dimarts, 25 de maig del 2010

> La mort d'en Pat Jennings. Capítol 11.


Quan Cash va contemplar la impressionant bellesa que destil·lava la Mandy, va resar per que aquesta fos l'última imatge que veies el seu company abans de morir.
Tot i anar emmanillada, no aparentava derrota, ben bé al contrari, fins i tot caminava amb insolència. Clark era la blavor gèlida dels seus ulls, el mentó desafiant, la cadència hipnotitzant dels malucs al moure's, la cabellera flamígera amb vida pròpia. Si existien els àngels exterminadors, la Mandy n'era el seu herald.
Els dos homes que l'escortaven, la van fer aturar.
- Cash, mira quin ocellet he trobat rondant el cau dels nostre amic Wong -. Va dir Sugar, amb gest divertit. -No creuries la de sorpreses que amagava.
Va obrir la maleta, deixant caure una pila d'armes.
Cash, es va ajupir, recollint la petita Remington negra amb incrustacions de nàcar.
- Preciosa. Va dir mirant la Mandy.
- Escolta xato. Suposo que tu, i tots aquest micos que tens per aquí, veniu al mateix que jo. Així que deixem-nos de romanços i muntem una bona gresca.
Cash va notar com li pujaven els colors a la cara, la ira el consumia. -Tu, assassina!. I tens els pebrots de dir-me això a la cara -. Cash, amartellava l'arma.
Sugar va esclatar a riure. - Vinga Cash, reconeix que la senyora els té ben posats. Serà d'ajuda.
Cash va intentar calmar-se. - D'acord, tindrem una treva. Desprès ja passarem contes.
La Mandy li dedicà un somriure angelical, mostrant les mans emmanillades.

(ATENCIÓ, EL PROPER DIMARTS 01 DE JUNY, ARRIBEM AL CAPÍTOL FINAL ^_^ )


Resum dels capítols anteriors.
Waylon Cash arriba al Dragon's Lady, amb temps per veure morir a l'amo del night club en els seus braços i comprovar que Michael Wong a segrestat la Mae Lin.

divendres, 21 de maig del 2010

> El nou Santa. 161è Joc Literari. Bloc de Jesús M. tibau








Quan Nicolás Claus ve rebre la liquidació de la jubilació, en un primer moment es va sentir perdut. Però desprès de donar voltes al cap, va decidir que només sabia fer una cosa, fer feliços els nens. Alliberat de la tradició feixuga que l'obligava a fer el que més l'agradava només un cop a l'any, va sortir a recórrer els carrers amb nova vestimenta (els temps moderns així ho aconsellaven), disposat a posar un somriure a la cara dels infants que trobés. Aquí podeu veure una de les seves primeres intervencions. Potser Santa no va pensar en les normes del decòrum i urbanitat, però tampoc li podem retreu-re que tingués el seu punt d'excentricitat. Malauradament les autoritats, segons sembla coaccionades pels gegants empresarials (es parla de Toy's & Ucs, Matel i Leko), van ordenar el seu empresonament immediat.


Aquest és el relat amb que participo en el 161è Joc Literari d’en Jesús M. Tibau. El relat no tenia que superar les 200 paraules i ser una narració inspirada en la foto de la Araceli merino. Us deixo l’enllaç amb els participants:161è Joc Literari




> Fugida de Plejvsic. Pel bloc Relats Conjunts. (Las tres velas - Sorolla).




Altre cop l'èxode, la fugida, el futur incert buscant l'asil dels camps de refugiats de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides. Això, o esperar la mort a casa.
Plejvsic, la ciutat balneari anomenada “La Perla Blanca de l'Adriàtic” en honor a les seves platges de sorra fina i les casetes emblanquinades, amb 4.300 habitants censats i capacitat per acollir 5.000 turistes, s'ensorra sota el foc despietat de les bateries situades a les muntanyes que l'envolten, convertint la cosmopolita vila en una trampa mortal.

Els més vells han viscut la mateixa història altres vegades. La Segona Guerra Mundial, i la guerra del 1991 que va desmembrar la República, van deixar moltes ferides obertes en la pell d'aquesta terra i dels seus homes i dones, convenientment amagades per no pertorbar la indolent visió dels visitants que cerquen descans, degustar la gastronomia i comprar records i postals.

