar la destral, caiguda al seu costat.
Ningú venia a auxiliar-lo. Soroll de cavalls allunyant-se i després, un crit unànime de victòria. -Fills de mala mare. Us faré penjar per la vostra covardia -.

- Mireu que tenim aquí companys, no és el gran Senyor, l'Ós pelut? -. Un cor de rialles burletes l'envoltava. Guifré s'aferrava al punyal de caça, sense poder veure els seus captors.
- Apropeu-vos bergants i tastareu els meus ullals!.
Plomí Argentat va avançar, desarmant d'una puntada Guifré.
- Nois, sembla què hem caçat un bon exemplar!.

Blasonament:

El disseny i descripció dels escuts d'armes de totes les famílies i Cases, son aportació, del cavaller “Dissortat en l'Exili”, Senyor del bloc “En el bosque de la Larga Espera”, què de manera desinteressada i acurada, ha proporcionat aquests preciosos dissenys heràldics.

Escut de Guifré l'Os:


En camp de sinople, dues urpes d’ós d’argent, posades en sautor i armades de gules. L’escut timbrat d’un elm adornat de llambrequins dels esmalts del blasó, i per cimera, un cap d’ós.

Resum del capítol anterior:
Plasença, el Pare Simó, i Misericòrdia, tenen una desagradable topada amb una parella de licantrops, en una clariana del bosc.


ATENCIÓ: El proper Dimarts, arribarem al final i desenllaç de “La Caiguda de Mermande”, us espero a tots. ^_^




dimarts, 10 d’agost del 2010

> La Caiguda de Mermande. Capítol 10.


Capítol 10. Trobada inesperada.

Uns crits desesperats els van despertar. Plasença i Simó van córrer fins on Misericòrdia muntava guàrdia. Massa tard, una mena de llop monstruós, dret a dues potes, esbudellava el joglar mort. Plasença, espasa en mà, tremolava atemorida. El monstre, xop de sang, és girà enviant el cos de Misericòrdia a l'altra punta de la clariana. Amb una velocitat sorprenent va grimpar entre els arbres, emetent un udol llarg i llastimós.

Simó, subjectant el símbol sagrat del seu penjoll, va murmurar unes paraules. Un raig de llum va sorgir de l'amulet, impactant en la bestia, que va caure rodolant. Espires de fum sortien del seu cos. Es va quedar ajupida, entre sorpresa i enrabiada. Tenia gran part del pit i la faç socarrimada. Una desagradable pudor a carn i pell cremada ho envaïa tot.

- Que és aquesta abominació? -. Xisclava Plasença.
- Recula, filla. Darrera meu. Quant t'ho indiqui, surt corrent.
- Que voleu fer Simó? -. La veu de Plasença era un fil escanyolit. - Tenim que fugir -.

No va tenir temps d'esquivar el nou horror què li queia al damunt. Instintivament va apujar l'espasa, que es va clavar en el cos de la nova aparició. Plasença va sentir com unes urpes li destrossaven la cara i el coll, i obrien la cuirassa. Estava paralitzada. El món és va fondre sota un tel de sang.

La bestia bramant, s'arrancava l'espasa de la ferida.

Simó va espitjar-la, imposant la mà sobre l'home llop, què va començar a retòrcer-se de dolor.
- Fuig, ara! -.

Va recular, arrossegant-se entre les fulles. El primer monstre queia sobre Simó destrossant-li el coll d'una queixalada. El segon s'unia al primer amb fúria salvatge.
Plasença arrencà a córrer pel bosc sense rumb, taponant inútilment amb la mà la pèrdua de sang, cridant, embogida.


Resum del capítol anterior.

Savina mor cremada a les ruïnes de Nür a mans de Peix Podent. Aquest, rep a la cara l'impacte d'un projectil de foc.




dijous, 5 d’agost del 2010

> La Cambra Perduda. pel bloc Ricderiure - Cadena de regals.



La Cambra Perduda.

L'interruptor elèctric no funciona. Una placa de metacrilat el separa de la paret. El llautó que el recobreix ha saltat, i el comandament és veu rovellat.

La porta s'obre sense esforç, de manera silenciosa, tot i el pes considerable de la fusta. Capes de pintura de diversos colors se superposen creant un disseny clivellat de significat aleatori.

La cambra està en penombres, només trencada per l'espetarreg de les bombetes d'una gran llum d'aranya que penja del sostre.
Cada pocs segons uns cucs daurats travessen els filaments de les bombetes incandescents, i moren en un inútil esforç per crear una espurna d'il·luminació.
Grans raïms verds, pengen en forma de diamant dels braços que es sacsegen com un cefalòpode perseguint la seva presa. Les llàgrimes diamants, es gronxen al so de la mateixa musica cristal·lina que creen.

