dimecres, 29 de desembre del 2010

> Draco Varanus Giganteus – Secrets Professionals. Per ARC, concurs de micro relats a Ràdio Argentona.


(Micro relat del mes de Desembre de 2010)

Podeu escoltar “Draco Varanus Giganteus”, llegit per la Sílvia Cantos al seu programa de literatura a Ràdio Argentona del dia 22 de Desembre, a partir del minut 31:55, en el següent enllaç:Draco Varanus, o a la pàgina del programa:Històries . ^_^

Estimat cosí George,
T’adjunto aquestes línies agraint el teu present, que ha canviat la meva vida.
S’han acabat els dies de jugar-se la vida en torneigs de pa sucat amb oli, seduir princeses inestables a canvi de llit calent, o posar-se al servei de capritxosos comtes per quatre rals.
Com deien els versos del famós trobador Occità: “els temps estan canviant”.
La meva associació amb la criatura que amablement em vas cedir, és més que profitosa i em reporta bones rendes. Desprès d’un inici accidentat, aquesta fera tossuda de mena, que vas recollir en els teus viatges pels confins de la cristiandat, ha comprés a força de garrotades quin és el seu paper. Sí, és cert que té un gust forassenyat per les pastoretes més belles i tendres (el maleït sembla que en això m'imita), però intento alliçonar-lo per limitar la seva dieta a bous, pollastres i ovelles. És aquesta, una tasca dura i desagraïda, però un petit preu a pagar per tantes compensacions.
Et deia doncs, com em guanyo el jornal: elegeixo una vila apartada o una petita pedania, i acampo d'amagat pels voltants amb el meu cavall i pertinences. Deixo lliure el Draco Varanus Giganteus (li he agafat afecte, i ara l'anomeno Estevet, com el nostre avi) amb indicacions per que s’afarti en les granges de la zona, i quan s'escampa el rumor que un monstre sotja la contrada, tan sols tinc que seure i esperar. La por i la desesperació fan estralls entre els rústics locals. Llavors em presento tot gallard, disposat a deslliurar-los de tan gran amenaça per un preu raonable. Desprès d’uns dies jugant al gat i la rata, i quan ja els tinc a la butxaca, escenifico el combat singular amb la bestia fingint la seva derrota.
Si tot va bé, espero jubilar-me en pocs anys i tenir el meu propi castell. Fins i tot ja es canten les meves gestes, i he sentit rumors que busquen la meva santificació. El futur és brillant, estimat George.
Els meus millor desitjos per a tia Bridget i l'oncle Magius.
El teu cosí,
Sir Jordi .

Concurs ARC de Microrelats “ARC a la Ràdio” 2010 .
Des de l'Associació de Relataires en Català, i en col·laboració amb Ràdio Argentona, posen en marxa un nou concurs, per participar a la ràdio enviant micro relats durant els propers vuit mesos.
Us adjunto les bases de participació, convidant-vos a que participeu. ^_^

Bases del concurs ARC a la Ràdio

i l'enllaç del relat a ARC:




Draco Varanus Giganteus

diumenge, 12 de desembre del 2010

> Inspiració Sobtada. (Nanorelat amb dedicatòria especial).


El motorista, abstret en els seus pensaments, no veu el cotxe que l'envesteix al doblar el revolt.
La gent s'hi atansa.
- És troba bé?.
- S'ha fet mal?.
Sembla trastornat, absent. Interiorment intenta lligar com començarà el seu nou relat:
“El motorista, abstret .....”

Per la Marta Garcia:
Que tinguis una ràpida i bona recuperació. Hi ha algú molt especial que vetlla per tu i et cuida. En poc temps podràs tornar a escriure bons relats. Paciència i a descansar. Muack.




dilluns, 6 de desembre del 2010

> Garbuig de Contes - Presentació del llibre



Fa temps, molt de temps, hi havia una ciutat anomenada Ombra Fosca vora una platja d'aigües rosades on nadaven balenes geperudes, les sirenes cantaven serenates, i peixos voladors guiaven els vaixells fins a terres llunyanes.

Heu de saber que a Ombra Fosca sempre era de nit, i l'única llum que és coneixia era la del seu cel estrellat i la de les torxes que penjaven a cases i carrers. Curiosament, un cop es sortia de la ciutat, el sol lluïa amb normalitat i marxava a dormir quan tocava.....


Així comença el meu conte “Els viatges de Clareta de Cara, Foc a les Galtes i el gat Tigrat” inclòs en el recull de relats infantils, publicat sota el nom de “Garbuix de Contes”, i que presentem des de “Relataires en Català” el proper dissabte 11 de Desembre de 11:00h a 2:00h. Esteu totes i tots convidats ^_^

Biblioteca Central Tecla Sala
Avda Josep Tarradellas, 44
L'Hospitalet de Llobregat.

El programa inclou:
11:00h Interpretació musical: Anna Andreu, flauta de bec, Elisenda Masachs, flauta travessera i Maria Umbert, guitarra.
11:45h Veredicte de la Gimcana Virtual Literària ARC 2010
12:00h Presentació del llibre Garbuix de contes




diumenge, 21 de novembre del 2010

> Incident a l'Atlàntic – Secrets d'Estat. Per ARC, concurs de micro relats a Ràdio Argentona.


(Micro relat del mes de Novembre de 2010)

Dels diaris:
L'ONU ha fet una crida al govern Català per que envii la seva flota de pacificació al golf de Biscaia. Les eficients tasques que han realitzat en altres incidents internacionals son ara mateix l'única esperança per aturar els greus enfrontaments entre l'armada espanyola i la francesa.

L'escalada militar va començar fa tot just un mes, desprès que es descobrís un nou jaciment de gas en el limit de les aigües territorials d'aquests dos països. El jaciment, podria ser, segons fons consultades, el més important del mar Cantàbric, i el tercer en volum mundial.
Les reserves acumulades en el sostrat marí podrien cobrir les necessitats energètiques de quinze milions de persones durant els propers dos-cents anys.

En resposta a les demandes de l'ONU, la Generalitat anuncia que mobilitza les corbetes S. Rusiñol, Mistela i Moreneta, i el portaavions Canigó, estacionats al mar del Nord, per obligar a les dues nacions a entaular negociacions.

Informe secret xz24 – Cos Diplomàtic de la Generalitat – valisa aèria.

Senyor President, passo a enumerar les últimes descobertes realitzades per l'agent Roger Pedrerol i Burrull en l'anomenat incident “gas de Biscaia”:

Sobre l'adjudicació, extracció, comercialització i repartiment del jaciment de gas, en cap moment els dos països han estat en desacord. Des de el primer moment han sigut conscients dels beneficis de col·laborar en l'extracció de la preuada substancia.
La disputa real (emmascarada convenientment a la opinió publica), esdevé per la troballa d'una fragata anglesa de tres pals, enfonsada justament en aquell punt de l'oceà.
Aparentment el vaixell està intacte amb la seva càrrega, i aquest és el motiu real de tan aferrissada baralla.
Les bodegues de la fragata identificada com la “Lancaster”, transportaven un carregament de sis mil ampolles de whisky escocès d'alta graduació, collita tradicional del 1707.

Ara mateix cap de les parts vol renunciar a aquest botí i sembla que no hi ha solució. Però el risc més evident és que Downing Street s'assabenti i entri en joc. Recomano la destrucció immediata de la Lancaster, tot i la gran pèrdua que suposaria per tota la humanitat.


Concurs ARC de Microrelats “ARC a la Ràdio” 2010 .
Des de l'Associació de Relataires en Català, i en col·laboració amb Ràdio Argentona, posen en marxa un nou concurs, per participar a la ràdio enviant micro relats durant els propers vuit mesos.
Us adjunto les bases de participació, convidant-vos a que participeu. ^_^

Bases del concurs ARC a la Ràdio




dilluns, 15 de novembre del 2010

> El Retorn dels Dips. Capítol 12. Final i Epíleg


Capítol 12. 7:00h del matí.

El Marcel, l'Edurne i el Rafa baixaven per la improvisada escala de corda cap les entranyes de l'excavació del Cim del Martell. Exhalaven un baf fred a cada passa. La temperatura dins del complexe era molt baixa. Tots tres sabien que tenien que actuar de manera ràpida i eficaç.
Havien passat la nit anterior acampats en una vall propera com simples excursionistes. De matinada s'havien posat en marxa. Tenien plànols precisos i havien estudiat el jaciment detingudament.
Van posar peu a la primera galeria. Marcel sabia que no hi hauria ningú treballant.
- Enceneu els vostres llums. Tenim que seguir la galeria principal. Al final està l'accés que porta a l'església visigòtica, allí trobarem el que hem vingut a buscar.
- Marcel, espero que sigui cert el que vas dis sobre les talles i totes els objectes de valor -. Marcel va interrompre el Rafa .
- Quan us he fallat, jo? Som-hi, no tenim tot el dia.

A mida que s'endinsaven a l'interior, el fred es feia insuportable i una forta ferum els feia venir basques. L'Edurne va ser la primera en veure les marques de sang.
- Això no m'agrada Marcel, mira les marques a la pedra, són com d'animal, i aquesta pudor - xiuxiuejava.
Marcel també estava inquiet, però els tresors que podia treure d'aquell forat l'empenyien a no defallir. Anava a protestar quan va sentir un soroll per on havien vingut. Els tres es van quedar aturats, sense gosar moure's.

Uns ulls malignes apareixien i desapareixien, envoltant-los.
- Apropeu-vos. Feu un cercle. Enfoqueu la llum. - Marcel apuntava a la foscor amb la seva Beretta 92 sense localitzar cap objectiu.
L'Edurne va caure i va ser arrossegada cap a la foscor. Tot va quedar en silenci.
- Dispara, dispara, l'han agafada. -Cridava el Rafa. Marcel no sabia on. Podia ferir-la. Una grapa li va tapar la boca, mentre un altre li trencava els dits sobre la pistola. L'arrossegaven com un sac.
Va sentir el Rafa abans de desmaiar-se. - Marcel, Marceeeeel, arggghhh.

Quan va despertar estava atordit i debilitat. El dolor de la mà, insofrible, el va espavilar. No estava sol. Va esperar que els ulls se li aclimatessin a la foscor.
Estava dins l'església. Els contorns de diversos sepulcres de pedra es dibuixaven en la foscor. La pestilència a podrit ho envoltava tot. Llavors va veure les altres figures. Semblaven homes però tenien uns ulls sangonosos. Estaven aplegats en una cantonada, gemegant, atemorits.
A l'altra banda uns llops gegantins es barallaven per unes despulles.
- Rafa, Edurne, va somicar. - Una de les besties és va girar cap a ell ensumant-lo. Marcel es va fer un cabdell. S'ho havia fet a sobre. El monstre va fer un grunyit als homes arreplegats a l'altre banda, i aquests, amb udols afamats es van llençar sobre el Marcel.
Va tancar els ulls desitjant que només fos un malson.

Epíleg.

La furgoneta Wolsvagen s'allunyava del poble, seguint els revolts de la carretera. La boira no deixava veure més enllà dels potents fars.
L'Al conduïa amb un ull posat en les ratlles de l'asfalt, i l'altre en les ampolles d'aigua beneïda del Pare Marcacho. Al seu costat Jean-Richard bevia d'una petaca sense separar-se del seu fusell automàtic, encara que sabia que de poc li servia.