Mentre els homes del barri mariner, transporten les seves poques pertinences en les petites embarcacions a vela, dones i nens carregats amb farcells i els més petits a coll, fugen per les platges que han sigut el seu modus de vida fins ben poc. Darrera, la ciutat crema pels quatre costats mentre els coets i projectils impacten sobre els luxosos hotels i les modestes cases.

Potser desprès d'un temps, als supervivents els permetran tornar a reconstruir les seves cases, enterrar els morts i continuar la seva vida. O potser els vencedors s'annexaran les seves terres i seran per sempre més uns desheretats. Tant n'és ara. L'únic important, és seguir el solc de les barquetes. Sense mirar enrere, per tal de no convertir-se en estàtua de sal.

Us deixo l'enllaç, amb els relats dels participantsRelats Conjunts




dimarts, 18 de maig del 2010

> La mort d'en Pat Jennings. Capítol 10.


Waylon, subjecta amb impotència i afecte el cos d'en Rick. Esta malt ferit. La mort dansa a les seves ninetes, cobertes per un vel opac. La seva veu és un murmuri.
- Ho sento noi, volia impedir-ho -. Un fil de sang li cau del llavis. Estossega i s'entrebanca.
- No n'he estat capaç. Van entrar per sorpresa, mentre netejàvem.
Waylon el mira en silenci. Altre cop a fet tard. Intenta no mostrar la desesperació que sent quan parla.
- Ho sé. Descansa Rick. Et posaràs bé. Aviat arribarà l'ambulància.
La ferida al ventre congestiona la cara, sempre impertorbable d'en Rick. - He fallat, a la Mae, i a tu. Vaig jurar que la cuidaria, i he fracassat. Waylon, t'haig de dir una cosa ... -. Rick, agafa amb força el braç de Cash, xiuxiuejant a cau d'orella. - Waylon, la Mae ... -. Rick es tensa de cop, i el seu cos queda inert, sense vida.
Waylon, desconcertat, bressola el cos del seu amic. Els ulls vidriosos veuen els detalls del local destrossat, les taules girades, les ampolles trencades del bar, els cosos de dos sicaris d'en Wong cosits a trets. Sent les sirenes dels cotxes de policia. S'obliga a aixecar-se, sap que és millor marxar. Té que trobar la Mae.
Sona insistentment el telefon del Dragon Lady. Quan Waylon penja l'auricular, la cruel veu d'en Michael Wong encara ressona al seu cap. - El senyor Cash, suposo. Tinc la seva gateta. Tindríem que tenir una trobada.

Resum dels capítols anteriors.
El capità de la policia Shawn O'Hara, manté una reunió amb Michael Wong. Tracten de negocis i segellen un pacte per eliminar a la Mandy Clark i en Waylon Cash.




dimecres, 12 de maig del 2010

"Picasso en LletrA" - Concurs de micro-relats.



("L'Ofrena" i "Carrer de Riera de Sant Joan", per Pablo Picasso. Fotografies baixades d'Internet)








Per: L'Ofrena
Bata i Mbini, els dos guerrers guepard, seguien adornant l'altar on la donzella es recargolava en un èxtasi frenètic. Desprès que el bruixot encengués l'encens aromàtic, només calia posar els crisantems, helicònies i pèndules, al voltant de la verge. La cerimònia era meticulosa en els aspectes formals. Calia crear el clima adient per aconseguir el resultat desitjat.
En el cercle exterior, les vídues entonaven els càntics que farien possible l'arribada del déu tortuga. La lluna plena, jugava a amagar-se entre uns núvols espesos i foscos. L'oli cremava en les torxes, creant ombres ominoses. Llengües de foc saltaven en espurnes de vius colors. El cap de tribu descansava sobre l'antic tron, format pels cranis dels odiats enemics. Als seus peus, les joves concubines, la majoria prenyades, picaven de mans a un ritme hipnòtic i lent. Sonaven tambors amb el brunzit d'un milió d'abelles.
Tretze joves emmascarats amb pintures de guerra i llances, avançaven en filera, cap la pira de fusta, amb petits salts, i esbufegant. De cop es van girar, colpejant-se el pit amb l'arma. Els tambors van callar i el silenci és va fer a la clariana. La selva va quedar en silenci. L'ocell de foc, va entonar el seu crit de mort. Un tro va ressonar en la distancia, i la terra tremolava al pas d'una bestia immensa, que avançava de manera lenta però infatigable. Tots van mirar a la noia del sacrifici. Ella va parlar amb veu tremolosa. - R'kta, arriba el déu tortuga!.