Una lluminositat blavosa es va imposant. L'atmosfera està saturada d'ozó, però per sota es percep l'olor penetrant de matèria en descomposició. S'endevina la lluita sorda entre bacteris i enzims provocada per la ruptura de teixits orgànics.

El terra, de rajoles de mosaic, es mou sota els peus. Moltes estan trencades i ballen. Per sota, paneroles, llimacs i petites aranyes s'amunteguen, en una cursa cega i sense sentit. Mantenir l'equilibri és tant complicat com estar-se d'en peus en la coberta d'un vaixell, exposat a la turmenta.

Tires de paper estucat es desprenen de les parets, formant rotllos quan cauen a terra. Filets d'aigua bruta regalimen, donant la sensació que les parets transpiren suor.

Hi ha dos únics mobles a l'estança. En un racó, un balancí buit, que és gronxa, grinyolant com si un gran pes descansés al seu damunt. A l'altra banda, un llit de matrimoni amb un gran capçal i un matalàs. Al capçal, unes talles representen una escena on una deessa nua lluita amb un dimonis ferotges. Al matalàs, a ratlles blanques i blaves, s'observen dues grans depressions que encaixarien amb el contorn de dues figures humanes.

Un gran finestral rectangular ocupa tota la secció d'una paret. El vidre, format per diverses capes gruixudes i premsades, és brut i presenta diverses esquerdes. Un marc d'or, amb cargols de cap hexagonal, aguanta l'estructura, i suporta la diferencia de pressió. A l'altre banda, tones d'aigua fosca i glaçada empenyen per trencar la fràgil barrera. Veloços moviments de cosos indeterminats, captats amb dificultat per la retina, serpentegen i giragonsen, topant de forma violenta amb la vidriera per desapareix de forma sobtada.

El bloc “RicdeRiure”, proposa una juguesca per regalar un escenari inventat. Aquesta és la meva proposta. Us deixo l'enllaç per seguir com participar a RIC DE RIURE.


Aquí deixo l'enllaç a l'escenari que m'ha regalat la Judit:bloc a cavall del vent




dimarts, 3 d’agost del 2010

> La Caiguda de Mermande. Capítol 9.


Capítol 9. Abominacions.

Contemplar la torre castell de Nür cremada, la petita vila derruïda, i la pira on havien cremat viva a la seva germana Marina, va ser el començament.
Els seus soldats van ser penjats com a festí pels corbs. Les dames de companyia van desaparèixer entre la soldadesca, i Savina fou confinada en una cel·la.

El primer mes de captiveri va patir un part prematur. Li van dir que havia parit un nen mort. Savina sentia un feble lligam amb l'infant perdut. La possibilitat que fos viu la feia embogir.
La vigilaven tot el dia, i de nit dormia lligada, doncs havia intentat matar-se colpejant-se el cap contra les pedres.

La tortura l'havia insensibilitzat. Suportava les acusacions, els maquiavèl·lics jocs de paraules de Peix Podent, les vexacions, la falta de son, la fam i el dolor del poltre. Fins que no podia més. Llavors gemegant, implorava el descans de la mort. Diria el que volguessin, signaria qualsevol document.

La tarda en que preparaven la pira, Savina havia recuperat el somriure. Per fi l'alliberament arribava. Quan Peix Podent va entrar per endur-se-la, li va besar els peus agraïda.

El foc la consumia, i va tenir una visió de Rostand. Venia a buscar-la, però tenia la pal·lidesa dels morts, un tall li creuava el coll, ensangonat.
- No, tu no, amor meu.
Els soldats reien i es mofaven.
- Us maleeixo, us maleeixo a tots. Peix Podent, tornaré per arrencar-te la pell.

Les flames pujaven fins el cel estrellat consumint-ho tot. El ossos esclataven. Una fortor a carn cremada emplenava la plaça empedrada.
Una estella coberta de foc, va sortir disparada de la foguera. Peix Podent no és va apartar a temps. El projectil va impactar de ple a la cara. Un lament d'agonia i venjança va recórrer Nür. Els soldats fugien terroritzats.

Resum del capítol anterior:

Magalí, La Gralla Negre, torna al seu castell de Reinac, desprès del setge de Mermande i la mort de Rostand. Amb ella viatja Amadeu, fill del germà de Rostand, en qualitat d'ostatge.