- Com està la noia?. La Llura es mirava preocupada la Francesca que delirava enfebrada.
- No millora. Sembla estar en una mena de trànsit. No entenc el que diu. - L'Agustí havia envellit uns quants anys aquella nit pasada.
Al costat estava el pare Marcacho, resant absent. També havia canviat i tots l'observaven inquiets. Un alè indefinit l'envoltava.
Al fons de la furgoneta s'apinyaven els Midnight Zombie Alligator amb la Sònia i la Natasha, les noies de Jack el borni. En les últimes hores les noies no s'havien separat dels tres musics.

- Què farem ara?. - La Natasha treia punta a un bastó amb un ganivet de caça.
Trillo se la mirava. Natasha aparentava tranquil·litat, potser era inconsciència, o potser era que a la seva edat ja havia vist masses coses com per espantar-se per una colla de vampirs.
- Hem perdut molt de temps en la casa de Jean-Richard. - Va dir indicant les bosses amuntegades.
L'Al va parlar per primer cop des de que havien pujat a la furgoneta. - Era necessari, tots ho sabem. Em pogut equipar-nos bé gràcies al Jean. - Aquest assentia distret.
- Tenim que amagar-nos. Ningú creurà les nostres explicacions. Hem mort un parell d'aquells vampirs i la resta ens perseguirà. Crec que el millor que podem fer és .....

La Francesca va incorporar-se, obrint uns ulls com a plats. -No!. Jo sé que hem de fer. Hem d'anar a Pratdip.- Agafava amb força l'Agustí. - Ho he vist, hem d'anar a Pratdip, a casa dels meus oncles. - L'Ignasi intentava calmar-la. Francesca va tornar a desmaiar-se.

- Merda. -l'Al va connectar els parabrises. - Comença a nevar.

Resum del Capítol anterior.
Al matí següent de la massacre perpetrada pels Dips, el Tinent Velasco, cap dels mossos d'esquadra, intenta treure l'entrellat de tot plegat.


Final del tercer fulletó

Hem arribat al desenllaç de “El retorn dels Dips”, aportant durant aquests tres últims mesos, una mica d'intriga i un molt de sang sense sentit (almenys aquesta era la intenció) rescatant la figura dels Dips, pròpia del folklore autòcton i tant bé retratada per Joan Perucho a Les Històries Naturals, però amb un aire més festiu i salvatge propi de les produccions dels finals dels anys 80 i principis dels 90.
Gràcies a totes i tots els que en un moment o altre heu seguit el fulletó. ^_^

Per raons de treball, de moment no hi haurà nou fulletó setmanal, però podreu seguir nous relats seriats i col·laboracions amb altres blocs dintre de poc.




dilluns, 8 de novembre del 2010

> El Retorn dels Dips. Capítol 11.


Capítol 11. Al matí següent. Sobre les 6:00h.

El Tinent Velasco, cap dels mossos d'esquadra, es mirava la petita població, des de el turó on estava l'estació meteorològica. Havien convertit les instal·lacions en la seu des de on tots els cosos de salvament coordinaven l'operació. Ara que la boira aixecava, podia veure realment totes les destrosses. Entre el personal de bombers, salvament de muntanya, mossos i l'exercit, deambulaven perduts els civils que havien sobreviscut a la nit anterior. Aquí i allà columnes de fum indicaven les brases que fins hores abans eren solides edificacions. Els dipòsits de gasoil encara cremarien fins que és consumis tot el combustible. La comissaria havia desaparegut, juntament amb una dotzena de cases molt properes, cremades de soca-rel.
El vent havia encès espurnes en altres punts que havien provocat nous incendis.
Moltes altres cases, així com l'església havien perdut tots els vidres. Algunes tindrien que ser demolides pel perill que representaven.
El panorama era desolador. Amb la llum del dia començava el recompte de les víctimes.
En el pati de l'escola s'amuntegaven dues dotzenes de bosses amb les restes dels morts. Fins que no arribessin els de la científica no podrien començar les tasques per recollir l'ADN.

A Velasco li molestava el braç trencat. No s'acostumava al cabestrell.
- On ets, Llura?. -La cap de policia no apareixia, i Velasco sabia que havien molts més desapareguts.

Semblava impossible que tot aquelles destrosses fossin culpa dels germans Gurga. Però no tenia cap altre explicació, de moment. - Quant us enxampi desitjareu no haver nascut, malparits!.

Desprès de la desgraciada batuda a Jack el borni, havien marxat cap a la central acomiadant-se de l'agent Llura. Un comboi de dos cotxes i tres furgonetes.
En un moment determinat la furgoneta que transportava l'Arjan i el Nicolla havia perdut el control sortint de la carretera. Van envestir el cotxe de Velasco fent-lo caure per un barranc. Els Gurga, encara no sabia com, s'havien deslliurat de les manilles i havien reduït els agents que els custodiaven. Armats amb els mateixos subfusells UMP i els MP5 dels mossos, van metrallar la resta de la caravana, alliberant tres dels seus seguidors i assassinant la resta de policies. Desprès havien fugit en els mateixos vehicles. Per sort no van tenir temps d'abaixar fins on era ell per rematar-lo.

Va tenir que caminar prop de tres hores fins arribar a un lloc on pogués donar la veu d'alarma. De matinada, quan els helicòpters van passar per primer cop sobre la població, Velasco va comprendre on havien estat els germans Gurga. Però tota aquella destrucció no tenia sentit. Si volien fugir, perquè provocar-los amb aquella massacre? Per venjança?.
Velasco no descansaria fins trobar aquells assassins despietats. Set companys del cos descansaven en el fred diposit de cadàvers, i tots aquells civils innocents.
Va contemplar les cadenes muntanyoses que s'estenien a banda i banda i que tan bé coneixia. L'hivern s'apropava amb tota la seva cruesa, però res l'aturaria.
Va notar com unes petites formes humides li tocaven la cara, i va alçar el cap.
- Neu. La primera nevada.

Resum del Capítol anterior.
Llura, l'agent de la policia local i el pare Marcacho s'enfronten a una bestia infernal, mentre els ocupants del Gavines intenten fugir d'una mort segura i terrible.

Atenció!!!!!!!!!!!!
El proper dimarts arriba el final i resolució de “El retorn dels Dips”, esteu tots convidats. Bons malsons per tothom ^_^.




diumenge, 7 de novembre del 2010

> Can Topazi - Secrets de família. - Per ARC concurs de micro relats a Ràdio Argentona


“Can Topazi” ha quedat classificat entre els cinc relats escollits pel mes d'Octubre. ^_^
Podeu escoltar “Can Topazi”, llegit per la Sílvia Cantos a Ràdio Argentona al següent enllaç, és el programa del dia 03 de Novembre, a partir del minut 19. ^_^






Can Topazi – Per a Secrets de família (micro relat d'Octubre 2010).


Quan la nena va decidir investigar l'arbre genealògic de la família com a tesi doctoral de final de carrera, les alarmes van saltar a can Topazi.

- Ja ni ha prou!. Quan dic no, és no -. Va cridar el pare, donant un fort cop de puny sobre la taula, a l'hora de dinar.
La mare i la filla acotaven el cap sobre la sopa, sense tenir esma per replicar.
- Adámas, no cal que cridis - . Corall intentava tranquil·litzar el seu home.
- Tu no t'hi fiquis. Hi han coses que és millor no tocar -. Tot i l'evident enuig d'Adámas, el seu rostre era una mascara d'una blancor translúcida solcada per venes vermelles.
La Maragda va fer un dèbil i últim intent. - Papa, però perquè no?.
- Per què ho dic jo, i punt. Tinguem la festa en pau.
Tots tres van tornar a la sopa, ja freda, i el tema es va donar per tancat.

La Maragda però, no va aturar el seu estudi, fent viatges d'amagat a l'arxiu municipal i indagant a Internet.
I el que va descobrir la va deixar perplexa. Sí els documents eren correctes, els seus avantpassats no eren humans i els seus orígens es remuntaven segles enrere fins les ribes del riu Penner a l'Índia.
Saber-se hereva d'una raça d'homes creats a partir de diamants no era una cosa gens comuna. Però com sempre li passava a la Maragda, amb la comprensió va arribar a acceptar els fets.
Ara entenia molts dels trets que ella considerava excentricitats en la seva família.

Començant per la duresa d'Adámas, el pare. La facilitat amb que li pujava la temperatura al Safir, el germà petit quan emmalaltia, la estabilitat emocional de la seva mare, Corall, o les faccions romboïdals de la cara de tia Àgata.

Maragda s'inspeccionava davant el mirall com si es veiés per primer cop. La llum del sostre es reflectia en els seus ulls dispersant-la en mil colors. Aquells ulls pels quals tants nois sospiraven i murmuraven que estaven disposats a matar.
Va considerar des d'un nou angle, les paraules que sovint li deia la mare:
- Nena, ets una joia.


Concurs ARC de Microrelats “ARC a la Ràdio” 2010 .

Des de l'Associació de Relataires en Català, i en col·laboració amb Ràdio Argentona, posen en marxa un nou concurs, per participar a la ràdio enviant microrelats durant els propers nou mesos.
Us adjunto les bases de participació, convidant-vos a que participeu. ^_^
Bases del concurs ARC a la Ràdio




dijous, 4 de novembre del 2010

> KOOPERATIVA 2010 - proposta de Novembre


KOOPERATIVA 2010, neix com una proposta entre els blocs “DER WALD FOTOGRAFIA” i “LA MEVA PERDICIÓ”. De forma bimensual penjarem als dos blocs, un relat inspirat en el treball fotogràfic, o de manera inversa una serie de fotografies inspirades en un relat d'un màxim de 500 mots. La premissa és que des de dos mitjans diferents donem a conèixer la mateixa història.
Així doncs, presentem el cinquè treball que correspon al mes de Novembre, a partir de les fotografies de Der Wald






El puig de Mordana



En la segona bifurcació el grup va girar a la dreta pel camí més costerut. El primer genet va aturar de cop la seva muntura, que va piafar fent una tombarella alçant-se a dues potes. Clamenç Segarra i Sanlley mirava amb deteniment un piló del camí. - Tres milles. - Va mussitar Clamenç. - Tres milles i trobarem Mordana. Companys, coratge! La nostra missió arriba a la seva fi, i la nostra voluntat serà posada a prova en hora nefasta – va fer una pausa – res més que la forca i Madame la guillotine us esperen d'allà on veniu. Un últim cop us commino a complir la paraula donada – rugia, dirigint-se al seus dos companys, el fatídicament conegut compte cors Pietro Colonna, i Baptiste Marguerite Desmulines, marquès de Grasse, igualment maleït per britànics i francesos.

photo by der wald

Clamenç va clavar esperons i va sortir al galop buscant el seu destí. El contorn de les tres figures es retallava sota una lluna malignament freda, quan els núvols que amenaçaven pluja es movien impulsats per un vent inclement que fuetejava la malaltissa i escarransida vegetació.
Els cavalls tremolaven per l'esforç acumulat en el llarg trajecte. Una gruixuda capa de suor i pols cobria els tres genets i les seves muntures. Cavalcaven amb un únic propòsit, arribar com fos al puig de Mordana abans que la nit acabés.
Feia dos dies havien desembarcat discretament de la Nimrod, una goleta que navegava sota bandera finlandesa en una petita cala amagada de Montjoi. Desprès de dos canvis de postes sense parada, els genets seguien forçant els equins fins l'esgotament.

photo by der wald

Feia dotze anys que havia marxat de Mordana, deixant enrere les seves terres, el pare i la seva estimada germana Loísa. La seva arrogància de joventut li havia arrabassat un brillant futur al costat dels seus. Havia mort el fill d'un influent hisendat en duel i havia fugit a les Amèriques per salvar la pell. Ni tan sols recordava el nom del noi ni el motiu de la disputa. Fins aquell moment havia pogut guanyar-se la vida com a soldat de fortuna i contrabandista. Fins que ho va deixar tot per tornar. La carta de Fabrici, el seu pare era angoixosa, imperiosa, delirant. La seva germana agonitzava, la mort vermella rondava la Loísa i moriria en breu. Per la lletra desesperada de la carta, Clamenç sabia que el seu pare havia tornat a embogir de dolor, i veient que la Loísa patiria el mateix final horrible que la mare, estava disposat a utilitzar les mateixes arts abominables que la van fer tornar del més enllà.

Clamenç es dirigí directament al cementeri familiar on descansaven el ossos de la seva mare. Va aturar el cavall i va descavalcar cridant embogit, arrossegant-se fins el sepulcre, sobre el fang.
- No pare, altre cop no! He fet tard - sanglotava sense consol davant la tomba oberta – Boig!, jo et maleeixo!. De nou has condemnat les animes de la nostra família.

photo by der wald








dimarts, 2 de novembre del 2010

> El Retorn dels Dips. Capítol 10.


Capítol 10.Entre 22:00 i 00:00h.

La Llura va sortir a la carrera del tot terreny, que va quedar creuat en mig del carrer.
- Ei!. Deixa'ns sortir d'aquí. No hens pots deixar tancades. - Cridava una de les prostitutes.
La Llura no es va aturar. Va desenfundar i carregar la pistola situant-se darrera del monstre.
El vicari estava cobert de sang i vidres.
- Quiet, a terra, vaig armada -. Llura és dirigia a l'estrany ésser. Si no fos pel pànic què sentia, hauria sigut una situació còmica.
El ratpenat és va girar. Una malèvola cara de ratolí amb orelles punxegudes, nas porcí i ulls vermells la va encarar. Va obrir la boca mostrant uns ullals esmolats.
La Llura va descarregar els quinze projectils de la seva Walter P99 en la cara i el cos de la bèstia, que va seguir avançant cap a ella.
El Pare Marcacho la va empènyer a un costat, enfrontant-se al vampir. - Retrocedeix enviat del Maligne, el poder de Déu, t'ho exigeix! -. El cura mostrava el seu crucifix com única arma. Amb un xiuxiueig el monstre reculava. Una bruma el va cobrir, i la Llura va veure com apareixia en el seu lloc una mena de llop de gran mida. Va fugir entre lladrucs de frustració. Atordida es va adonar que a la bestia li faltava una pota.
- Filla meva aixecat. Estàs bé? -. El clergue li parlava amb la cara il·luminada per una llum ferotge.
- Pare, què era aquella cosa?.
- El diable filla. Ha vingut per posar-me a proba. Però no ha pogut profanar la Casa del Senyor. - Llura pensava que el mon s'havia tornat boig. - La meva Fe és forta ara. Enviarem aquests maleits xucla sangs al pou de tenebres d'on han sortit.



El Gavines estava a les fosques. Aquelles besties havien tallat el subministrament de llum. L'Al, armat amb el bat de beisbol que amagava sota la barra, repartia uns alots. Eren un grup reduït.

- Pobres imbècils, van caure a la trampa. - Trillo agafava el pal de billar com si li anés la vida.
Sorprenentment els monstres no van entrar, però els que havien escapat per la porta del darrere van ser caçats, els estaven esperant. Encara es sentien els crits agònics. Era una carnisseria.

L'Agustí acaronava la Francesca que portava un embenatge tacat de sang cobrint-li el cap. Estava inconscient.
- Tenim que marxar d'aquí com sigui. Hem de trobar ajuda, i un metge.
- Com voleu que fotem el camp? I que collons són aquelles besties?. - Cridava histèric Cobretti.
Melo es netejava tranquil·lament les ulleres en una samarreta vintage de Chainsaw Massacre. - A falta de saber-ne més coses tindrem que acceptar que són vampirs.
El petit grup va quedar en silenci.
- Les bales semblen que no lis fan mal. - Jean-Richard es va apropar, estava macilent. Havia perdut molta sang.
- Bé, ja pensarem en això desprès. Agafeu tots els pals de billar que trobeu. A fora hi ha la furgoneta del bar. Marxem. - L'Al, parlava amb ira continguda.
- Cap ratpenat ataca el Gavines i s'en surt impunement.


Resum del Capítol anterior.

Llura, la policia local, torna al poble desprès de la desastrosa batuda a Jack el borní, per trobar-se en mig de la bogeria.




dimarts, 26 d’octubre del 2010

> El Retorn dels Dips. Capítol 9.


Capítol 9.Entre les 21:00 i 22:00h.

La Llura conduïa el Nissan de tornada al poble. Duia emmanillades dues de les prostitutes de “Jack el borni”. Les menors, de trets eslaus, profusament tatuades i maquillades aparentaven més edat. No paraven de cridar i donar cops. Anaven ben col·locades.
El tinent Velasco li havia demanat que les tingués en custodia fins el matí següent, per aïllar-les de la resta de detinguts.

Mentre buscava la freqüència de la policia a la radio, recordava l'intercanvi de trets de feia una hora. Al prostíbul els esperaven. Algú havia donat l'avís. L'Arjan i el Nikolla els van rebre amb tot el que tenien. Dos mossos estaven ferits, un de gravetat. Tres homes dels germans Gurga havien mort abans de rendir-se. Ella mateixa va rebre un tret directe, però l'armilla havia parat l'impacte. Tenia una forta contusió a les costelles.

- Harry, tornes a casa?. Diuen que n'has fet una de grossa. Canvi - . La veu del Roc sonava per l'emissora. Una de les bromes recurrents del Roc era anomenar-la com el famós personatge què interpretava Clint Eastwood.
- Estic massa cansada pels teus acudits. Arribo en cinc minuts. Prepara la cel·la, porto convidades -. Va contestar amb un somriure.
- Immediatament Harry. Escolta, això està mogut. He rebut algunes trucades de veïns neguitosos. Diuen que han vist... - la connexió es va perdre momentàniament – i sembla què uns gamberros han trencat els vitralls de .. - un nou tall.
- Roc, no t'escolto bé. Canvi.
- Llura, sento soroll a fora, surto a mirar què passa. Canvi -. L'emissora només captava el brunzit elèctric.

La Llura va tornar a capficar-se en la batuda. El més preocupant era saber què tenien un infiltrat. Velasco li assegurava que l'operatiu era del màxim secret. Així doncs tenia que pensar que el Roc o el Joel jugaven a l'altre bàndol?. I la mort sobtada d'en Torralba?. Justament en el moment apropiat. Un calfred la va sacsejar. Potser havia sigut massa innocent en donar per fet que havia mort d'un infart.

A l'entrar al poble una gran explosió és va dibuixar en el cel estelat. Llura va veure com l'ona expansiva trencava centenars de finestres dels habitatges propers. Va frenar en sec.
- Merda, merda, què està passant? -. La detonació provenia de la direcció on estava la comissaria. Va fer un cop al volant. - Els dipòsits de gasoil, no -. Va accelerar. Quan girava al carrer principal quasi atropella un veí en pijama. És va produir una segona detonació més forta. La gent corria cridant d'un cantó a l'altre. Des d'on era, podia veure com els dos grans dipòsits de gasoil desapareixien engolits per les flames. El gas s'inflamava en llargues llengües de foc.

Va accelerar. Passava per davant de l'església. No podia donar crèdit al què veia. El Pare Marcacho, s'enfrontava amb un crucifix a una mena de ratpenat gegantí que aletejava a les escales de l'església.

Resum del Capítol anterior.

Els Midnight Zombie Alligator han acabat el concert al Gavines, quan els últims clients observen aterrats l'arribada de Jean-Richard, i els seus perseguidors.




diumenge, 24 d’octubre del 2010

> Curseville. Capítol 4 i final. Relat conjunt amb el bloc Páginas Frenéticas.


(Imatge d'internet)


(Enllaç d'àudio narrat per Patrícia Muñiz)

Ha arribat el moment.
Tretze ànimes feréstecs avancen en processó cap a l’entrada de la mina. Els fanals il·luminen el seu camí. S’aturen un moment davant la porta del temple, gemeguen una darrera oració i finalment es perden dins el forat fosc i candent de la mina. Dos homes i onze dones, fluctuen per l’úter necròtic de la terra i esdevenen part de la seva intimitat profunda.
Baixen i baixen. S’enfonsen. Ben endins. Fins que ja no es pot avançar més.
Allà on la temperatura es fa insofrible. Allà on els túnels van deixar-se de cavar. Allà on les parets llueixen plenes de pintures diabòliques. Aquell és el lloc on fa cinc dècades l’altar dels sacrificis va ser aixecat. I l’Abigail s’estira sobre la pedra, feliç de tornar a ser l’escollida.

L’Elijah ajuda la seva mare a col·locar-se bé. Vigila que el vel llardós envolti tots els cabells i que el vestit quedi entonat i elegant. L’Abigail és una núvia radiant, que ensenya les dents i acluca els ulls quan riu. Una núvia que recita salms pervertits compulsivament mentre el seu amo, el Senyor de la Foscor, és desvestit per deu noies excitades, sang de la seva sang.
Les noies xisclen embogides i es barallen pels trossos de roba que arrenquen amb les ungles. El Senyor de la foscor s’engrandeix en veure el desig als seus ulls. Despullat, alça els punys i els parla en un idioma misteriós. La seva veu ressona dins la cova amb la profunditat de les entranyes de la terra. Les noies el toquen amb nerviosisme. Ell els hi agafa les mans i dirigeix els dits inexperts cap el ceptre carnós d’on brollarà la llavor desitjada. L’èxtasi col·lectiu fa tremolar la terra.
Els carrers de Curseville es belluguen al ritme de les sacsejades frenètiques. Les últimes llambordes que aguantaven surten disparades. Tot el poble s’estremeix com la panxa d’una prenyada a punt de parir. És un forn amb massa fusta per cremar. L’estructura de la mina no pot resistir la pressió. El sòl s’esquerda alliberant llengües de foc exterminador i en un crit ensordidor, el poble s’enfonsa definitivament sobre la mina sepultant les ànimes orgiàstiques, convertint-les en una massa conglomerada.
De cop i volta, els campanars de les dues esglésies que miraculosament aguanten inclinades esclaten en brogits de foc. A vista d’ocell semblen dos pits brollant flamarades que defineixen la morfologia del mal. Al pit dret, el foc forma un cabrot demoníac i a l’esquerre una bruixa de les tenebres.
Les dos columnes de foc s’acosten en una dansa. Insisteixen en el seu acoblament. S’abracen.
El cabrot i la bruixa inundant el cel, fundin-se en un sol ésser i Curseville explotant en mil pedaços. L’explosió dispara pedres de foc, gasos, espurnes i forma un cràter gegantí. Una pluja de partícules macabres cau sobre les ciutats properes impregnant els vianants de restes orgàniques gelatinoses. Fastiguejats intenten treure's el que els ha plogut a sobre. Són trossos desmembrats. Ulls, dents, flocs de cabells, sang i les cendres dels morts. Però sobre tot els ha empastifat un líquid transparent i ectoplasmàtic que s’enganxa a la pell i enfila cap els forats del cos, com si tingues vida pròpia.
La gent es frega el cos amb força intentant treure’s de sobre la gelatina i alcen la mirada per esbrinar d’on provenen els núvols obscurs que sobtadament han cobert els cels.
I al món tancat de Curseville, el cràter de la ciutat desapareguda sembla la cara somrient d'un home pentinat amb clenxa. Potser, perquè malgrat tot, l'Elijah ha trobat la manera d’expandir la seva essència fosca fecundant germanets per tota la humanitat.
FI

Per:Patrícia Muñiz Olivera i Sergi g. Oset

Sobre Curseville.

Curseville, és el resultat d'una primera i profitosa col·laboració establerta amb Patrícia Muñiz, responsable del bloc Páginas Frenéticas
Us l'oferim en quatre parts, els diumenges 03, 10,17 i 24 d'Octubre, com a celebració i preparació del proper Dia de Difunts – Halloween (01 de Novembre).
Acompanyant els textos trobareu uns enllaços d'àudio que podeu descarregar. El relat el pengem de manera conjunta en els dos blocs, però a “Páginas Frenéticas” hi trobareu la versió en castellà.
Aquí teniu la quarta I última entrega a càrrec de Patrícia Muñiz.
Beta aquí un gat, bet aquí un gos, i aquest conte ja s'ha fos.
Que vagi de gust.




dimarts, 19 d’octubre del 2010

> El Retorn dels Dips. Capítol 8.


Capítol 8. 21.10h.

- Portaaa! -. L'Al, l'encarregat del Gavines, bramava cada cop que uns clients marxaven oblidant tancar la porta. A l'instant següent era el complaent i sol·licit cambrer de seixanta-i-tants anys del Casino. Un gegant de veu ressonant i rialla fàcil.
- Un altre whisky, nois? -. Somreia, omplint els petits gots. Melo negava amb el cap.
- Gràcies, soc abstemi. - Deia amb gest de disculpa. Trillo i Cobretti vers al contrari assentien entusiasmats.
El concert havia acabat i al local només quedaven els incondicionals que es resistien a marxar.

La Francesca trucava al mòbil del pare. El contestador un altre cop. Bonaventura li havia assegurat què passaria pel Gavines desprès d'anar al Cim del Martell.
Sense adonar-se és mossegava els llavis, preocupada. Començava a tenir migranya.
Unes fortes mans la van abraçar per la cintura.
- Què fa la professora més sexi de la comarca? -. La veueta de l'Agustí li feia pessigolles a l'orella. Notava aquell alè a tabac i alcohol que tant l'excitava.
Es deixava abraçar, complaguda.
- No siguis ximplet. Estic mirant de trucar al pare. No contesta.
L'Agustí li va passar la mà pels cabells, besant-li el coll i mossegant-li de manera juganera.
La Francesca va intentar resistir-se a aquell petó. En aquells moments però, voldria estar al llit de l'Agustí arrancant-li els pantalons.
- No, de veritat. Alguna cosa no va bé.
L'Agustí la va mirar seriós. - Vinga tranquil·litzat. Agafem el cotxe i anem a buscar-lo.
- Estàs massa begut, tros d'ase -. La Francesca li pessigava la galta, fent una ganyota.

La porta del Gavines es va obrir amb una ventada, reclamant l'atenció dels presents. L'Al sense aixecar el cap de l'aigüera on netejava, va cridar: - portaaa! -. Un silenci angoixant s'estengué pel bar. El cambrer va aixecar la vista amb empipament creixent. - He dit que .... . - Les paraules van morir abans d'acabar de sortir per la gola.

El Jean-Richard, cobert de sang, armat amb un fusell automàtic, intentava recobrar les forces recolzant-se al marc de la entrada. Va mirar els presents amb ulls llunàtics.
- Venen cap aquí! Fugiu insensats! -. Tothom estava paralitzat per la sorpresa.
Unes poderoses urpes van aparèixer per arrossegar-lo a l'exterior. Udolava de dolor. El seu cos es va elevar, desapareixent.

És van sentir dos trets, i el só d'un cos que queia.
Jean-Richard va entrar d'esquenes, disparant el fusell en direcció a la foscor. Melo i l'Agustí van córrer per arrossegar-lo fins la fictícia seguretat de la barra.
Van quedar expectants, esperant quin horror entraria per la porta.
Dos ratpenats que superaven amb escreix els dos metres d'alçada estaven al llindar de la entrada. Un d'ells va llençar un objecte que va entrar rodolant.
La Francesca va fer un crit esgarrifós. Era el cap destrossat del seu pare.
La majoria dels presents van començar a córrer cap a la porta del darrere entre crits d'espant.
L'Agustí veia com la Francesca es desmaiava, però abans d'arribar a terra, el seu cap picava amb la barra del Gavines.

Resum del Capítol anterior.

L'Ovidi, home adinerat i mesquí, marxa del Gavines de nit una mica begut quan rep un inesperat atac.




diumenge, 17 d’octubre del 2010

> Curseville. Capítol 3. Relat conjunt amb el bloc Páginas Frenéticas.



(enllaç d'àudio narrat per Patrícia Muñiz)


-El Sabbath!. - Desprès de tots aquests anys la promesa és fa realitat. Aquesta nit baixarem de nou a la mina, i tornaré a ser el receptacle de la llavor del meu Senyor.
L'Abigail puja sense cansament els graons, que grinyolen de manera alarmant. Passa per davant del quadre del ministre Joshua Reed, l'avantpassat que regentava l'església baptista. Se sent rejovenida, una alegria salvatge li oprimeix el pit.
“Travessat per les nostres iniquitats. Baldat pels nostres pecats”. - Merda! -. Escopina, i fa el signe del mal d'ull.
Es fica a la banyera. Passa la pinta d'os de cabra pels llargs cabells grisos, mentre cantusseja. Flocs de cabells ensangonats cauen a l'aigua estancada. L'antic vestit de núvia, ple de brutícia i apedaçat de forma maldestre penja a la paret.
Recorda com la seva estirp ha vagat pel món, sempre fugint, des de Salem fins a Curseville. El rebuig, les amenaces, els judicis, les tortures. Sempre amagant la seva veritable naturalesa.
“Maltractat. Ell no es va sotmetre “. - Corbs cobdiciosos!.
Rememora aquella nit de fa quaranta-vuit anys, quan encara nena, va venjar l'assassinat de l'avi Joshua. La nit del foc. La nit que va deixar de ser donzella. La nit que va concebre el fill d'un Déu.
“Suportà els nostres sofriments, carregà amb els nostres dolors”. - Bruta!. Cabró!, Cony!. -. Un llarg esput surt de la boca, i regalima pel mirall trencat.
S'aixeca, xopa. Sent una escalfor entre les cuixes, que puja fins el ventre. Es toca, i nota la humitat del seu sexe. Esclata en una rialla folla i triomfant. Mentre es posa el vel, palpa el seu cos envellit. Els pits caiguts, el ventre inflat, totes i cada una de les marques que li va infligir ell, i que ressegueix cada nit, resant per la seva tornada.
“En les seves nafres hem estat curats”. - Porcs! Puta! Puta! Puta! -. Esclata.
Baixa les escales, sostenint delicadament els plecs del vestit, excessivament gran pel seu cos magre i encongit. Petites arnes inquietes l'envolten.
L'Abigail sent en cada fibra del seu cos que ell arriba. Al porxo de casa, les ties i cosines de L'Elijah, es cargolen per terra, extasiades i terroritzades. L'Elijah de la mà del seu pare avança amb posat pertorbador. Per primera vegada, no ensopega quan camina. L'envolta un alè fosc, però els cabells li brillen amb fulgor daurat. La seva veu no tremola quan parla:
- Mare, et porto el teu espòs.
L'home que l'acompanya, mira detingudament el desfet humà que n'és l'Abigail. I parla només per ella amb to baix, subjugant, hipnòtic. - Ets preciosa Abigail. He tornat com vaig prometre.
L'Abigail corre fins caure davant els peus de l'amant retrobat. Plora amb gemecs d'animal agraït, i de les seves conques buides, cauen llàgrimes negres, que en tocar les cendres del terra esdevenen sofre, que crema amb flames de color blau.

Sobre Curseville.

Curseville, és el resultat d'una primera i profitosa col·laboració establerta amb Patrícia Muñiz, responsable del bloc “Páginas Frenéticas”.
Us l'oferim en quatre parts, els diumenges 03, 10,17 i 24 d'Octubre, com a celebració i preparació del proper Dia de Difunts – Halloween (01 de Novembre).
Acompanyant els textos trobareu uns enllaços d'àudio que podeu descarregar. El relat el pengem de manera conjunta en els dos blocs, però a “Páginas Frenéticas” hi trobareu la versió en castellà.
Aquí teniu la tercera entrega.
Que vagi de gust.




dimarts, 12 d’octubre del 2010

> El Retorn dels Dips. Capítol 7.


Capítol 7. 21.30h.

L'Ovidi caminava pel solitari carrer sota la llum dels fanals. La corrent del rierol discorria uns metres més abaix. Havia begut massa. Li feia mal la cama i notava el cap boirós. Va decidir aturar-se uns minuts al pont, recolzant el cos sobre el mur de pedra.

És va fer un massatge per revifar la circulació. El dolor li recordava l'incident al bordell de Munic.
Aquella nit, desprès de conduir dotze hores per autopistes alemanyes, va decidir emborratxar-se i fotre un clau. Quan portava la meuca al camió van sortir-li al pas tres pinxos. A un el va matar encastant-li el cap al ciment de l'aparcament repetides vegades. Rebia cops i puntades, però no va parar fins notar com rebentava el crani. Els altres van fugir. Es va adonar que li havien clavat un punxó diversos cops a la cuixa. Es dessagnava i va perdre el coneixement.
Desprès va venir el judici. Vuit anys de presó per homicidi. Va conservar la cama, però va quedar esguerrat per vida.

Ovidi va despertar dels seus records per una ferum pudenta. I de cop un esclat de dolor insuportable. Unes urpes es clavaven a l'espatlla traspassant la jaqueta i la roba fins perforar carn i pell.
Cridava mentre intentava desempallegar-se del cos pesant que el tenia agafat pel darrere. Els braços curts a penes esgarrapaven uns pèls llargs i gruixuts. Instintivament es va tirar rodolant a terra per desfer-se del seu torturador. Ho va aconseguir a mitges, quedant estirat i boquejant durant uns segons. La sang regalimava de les ferides obertes, però aquella cosa havia marxat. Va palpar fins trobar el bastó. Intentava aixecar-se.
Quan ho va aconseguir va començar a córrer arrossegant la cama inútil i recolzant tot el pes en el bastó.

Terroritzat, tornava a sentir com unes ungles marcaven les pedres, saltant a gambades. I de nou una forta tenalla, aquest cop al bessó dret. Va tornar a caure, donant bastonades a cegues.
Ovidi no podia creure el que veia. Un ésser nu, recobert d'un dens pelatge amb trets de rat penat o dimoni li arrancava mig bessó d'una queixalada. El dolor el va envair.
- Fill de putaaaaaaaaa!- . Va cridar de manera agònica. Empunyant el bastó amb les dues mans el va clavar amb ràbia diverses vegades al cos de la bestia, que el mirava estorat, la boca encara plena dels teixits de l'Ovidi.
El bastó s'havia clavat al cor del monstre que es va començar a descompondre.

Ovidi retrocedia arrossegant-se, quan una nova fera va saltar-li al damunt destrossant-li la cara amb les urpes. Filets de carn es desprenien com mantega. Ovidi va interposar una mà, però les urpes van amputar-li un dit, deixant un altre penjant. Es va desmaiar quan va perdre la galta.

Llavors la resta es va apropar, disputant-se la gola, mastegant teixits, i bevent la sang que brollava descontrolada tacant el ciment, i baixant per les pedres fins ajuntar-se amb les aigües del rierol.

Resum del Capítol anterior.

Jean-Richard, contempla impotent com unes besties sanguinàries maten desprès d'una ràpida cacera el professor Bonaventura Subirà. Tot i els seus esforços no podrà salvar-lo.




diumenge, 10 d’octubre del 2010

> Curseville. Capítol 2. Relat conjunt amb el bloc Páginas Frenéticas.


(Imatge d'Internet)



(Enllaç d'àudio narrat per Patrícia Muñiz)

Curseville. Capítol 2.
Soroll de portes que grinyolen, moviments ràpids de feristeles salvatges i veus de noies que murmuren excitades, recorren el poble. La nit serà una festa.

L’home avança pels carrers. És el fill pròdig que ha tornat amb una vida extingida. Les passes, que avancen pel costat de la tanca del cementiri, així marquen el ritme. Es mira les tombes oblidades, mig descobertes, que mostren secrets orgànics que ningú no hauria de veure. I així se sent ell mateix, doncs malgrat l’energia esgotada, ha tornat per connectar amb la seva essència i renéixer de les cendres. És un au Fènix.

Al porxo de la casa, l’Elijah agenollat davant l’Abigail s’abraça a les seves cames. La dona, amb la mirada perduda a l’infinit, treu una pinta de la butxaca i amb molta cura l’endinsa entre els matolls de cabells ressecs i comença a desfer els remolins. No s’aturarà fins que el seu fill llueixi una clenxa definida i respectuosa. Un pentinat de diumenge per a una nit d’alegries.

-¡Al·leluia, ma! He somiat cada nit que arribaria aquest dia.

La dona l'escolta amb tendresa mentre rumia les paraules que dirà.

-Vull un germanet – afegeix l'Elijah il·lusionat.

I la mare respon:

-No dubtis que el tindràs. La seva llavor és la única capaç d’arrelar en aquesta terra cremada. Els seus rius són els únics que saben trobar les sortides d’aquest poble. Pots estar segur que ha vingut per donar-nos el seu fruit ¡Al·leluia!

-¡Al·leluia! - crida el gegant, aquest cop amb una barreja d'eufòria i de ràbia.

L'Elijah repentinat, s'agita nerviós. No pot evitar deixar-se emportar per l'estat d'excitació que li produeix la novetat pertorbadora. Mai ha estat un noi equilibrat.

- Us heu de portar bé ¡Totes!- exclama - ¡Totes les dones del poble haureu de fer el que ell vulgui! No vull que el meu pare torni a marxar. No ho permetré.

El rostre invident de l'Abigail reflecteix la por que li produeix la intensitat descontrolada del seu fill. És com el foc del subsòl que avançava silenciós, fins que de cop i volta, s'inflama i carbonitza tot allò que l'envolta. Així és l'Elijah, el fill del foc.

-Ja has endreçat, mare? Ja has portat flors a la casa? Com esperes que es vulgui quedar amb tu, si fa un mes que no et canvies el vestit!

-Potser tens raó, fill – diu l'Abigail arreglant-se els cabells - S'espantarà al veure'm.
-¡Deixa'm estar, mare! Ves a posar-te bonica, que jo m'encarregaré de rebre'l com es mereix.

L'Elijah marxa corrents cap a l'entrada del poble. La força de les seves trepitjades fa tremolar el terra i la mirada buida de l'Abigail persegueix el soroll de les passes que es dissolen dins núvols de cendres. Aleshores recorda que a les golfes, dins d'un bagul, encara hi descansa un vestit de noces. Aquell que mai no va arribar a estrenar.


Sobre Curseville.

Curseville, és el resultat d'una primera i profitosa col·laboració establerta amb Patrícia Muñiz, responsable del bloc “Páginas Frenéticas”.
Us l'oferim en quatre parts, els diumenges 03, 10,17 i 24 d'Octubre, com a celebració i preparació del proper Dia de Difunts – Halloween (01 de Novembre).
Acompanyant els textos trobareu uns enllaços d'àudio que podeu descarregar. El relat el pengem de manera conjunta en els dos blocs, però a “Páginas Frenéticas” hi trobareu la versió en castellà.
Aquí teniu la segona entrega escrita per Patrícia.
Que vagi de gust.




> La Conjura.


Intento mantenir l'equilibri al temps que carrego les pistoles. Les sacsejades són continues, el carruatge tirat per quatre corsers negres corre llençat entre els carrerons estrets de la vila, saltant basalts d'aigua i repicant en l'empedrat desgastat. El cotxer descarrega amb força el fuet, esperonant els nobles animals en una cursa excitant i angoixosa.

Els nostres perseguidors són molt a prop. Ens segueix un grup vestit amb llargs capots i barrets de tres pics. Cavalquen retenint les regnes amb una mà, amb l'altre disparen els seus mosquetons, sense gaire punteria, afortunadament. Una muntura corre sense genet. Un dels perseguidors ha pujat al carruatge pel darrere i s'abalança sobre el cotxer, aliè al perill. Disparo i l'home cau rodant per l'impacte de les bales de plom. Un núvol de pólvora m'impedeix veure si s'aixeca.

Si aconseguim creuar la plaça de La Revolució, estarem salvats. No s'atreviran a enfrontar-se als homes de Maldaura.

La trobada tindrà lloc si tot va bé, en la propera mitja hora. No ens coneixem encara. Tots els contactes han sigut a través dels coloms d'en Pietro, els Transmutador Iconogràfic de Farsàrius i la bola Magnetoscòpica de Magenta.

Ella arribarà remuntant les fredes corrents a lloms de l'escombra voladora, sota una lluna de sang, deixant enrere el regne obscur on governa sobre les ànimes dels morts. Per creuar el barranc del Geperut, directament des de el Palau de les Nimfes, al misteriós Hades, s'haurà enfrontat a les bel·licoses Harpies.

Ell vindrà sobre el lliscador atòmic, dins una bombolla gasosa que el permet travessar sense envellir, les distàncies entre galàxies i el fred del cosmos, guardià i testimoni del silenci de les estrelles, que neixen i moren davant els seus ulls líquids d'argent.

Baixem envoltats per la boira, l'escala de pedra, que flota ingràvida. L'olor a encens cremat s'estén. Les parets no són tals. Rodes dentades i engranatges d'una insòlita maquinària de rellotgeria és dissolen i s'ordenen, davant dels nostres ulls. Arribem a la sala dels Acords i les Disputes. Centenars de miralls deformants multipliquen i esvaeixen les nostres personalitats. Per sota de les nostres paraules, la hipnòtica música del violí d'Erich Zann dibuixa pentagrames impossibles.

La conversa fluctua entre vapors etílics, com una dansa a la que ens apropem de manera matussera i maldestre. Joc d'actituds dubitatives. Però les defenses interposades són castells de sorra que esclafem a l'instant amb una rialla per crear-ne de noves, torres altes i imponents, orgulloses i aclaparadores. Compartim secrets guardats sota clau i petites futileses essencials, desapercebudes pels altres.

El ball ara, es desenvolupa amb gràcia, un complexe joc de moviments, gestos i maneres burletes, que teixeixen un delicat fil, extremadament preciós per la seva fragilitat i vulnerabilitat.

I de cop les llums s'apaguen. El temps concedit s'esvaeix, i el taulell d'escacs difumina els seus contorns. Ens acomiadem amb complicitat, cada figura alineada a la seva casella, formant un triangle perfecte. Fins el següent conclave.

Sobre CONJURA:

Aquest relat ha sorgit de forma espontània, desprès d'una interessant reunió mantinguda aquesta setmana. Els components de la mateixa, volten per aquestos mons blocaires, fabulant des de els seus respectius caus mal il·luminats i humits. Ells tenen la potestat de continuar aquest escrit o deixar-lo perdut entre d'altres que esperen el seu moment. ^_^




> Històries Veïnals, volum 7 - El Llibre.



El Veí de Dalt, responsable del bloc Històries Veïnals, auto publica en llibre l´últim recull de relats conjunts, en el que participo per primer cop.

Us deixo l'enllaç on podeu descarregar el llibre en format PDF o fer una comanda per comprar-lo. ^_^
Històries Veïnals Volum 7




dimarts, 5 d’octubre del 2010

> El Retorn dels Dips. Capítol 6.


Capítol 6. 21:00h.

- És el professor Subirà. Va massa ràpid, tindrà un accident -. Jean-Richard, el guarda forestal, seguia amb els prismàtics l'esbojarrada carrera de la furgoneta que baixava per la carretera des de la muntanya fins el poble. El vehicle que no disposava de tracció, patinava perillosament en els revolts.
- Sorprenent. Mai hagués dit que el vell professor li agradés fer curses nocturnes.

Jean-Richard es va adonar que alguna cosa perseguia el vehicle. Una mena d'ombra que és desplaçava pels arbres. No, no podia ser. Va apartar la vista dels prismàtics per comprovar el nivell de l'ampolla de whisky. Estava per la meitat. Normalment no començava a veure coses estranyes fins que estava buida. Va tornar a mirar atentament. A un parell de revolts de distància, un animal, no, fins a quatre va contar finalment, corrien perseguint la Renault.
Llops no hi havia en aquella zona, bé que ell ho sabia. Potser una manada de gossos salvatges?. - Cap bestia és capaç de córrer d'aquesta manera. Vinga, professor acceleri una mica més, els té a sobre.
- Alerta, al davant -. Jean-Richard, cridava, impotent, al veure com un cos de grans dimensions es creuava en el camí de la furgoneta que aquella velocitat era incapaç de frenar. L'impacte va ser brutal. Va sentir el cop, tot i la distància que hi havia fins la torre de guàrdia on estava assegut.
- Mon dieu! -. Es va aixecar, incapaç de deixar de mirar. Contra tota lògica, el cos que és va plantar davant la furgoneta va absorbir l'impacte, sense moure's ni un centímetre. La força de l'impacte va provocar que el professor travessés la lluna de la cabina, caient uns metres endavant. El seu cos era un batibull desmanegat.
- Molt malament professor, tenia que cordar-se el cinturó -. Al mateix temps temptejava amb la mà lliure buscant el fusell automàtic. Es va equivocar, era el màstil del banjo.
- Merde! -. Per fi el va trobar. Va enfocar la mira telescòpica. El grup d'animals s'havia abalançat sobre el cos del professor. L'estaven destrossant.

Va posar el dit sobre el gallet suaument. Mai fallava un tret amb aquella meravella de les forces especials. Devien estar a uns bons dos mil cinc-cents metres. El fusell podia fer impacte fins uns quatre mil, tot i què a partir dels mi cinc-cents perdia precisió.
Va disparar. Un núvol de sorra es va aixecar a uns centímetres d'una d'aquelles feres. Va rectificar l'angle.
- Bingo, malparit! -. La bestia es va girar, una cara demoníaca amb una llarga filera d'ullals ensumant l'aire.
- Fote't -. Un segon projectil el va impactar, aquest cop en tot el crani. Va veure volar restes de crani i massa encefàlica, però en uns segons el crani es recomponia, i l'ésser començava a córrer, agafava embranzida i ... - volen!, aquests malparits volen! -. Dos d'aquells éssers ja seguien al primer fins convertir-se en fum.
Per primer cop a la seva vida Jean-Richard estava paralitzat. Venien per ell.


Resum del Capítol anterior.

Hèctor Marcacho el rector del poble, un home turmentat i que ha perdut la Fe en la seva religió, s'enfronta a una difícil i inexplicable situació a la seva parròquia.




dilluns, 4 d’octubre del 2010

> Curseville. Capítol 1. Relat conjunt amb el bloc Páginas Frenéticas.

Curseville - Capítol 1.

(foto d'Internet)


(Enllaç d'àudio, narrat per Patrícia Muñiz)


La Ruta 61 segueix tancada des de fa cinc dècades. A banda i banda de la carretera s'estenen arbres assecats i matolls morts, recargolats. Llargues guspires de fum negre surten del terra. El ciment està esquerdat i calent. La carretera és un mar de ferides supurants que vomita quitrà calent. No se sent cap ocell ni cap altre animal.
L'home, vestit amb texans, samarreta blanca i botes mexicanes, camina sense parar atenció als gasos. Els talons de les botes, enfonsen el ciment a cada pas, provocant un xiuxiueig reptilià.
S'atura davant un cartell. Hi diu: Curseville, Pennsilvània. Població 1.000 habitants. Algú ha pintat a sobre: població actual, dotze. Ja es divisen les primeres construccions abandonades.
La primera de les set esglésies de Curseville, apareix uns metres més endavant, al costat d'un dels quatre cementiris. Està abandonada. La fusta podrida, la pintura escrostonada, els vidres trencats. L'home mira fixament un cartell amb el text “Déu us estima”. Al moment comença a cremar espontàniament, caient a terra.

Al segle XIX, un sacerdot moribund, va maleir aquest poble miner, prometent que desapareixeria. Als anys seixanta, una crema descontrolada d'escombraries, va inflamar una veta de carbó subterrània. El foc es va propagar a totes les mines del subsòl de la regió. Sota terra, a més de dos kilòmetres de fondària, el carbó crema en un mar de foc. L'incendi pot seguir viu uns dos-cents cinquanta anys més. Només un grapat de bojos voldria seguir vivint aquí.

Avança cap el poble mort. Els carrers tenen nom de fruites. Un gran rellotge trencat, assenyala les dotze del 21 de Juliol de 1987. A un costat hi ha una camioneta Ford coberta d'herbes i rovell. L'home peta els dits, i el dial de l'emissora es posa en marxa. Sorolls mentre es sintonitza. De sobte, unes guitarres introdueixen un llarg udol, i una veu estrident escopina:
“Welcome to the jungle
We got fun 'n' games
We got everything you want
Honey we know the names .....”

L'home tanca els punys amb força, i es pot sentir com cruixen tots els ossos. La boca s'obre en un ampli somriure de llop afamat. - De nou torno a ser a casa.
A l'altre banda del poble, l'Abigail Red, desperta d'un malson, amb un fort ensurt. Cega des dels tretze anys, obre els ulls velats, sentint el sol abrasador de mitja tarda a la cara. Fa un crit baix i desconsolat. Intenta posar-se d'en peus del gronxador sota el porxo ple de pols i cendres. Crida al seu fill, que deu ser als camps o dins el graner.

-Elijah, Elijah. Vine, et necessito. Elijah -. Al cap de poc, una figura de gegant arriba en un trot desmanegat i graponer. La cara de l'home de mitjana edat, de cabells rosos i arrissats mostra la intel·ligència d'un nen adolescent. Es queda mirant l'Abigail.
-Si, ma?.
L'Abigail li acarona la cara. - Elijah, fill meu. Ja ha arribat. És aquí.
- Qui ma?.
- El Senyor de la foscor fill meu.





Sobre Curseville.

Curseville, és el resultat d'una primera i profitosa col·laboració establerta amb Patrícia Muñiz, responsable del bloc “Páginas Frenéticas”.
Us l'oferim en quatre parts, els diumenges 03, 10,17 i 24 d'Octubre, com a celebració i preparació del proper Dia de Difunts – Halloween (01 de Novembre).
Acompanyant els textos trobareu uns enllaços d'audio que podeu descarregar. El relat el pengem de manera conjunta en els dos blocs, però a “Páginas Frenéticas” hi trobareu la versió en castellà.
Que vagi de gust.

dijous, 30 de setembre del 2010

> Primer aniversari del bloc La Meva Perdició. Wicked Spiders - Bad Trip



Aquest bloc arriba al seu primer any de vida, us convido a celebrar-ho amb un altre vídeo casolà gravat aquest estiu passat a l'estudi d'assaig de La Sedeta amb la meva banda, els Wicked Spiders!!!, aquest cop amb el tema “Bad Trip”. Dintre música!!!!!!




dimarts, 28 de setembre del 2010

> El Retorn dels Dips. Capítol 5.


Capítol 5. 21:00h.

Hèctor Marcacho, atrinxerat en el despatx dormitori, es delectava escurant les guatlles al xerès què havia preparat la Remei. Acompanyava el sopar d'un vi de criança del Montsant adquirit recentment.
No havia acabat de pair l'última peça, quan ja corria al bany a vomitar.

Quan va arribar al poble vint anys enrere per fer-se càrrec de l'església com a vicari, era un jove idealista acabat de sortir del seminari. Una mena de llum l'il·luminava el semblant, i era conegut entre els seus companys per les seves incendiaries oratòries. Hèctor va pensar què el seu primer destí seria provisional.
Amb el temps es va adonar, què els seus superiors, potser intimidats pel seu caràcter combatiu i apassionat, preferien tenir-lo arraconat on no causes problemes.

A la parròquia l'havien acollit amb els braços oberts, reconfortats per un pastor que els sermonejava cada Diumenge amb l'ira de Déu reflectida als ulls, els amonestava severament, i els concedia el perdó desitjat.
Així va ser durant uns anys, però el seu ramat va anar minvant i els nous feligresos no arribaven. Ho va provar de totes les maneres, amb èxit escàs.
La seva Fe es va debilitar, el foc va anar perdent intensitat. L'ansietat i els remordiments el van abocar al pecat de gola, engreixant-se de forma desproporcionada. Es va deixar créixer una gran barba, convertint-se en la imatge d'un antic profeta sorgit de les Escriptures.

Passava dies sense sortir de la seva cambra, entre llibres i àpats pantagruèlics. De sobte marxava a les muntanyes i feia vida d'ermità. Alguns dels seus pocs fidels creien què estava perdent el cap i havien enviat cartes al bisbe, per fer-li saber. Hèctor no en feia cas, entestat en trobar senyals en els textos què l'apropessin al Déu que l'havia abandonat.

Més refet, va baixar a la nau central de l'església romànica. Com cada nit, es va ajupir per resar de cara a l'absis. La figura majestàtica del Pantocràtor li tornava la mirada, rodejat pels evangelistes i els àngels.
Hèctor plorava. -Perquè m'has abandonat Senyor? Què he fet per desviar-me del teu camí?.
El silenci més absolut l'envoltava, enfonsant-lo en la seva depressió.
- Revela'm el teu pla! - va cridar al buit.

Un fort estrèpit el va sobresaltar. És va girar, enfurismat per saber qui l'espiava. Sorprès, va veure que la imatge d'una de les capelles laterals de Sant Narcís havia caigut a terra trencant-se en mil bocins. Tot seguit una mà invisible va passar per la resta de capelles trencant les imatges de Sant Damià i santa Cecília.

Unes gotes espeses van caure-li al damunt, lliscant pel front. Era sang. Va alçar el cap per comprovar com rajava dels ulls del Totpoderós. Obria la boca per proferir un crit de negació, quan un torrent de sang el va cobrir, llançant-lo contra els bancs de fusta.

Intentava posar-se en peus, però relliscava en aquella sang què ho esquitxava tot. Els vitralls de la nau van explotar alhora, enviant una pluja letal sobre l'Hèctor que no podia fer res per protegir-se.


Resum del Capítol anterior.

L' Ovidi Morrell, terratinent i propietari del Cim del Martell, pensa en els maldecaps que li ha provocat l'Agustí, assegut al bar casino El Gavines, mentre els Midnight Zombie Alligator, descarreguen el seu set demolidor.




dimarts, 21 de setembre del 2010

> El Retorn dels Dips. Capítol 4.


Capítol 4. 21:00h.

L'Ovidi bevia de l'ampolla d'aiguardent que l'Al, l'amo del bar casino El Gavines, sempre li reservava.
- A la teva salut Torralba -. Va engolir el licor abrasador amb satisfacció, recordant la mort del policia.

L'Ovidi no feia més de metre cinquanta d'alçada i passava àmpliament dels cent seixanta quilos de pes. Als seus cinquanta-cinc anys, conservava un cos robust, amb uns increïbles braços i cames, producte dels anys a la carretera conduint camions i tràilers de gran tonatge.

Mirava amb menyspreu els joves que ballaven com esquizofrènics, davant el trio de musics. Saltaven i s'espitjaven en un deliri d'alcohol, i musica pesant i tronadora. No ho entenia.

El local era ple, però ningú s'apropava a la seva taula. L'Ovidi era un home poderós, amb terrenys i cases. La gent el tractava fredament, i si podien l'evitaven, encara que més d'un li devia fins la camisa.

No podia evitar mirar cap a la barra. L'Agustí i el Raimundo xerraven animadament agafats a les seves begudes. Hagués donat el seu braç esquerre per saber de que parlaven aquells dos. L'Agustí li regirava l'estomac. Aquell pelacanyes fotut en política desprès de treballar en un bufet d'advocats i ara, primer tinent de l'ajuntament.

Havia tardat anys en aconseguir els permisos necessaris del consistori per procedir a la tala del bosc del Cim del Martell, i quan havien començat els treballs el van obligar a aturar-los. Ja en feia una any. A la vall, per on pujava el camí que duia fins el cim de la muntanya havien trobat una antiga ermita romànica en ruïnes. Sorprenentment a l'interior i havia una talla d'una imatge d'un sant en bon estat de conservació.

L'Agustí havia trucat al Raimundo, un arqueòleg argentí que treballava per Patrimoni de la Generalitat. De cop, el seu equip de voltors va començar a delimitar zones, a acotar i mesurar el terreny. Unes pedres situades al cim que durant generacions no havien tingut cap interès pels pagesos, van passar a convertir-se en una troballa única. Durant segles s'havien catalogat com les restes d'una simple torre de defensa del Templers, però en Raimundo ara assegurava que formaven part d'una construcció més important. Havien excavat, i en nivells inferiors havia aparegut les restes d'una església visigòtica. L'Ovidi no sabia que en trauria de tot allò.

Apurant l'últim glop, va decidir marxar capa a casa. Notava un cert enterboliment al cap i no volia perdre el control. Mirava de caminar entre les taules recolzant-se en el bastó, dissimulant l'embriaguesa amb la seva coixesa.

- Home Ovidi, ja marxes?, vine que et convidem a una copa -. El va cridar l'Agustí. El Raimundo és mirava el seu got com si busques alguna cosa que hagués caigut a dins.
Ovidi, va observar detingudament l'Agustí.
- Desgraciat. Malament el dia que em deixi convidar per un cretí com tu -. Remugant, va girar-se cap a la sortida.
L'aire gelat de la nit el va atrapar, revifant-lo. En cinc minuts estaria a casa. A les seves esquenes la contundent música dels Midnight Zombie Alligator sonava esmorteïda.

Resum del Capítol anterior.

Bonaventura Subirà , arqueòleg, investiga unes imatges d'un sepulcre que guarden molta semblança amb els Dips, gossos vampirs de les llegendes, quan de sobte aquests cobren vida.




dissabte, 18 de setembre del 2010

> Escola elemental Segona Fundació. 173è Joc Literari. Bloc de Jesús M. tibau.


(Baixat d'Internet)


És la primera setmana del nou curs, i trobo a faltar l'antiga escola. Els de “Robotech Tecnologies Inc.” envien el pare a supervisar la construcció de la nova fabrica i ens hem traslladat de ciutat.

A l'antiga escola estudiàvem Humanitats, a classe de música interpretàvem Lacmé, l'òpera de Delibes, i tenia a la meva disposició una ploma autèntica i un preciós quadern de paper vitel·la.

A Segona Fundació, donem Religió, on estudiem les Tres Lleis, a Història, la biografia del senyor Assimov, i a Literatura les seves obres complertes. També tenim calcul avançat, física quàntica, geometria i electromecànica.

Estic desconcertat i apàtic. Enyoro repassar els clàssics sota una representació hologràfica del pomer de Newton. La mare diu que possiblement tinc un virus. Però jo sé que els meus circuits funcionen bé.

El pare diu que deixi de somniar amb ovelles elèctriques. Que a Segona Fundació aconseguiré una programació efectiva i altament qualificada. Ell confia que un dia treballi a la seva empresa.

D'amagat els sento parlar de la conveniència de portar-me al psicòleg per fer-me un “reset”. Tindré que dissimular i anar amb compte. No vull oblidar El duet de les Flors. No vull deixar de somniar.


Aquest és el relat amb que participo en el 173è Joc Literari d’en Jesús M. Tibau. El relat tenia que estar inspirat en la cançó de l'encapçalament. Us deixo l’enllaç amb els participants:participacions 173è joc literari




dijous, 16 de setembre del 2010

> La llegenda d'Arístides Melquíades. Pel bloc Relats Conjunts (Moai).




Arístides Melquíades era un nen molt gran. Però gran de debò. Enorme, fora mida, fins i tot si el comparàvem amb els seus pares que eren considerats gegants entre la seva gent.

Ramona, la mare, i Baptista, el pare, no en parlaven mai del tema, però quan Arístides jugava distret, se'l miraven amb el cor encongit, agafats de les mans. Veritablement no sabien que podia succeir si seguia creixent d'aquella manera.

I un dia va succeir el que tothom es temia. Arístides va entropessar, i al caure, la terra va tremolar de manera esglaiadora. Per valls i muntanyes es va estendre una vibració feridora que obligava a tapar-se les orelles per no embogir.
Els més afortunats ho van fer amb formatge i això els va salvar, la resta va morir allí mateix com tocats per un llamp.

La caiguda d'Arístides va provocar que la terra s'obrís amb una llarga escletxa, trencant en dos el que fins llavors era un extens continent. Un gran pedaç s'en va desprendre formant una illa que s'allunyava per la mar salada, com si fos una balena geperuda.

Arístides era jove, tot just un adolescent, encara que un adolescent increïblement gran i maldestre. Tot i així va comprendre que la seva presencia provocava grans desgracies, i sentin-ho molt es va acomiadar dels seus pares amb llàgrimes, i embarcant-se en un rai rudimentari va fer via fins l'illa, que va decidir, seria la seva nova llar.

Allí hi va viure fins que el pas dels anys el va envellir i afeblir, i va morir en completa solitud. Diu la llegenda que per protegir-se dels raigs del sol, Arístides es va aficionar a fer barrets i gorres de tota mena, l'últim més esbojarrat que l'anterior.

Alguna cosa de veritat diu tenir aquesta faula doncs, si viatgeu per la Polinèsia, amb sort podreu trobar una illa deserta, on encara conserven els maniquins de pedra on Arístides penjava els seus barrets.


El bloc Relats Conjunts, proposa fer una narració a partir d'aquesta fotografia.
Us deixo l'enllaç amb els relats dels participants:Relats Conjunts - Moai




dimarts, 14 de setembre del 2010

> El Retorn dels Dips. Capítol 3.


Capítol 3 -Divendres 20:12h.

Bonaventura Subirà i Prat baixava lentament per l'escala de fusta il·luminant la foscor amb la làmpada del casc. El vell arqueòleg i espeleòleg anava amb compte seguint els indicadors instal·lats al llag de la galeria. Una caiguda a la seva edat podia ser fatal. Havia promès a la Francesca que arribaria a temps per prendre una copa amb ella al Casino i no volia decebre la seva filla.

Estava aclaparat. Sota la fortalesa dels Templers, havia aparegut una església visigòtica, vestigi dels descendents del cabdill Ataülf que van expandir el seu imperi amb capital a Tolosa per gran part de la península.
Tot i l'excepcionalitat del descobriment, Bonaventura tenia que tornar a l'excavació quan estigués buida. El dia anterior havia descobert en un dels sepulcres, un segell amb una llegenda destrossada a cops d'espasa. Unes figures representaven una mena de llops d'aspecte aterridor. Aquelles imatges que devien datar del 480 – 500 dC li recordaven alguna cosa. Un record atàvic l'assetjava, com en els malsons dels dies anteriors.

Era, per part de mare, descendent dels Prat de Pratdip, al Baix Camp, i coneixia les llegendes associades als orígens de la seva nissaga i població, fet què trobava simpàtic i fins i tot novel·lesc.
Amb tot, una forta inquietud, un pressentiment, és va anar apoderant d'ell. Havia passat la nit anterior consultant antics llibres d'història i creences populars.
- Una cripta visigòtica amb referencies als Dips?. Aquelles besties del folklore, capaços de transmutar d'aparença i amb una sed de sang insaciable?

Bonaventura tornava ara carregat amb el llibre genealògic familiar. La representació de les besties vampirs era la mateixa que la del sepulcre. Una fina capa de suor li queia per la cara i l'esquena provocant-li calfreds. No volia obrir la tomba, però una força a la que no és podia resistir l'empenyia. Va comprovar que fent palanca la tapa no s'obria.

- El segell, es clar! -, va recordar. Va mirar de manipular-lo, fent-lo girar i pitjant-lo, però no passava res. Llavors és va tallar amb la pedra afilada.
Un tall net i profund al palmell de la mà. Bonaventura instintivament va xuclar-se la ferida. Mentre intentava parar la pèrdua de sang amb un mocador, la sang queia sobre la pedra porosa del sepulcre, desapareixent a l'instant. El segell es movia, i la tapa lliscava fins caure al terra de pedra amb gran estrèpit.
Unes volutes de fum sorgien de l'interior, i una olor dolça a putrefacció i descomposició l'asfixiava. Bonaventura és va apropar estossegant i tapant-se amb el mocador. La llum del casc il·luminava una fossa que era un ossari. Devia haver una dotzena d'esquelets d'una especie de cànids de gran talla amb uns ullals esfereïdors.
No podia creure el que veia. Els teixits és recomponien sobre les ossamentes, revestint-se ràpidament amb tendons, cartílag, carn i pell. Uns malignes ulls es van començar a formar en les conques abans buides, i Bonaventura va fugir embogit, buscant la sortida d'aquell paorós recinte.

Resum del Capítol anterior.

La sergent de la policia local es dirigeix al bordell de “Jack el borni”, on es prepara una operació d'assalt. Algú ha avisat els germans Gurga, que reben els Mossos d'esquadra amb una pluja de projectils.




dijous, 9 de setembre del 2010

> Wicked Spiders!!! - Mary June



Aquest és un bloc de literatura (o això pretén ser), però avui per variar una mica penjo un vídeo que vam gravar aquest estiu al local d'assaig amb la meva banda, els Wicked Spiders!!!
^_^




dimarts, 7 de setembre del 2010

> El Retorn dels Dips. Capítol 2.


Capítol 2 – Divendres 19:35h.

La sergenta LLura Veciana, parlava per radio amb el Roc, mentre conduïa el 4x4 de patrulla camí de “Jack el borní”.
- Tot controlat aquí LLura. Cap dels nois ha patit ferides greus. Tan sols unes poques contusions. El Ford no n'ha tingut tanta sort, la grua ja se'l ha endut. Canvi.
- Entesos. Se sap la causa de l'accident?. Canvi.
- Son els musics que venen a tocar al Casino. La prova d'alcoholèmia ha donat negatiu. Els nois diuen que un gos s'ha creuat a la carretera. Hi ha un rastre de sang i pèls, però no hem trobat cap cos. Diria que era un porc senglar. Canvi.
- Encara sort. Qui ha donat l'avís?. Canvi.
- En Jean-Richard. Ha vist el fum des de la torre del llac. Els nois diuen que tocaran igualment. L'ambulància ja els porta cap al poble. Canvi.
- D'acord. Quan acabis torna a comissaria i dona l'informe al Joel. Tanco.

Els problemes mai arribaven sols. Feia dos setmanes que el sotsinspector Torralba havia mort d'un infart i encara tardarien un parell més, en enviar de la central de Girona el seu substitut. Ara és trobava al càrrec de la seguretat de la comissaria, i només comptava amb el caporal Roc, i el Joel, l'administratiu.
Per la nit estava previst el concert al Casino, en què no esperava problemes, encara que mai se sabia, i dissabte i diumenge el poble quedaria desbordat pel pas del segon raid del Ripollès, la competició equina de muntanya que transcorria al llarg de de 60 kilòmetres per quatre poblacions. Massa gent, i pocs efectius per la policia local.

En tot cas ara, la seva principal preocupació era la batuda al local de “Jack el borni”. La unitat d'assalt dels Mossos esperava al lloc acordat. Era una operació que havia ideat Torralba, i sentia de tot cor que el seu vell amic no pogués ser-hi. La Llura tot i que no aportava afectius, n'assumia el comandament conjuntament amb el tinent Velasco.
El cartell de neó, encara no estava il·luminat, el local obria més tard. L'objectiu era detenir els perillosos germans Gurga, l'Arjan i el Nikolla, dos ex-soldats de l'exercit regular albanès que van fugir del col·lapse d'Albània l'any 1997 i que es van integrar en les màfies europees. Ara regentaven el bordell freqüentat per camioners amb mà de ferro, introduint noies il·legals de tot el continent.

Torralba intuïa què en el negoci dels germans Gurga estava ficat d'alguna manera l'Ovidi Morrell, un dels homes més rics del poble, però no havia pogut demostrar-ho abans de morir. La Llura esperava que amb l'escorcoll al bordell i les posteriors detencions les sospites d'en Torralba quedessin confirmades.
Es va ajustar l'armilla antibales, el casc i va comprovar la munició del subfusell MP5, situant-se a un dels accessos del local. Va donar el senyal per l'intercomunicador. Dos Mossos van tirar la porta a terra amb un ariet, i de cop es va trobar sota una pluja de bales.

Resum del Capítol anterior.

Els Midnight Zombie Alligator, de camí cap un concert en un poble, sofreixen un accident de trànsit amb una furgoneta llogada.

El Retorn dels Dips: Nou capítol cada Dimarts.




dissabte, 4 de setembre del 2010

> Concurs de Relats Infantils. Relataires en Català.


Des de Relats en Català, llancen la proposta de escriure un relat per un concurs de contes infantils.

Jo participo amb:
Els viatges de Clareta de Cara, Foc a les Galtes, i el gat Tigrat, (podeu llegir-lo clicant l'enllaç).

Teniu fins el dia 20 de Setembre per presentar la vostra proposta. Desprès és publicarà el recull de contes en un llibre.
Podeu descarregar les bases aquí: Bases del Concurs de Contes Infantils.

Animeu-vos! ^_^




dimecres, 1 de setembre del 2010

> KOOPERATIVA 2010 - proposta de setembre


KOOPERATIVA 2010, neix com una proposta entre els blocs “DER WALD FOTOGRAFIA” i “LA MEVA PERDICIÓ”. De forma bimensual penjarem als dos blocs, un relat inspirat en el treball fotogràfic, o de manera inversa una serie de fotografies inspirades en un relat d'un màxim de 500 mots. La premissa és que des de dos mitjans diferents donem a conèixer la mateixa història.
Així doncs, presentem el quart treball que correspon al mes de Setembre, a partir del relat de La Meva Perdició






Industrialització













De la meva infància, el record més tangible que tinc és el llarg viatge d'un dia en el “Sevillano”, el tren que transportava quantitats ingents d'emigrants d'Andalusia cap a Barcelona. En la postguerra una família de “rojos” no podia viure en un poble petit. El meu pare, ex-combatent del bàndol republicà ferit al front, va estar tres anys a presó. A la meva mare un dia les dones del poble li van rapar el cabell al zero. Vam marxar amb els cinc germans fugint de l'odi i la marginació.

Vaig estar escolaritzat quatre anys. Aviat vaig acompanyar el pare a pasturar un petit ramat d'ovelles a Collserola, a recollir ferralla, i llenya que veníem per carbó.


Abans de passar dos anys a Melilla fent el servei militar, vaig ser aprenent de pastisser i repartidor de diaris. A l'exercit vaig aprendre a reparar camions, a beure fins caure rodó, i a fumar. Guardo en caixes de cartró, farcells de cartes que intercanviava amb la Miquela, la meva xicota. Volíem casar-nos quan estigués llicenciat. Ella treballava de dependenta per una modista en una tenda del carrer de Regomir. Els diumenges la Miquela tenia el dia lliure i anava amb les amigues al cinema i a passejar al parc de la Ciutadella.
No la vaig tornar a veure més. Va morir de tuberculosi a l'Hospital de l'Esperit Sant.

De tornada a Barcelona, el meu germà em va trobar feina en uns tallers de mecànica a Badalona. Era un gran edifici de maons, amb bigues de fusta i coberta a dues aigües d'uralita. El taller ocupava una parcel•la doble en una franja industrial a vora de les vies del ferrocarril, on recollíem maquinària industrial i la retornàvem un cop reparada.
L'edifici de planta rectangular, acollia un hangar on es desmuntava la maquinària, i un forn amb xemeneia on es fonien les peces trencades i és feien els motllos de les noves. Un petit exercit de mecànics, torners i carrossers, pul•lulaven atrafegats, seguits pels seus aprenents. Tot era ple d'eines, grassa i un olor a benzina i valvulina que ho impregnava tot. També ferràvem els cavalls dels lleters i d'altres que feien el transport.
Al pis superior estaven les petites oficines de sostre baix, sense ventilació on treballaven la secretaria, el comptable i el senyor Valdivia.
A l'últim pis, accedint per una escala empinada i estreta teníem tres habitacions amb lliteres dobles, un vestuari, un menjador comú i el bany, amb quatre dutxes i un rentamans gran com un abeurador de cavalls.


Si no trobàvem pensió, el senyor Valdivia ens descomptava el menjar i el llit del sou. Com treballàvem per torns, aquells matalassos sempre eren calents i humits.
Vaig passar els següents quinze anys de la meva vida en aquell taller, fins que vaig perdre els dits de la mà dreta amb una cisalla.

Ara faig el viatge de tornada cap el poble, porto amb mi, la cartilla d'invalidesa, un diagnostic d'emfisema pulmonar, i el record de la Miquela, la única dona que he estimat.
Ah!, i els quatre dits amputats, ben guardats.








dilluns, 30 d’agost del 2010

> El Retorn dels Dips. Capítol 1.


Capítol 1. Divendres. 18:49h.

Un monovolum blanc amb els llampants adhesius d'una empresa de lloguer, circulava per l'estreta carretera secundària. Un punt minúscul en lent moviment, entre la grandària silenciosa dels boscos de roures i pins que esquitxaven de tons negres i vermells les faldes de les muntanyes a banda i banda.

En el reproductor digital sonava l'àlbum homònim de Black Sabbath. La part de càrrega del vehicle estava atapeïda d'amplificadors, guitarres, baix, una bateria a peces, motxilles i sacs de dormir.
Trillo i Cobretti jugaven al “Silent Hill” amb la PlayStation als confortables seients del darrera.

Melo conduïa en silenci, atent a la carretera. Al seu costat la Paula, la mànager dels Midnight Zombie Alligator, es mirava les indicacions del GPS.
- Només faltava això. Hi ha alguna benzinera a prop? - Melo s'ajustava per enèsima vegada les ulleres, que s'entossudien a lliscar pel nas.
- Estem molt a prop del poble, potser arribarem en mitja hora. De totes maneres la pantalla indica una estació de servei a uns tres kilòmetres.
- Tindríem que parar, anem en reserva. No voldria quedar-me tirat en aquesta merda de carretera. Tindrem el temps just per fer la prova de só.
- No et preocupis. El noi que ens ha contractat sembla bon paio, ha dit que tindreu tota l'ajuda que necessiteu.
- Res que objectar. No cobrem tots els dies tanta pasta per una sola actuació.
- I els menjars, i l'allotjament -. Va recordar-li la Paula.
Trillo va aixecar el cap de la consola. - Ets un bon fitxatge Paula. Comencem a tenir beneficis.
- No cal què m'ensaboneu, encara. Esperem a tenir els calés a la butxaca.

Un indicador assenyalava una benzinera a 300 metres. La Paula i el Melo van somriure alleujats. Per poca estona. Al passar per davant van comprovar que l'establiment estava tancat des de feia temps.
- Tranquil home, redueix la velocitat -. Melo no va contestar. La Paula es va concentrar en el paisatge per relaxar-se. Pel cantó dret va aparèixer un gran llac d'aigües fosques. Un paratge idíl·lic entre les muntanyes. Al girar un revolt es veia una cabana i una torre de fusta dels forestals. Al parar més atenció va comprovar que enfilat hi havia un home armat amb una gran escopeta. Quan disparava, provocava una pluja d'aigua sobre el llac.
- Ei, ei, ho heu vist?. A dalt de la torre.
- Què diu disparar?. L'impacte és brutal - . Fins i tot Cobretti s'interessava.

- Merda, merda-. El monovolum va fer un gir brusc. Melo intentava esquivar alguna cosa a la carretera. A la Paula li va semblar què era un gos. És va sentir un fort impacte en el parafang. Un cos rebotava diversos cops en els baixos de l'automòbil. Tots cridaven. Amb l'última frenada, el monovolum va patinar. Els amplificadors és desplaçaven contra els seients per la inèrcia. Melo perdia el control de la direcció i el vehicle va sortir de la carretera encastant-se en una alzina.
“Sleeping Village”, sonava pel reproductor.

Sinopsis.

En un petit poble de Catalunya, els seus habitants, capficats en els seus problemes diaris, estan a punt de viure un cap de setmana que canviarà les seves vides (o les escurçarà), aliens a una antiga llegenda que cobra vida de manera inesperada.

Podreu seguir “El retorn dels Dips”, cada Dimarts a partir de la propera setmana. Que vagi de gust!.




dimarts, 24 d’agost del 2010

> La Caiguda de Mermande. Capítol 12 i final.



(Escut de la casa Catalarra)


Capítol 12 – Morvanenn.

Vesiat portava en braços el cos malmès de la seva germana Viana. La lluna plena havia fugit deixant pas a una espessa boira, i vívids records de la nit anterior.
El cos nu de Viana, presentava severes cremades a la cara i al pit. És moria. Vesiat li acariciava la llarga cabellera daurada.
Recordava el moment en què el religiós va posar-li la mà al front. Encara li cremava, entelant-li la visió i embogint-lo. La ferida d'espasa havia cicatritzat.

Si arribaven a la torre podrien descansar i regenerar-se, submergits en les aigües guaridores de la font ancestral, causa de la seva maledicció i fortalesa. Tindrien un somni llarg, molt llarg. Podrien passar mesos, potser anys, però retornarien sense danys.

Vesiat va distingir els merlets de la torre de planta cilíndrica, al fons de la vall. S'alçava desafiant i poderosa en mig d'una vegetació que no gosava apropar-se. La forta màgia què envoltava la construcció només la feia visible pels integrants de la seva espècie.

A mida què s'apropaven, notava alguna cosa fora de lloc. Una olor desconeguda, desprès un rastre de sang. La porta de Morvanenn incomprensiblement romania oberta.
Vesiat va córrer els últims metres, disposat a enfrontar-se a qualsevol enemic.

Plasença havia perdut molta sang desprès de vagar tota la nit pel bosc. Una veu al cap l'havia guiat fins aquella torre. Imatges d'una font d'aigües clares s'amuntegaven junt amb promeses què no comprenia.
Per fi la tenia al davant. Va sentir una veu què cridava advertències a les seves espatlles. No en va fer cas. Amb un últim esforç és va deixar caure a les aigües, què és van tenyir de vermell.
El pes de la cuirassa l'empenyia al fons. Una gran pau l'envaïa, la foscor la va amanyagar.
Per fi podia descansar.

Epíleg.

L'hivern regnava amb tota la seva cruesa en la serralada dels Laments. Un home doblat pel pes del fred i la neu, caminava arrossegant penosament un petit carret, recolzant-se en un llarg bastó.
Cercava el Pas del Peregrí, l'únic camí segur per travessar les muntanyes abans què les neus ho impedissin.
Entre el soroll provocat constantment pel torb, un plor desconsolat va sorgir del carro què l'home estirava. Aquest, apropant-se, el va intentar calmar tapant-lo amb les gruixudes pells.

Des d'aquell punt elevat, el vell encara podia distingir les restes de Nür. L'antic monjo inquisidor, conegut anteriorment com Peix Podent, va repassar amb els dits gelats les cremades que li deformaven la cara i li cremaven l'ànima.
- Som-hi Savin, ens queda un llarg camí per endavant -. Va murmurar, més per a ell què pel nadó.

Resum del capítol anterior:
Guifré l'Ós surt de cacera per matar a Plasença Catalarra, però és abandonat pels seus homes i fet presoner per Plomí Argentat.

FINAL DE FULLETÓ I UN NOU COMENÇAMENT:

Desprès de 3 mesos i dotze capítols de publicació setmanal hem arribat al final de “La Caiguda de Mermande”. Agraeixo a tothom què en algun moment ha seguit la narració i ha deixat les seves impressions. ^_^
Un cop més, el meu agraïment sincer a Dissortat en l'Exili pels seus magnífics blasons.

El proper dilluns comença un nou fulletó “EL RETORN DELS DIPS”, fins llavors.