Per: Carrer de la Riera de Sant Joan.
Per fi la llum entra per la finestra. Tanco el dietari i el deixo a l'escriptori que era del meu avi. Una nit més, despert, concentrat en la concepció de l'obra que serà el meu epitafi i un avís del que passarà un cop sigui mort. Tant de bo cregueu les meves paraules. Amb tot, considero que necessitaré tres mesos complerts per acabar el meu projecte. No tindré descans fins que aconsegueixi el meu propòsit. Desprès podré marxar en pau, espero.
Descorro les cortines, i retiro els segells que eviten la seva presencia mentre treballo. Em puc permetre el luxe, ara si, d'obrir els porticons i sentir la brisa vivificant en el meu rostre. No puc badar, sempre esperen trobar-me amb la guàrdia baixa. No lis donaré aquest plaer.
Miro el mateix carrer de cada matí. No ha canviat gaire d'ençà aquell dia, seixanta-cinc anys enrere quan van desfilar les cruels i eficients tropes de la Whermatch, mentre els bombarders de la Luftwaffe esmicolaven la ciutat, que s'enfonsava com un castell de sorra a la platja.
Ara no hi son. Només aquests escarabats gegants que passegen amb els seus barrets i carteres. Volen que cregui que son gent normal camí de la feina, mares que porten els fills al col·legi. No, no m'enganyareu. El vostre comportament us delata. Si tot just ara, puc veure com un de vosaltres s'enfila per la paret d'aquell edifici. Tanco la finestra. No menjaré res, se que m'enverineu el menjar. M'arrossego sota el llit. Encara tindré unes hores de descans fins la nit.



El projecte “Lletra A” i el museu Picasso, van posar en marxa un concurs de micro-relats, anomenat “Picasso en LletrA”. Es podien elegir dues, de sis pintures de Picasso i fabular un relat que no tingués més de 1.500 caràcters. Acabada la proposta, deixo penjats els dos relats que vaig presentar.

dimarts, 11 de maig del 2010

> La mort d'en Pat Jennings. Capítol 9.


El despatx massa carregat amb sedes i mobles exòtics, estava pràcticament a les fosques. Unes espelmes creaven ombres xinesques sobre els tapissos.
En Michael Wong encreuava les mans, pensatiu. Dues noies li feien un massatge a l'espatlla.
- Pot parlar amb tota tranquil·litat. No entenen la seva llengua -. Va dir en Wong.
L'home va assentir. - Però millor que no digui el meu nom.
Wong somreia.- Estimat amic, hi ha algú que no conegui al diligent cap de policia d'aquesta ciutat?.
El capità O'Hara, vestit de paisà, es removia inquiet a la seva cadira.
- Wong, el senyor X, no està molt content amb la seva feina. Aquella meuca ha tornat a escapar. No permetrem més errors. No som nosaltres precisament qui hem d'apagar les seves fogueres -. O'Hara mirava distret el maletí. - Els diners no ho son tot.
Amb un gest brusc, en Wong va despatxar les noies. - Tot i així, faci saber al senyor X, que aviat arribarà un nou carregament.
Wong va obrir el calaix i va dipositar dos sobres damunt la taula. Estaven plens de bitllets grans. O'Hara va fer un gest amb la mà, i en Wong en va treure dos més. O'Hara és va ficar els sobres a la americana. -Que pensa fer ara?.
- Els meus homes ja hi treballen. Els peixos picaran l'esquer. La senyora Clark i el senyor Cash, aviat deixaran de fer nosa. Per sempre.
- Això espero, Wong. La paciència, no és una virtut del senyor X.

Resum dels capítols anteriors.
Els amics i coneguts d'en Pat Jennings assisteixen al seu sepeli. Waylon coneix qui va matar al seu soci.




diumenge, 9 de maig del 2010

> sota el signe d'Iracúndia. (Cadena de personatges pel bloc Ric de Riure)


Iracúndia, la cinquena del seu nom i llinatge, vesteix la cuirassa argentada de batalla sobre una senzilla túnica de cotó blanca com els seus llargs cabells. Cenyeix el casquet alat, i el flamíger mandoble “Perdició”, penjat a l'esquena. De genolls, sobre la gran terrassa del temple dedicat a la seva il·lustre avantpassada, observa com el seu poble silenciós espera.
Sota l'arc de les cames d'una formidable estàtua que representa a Iracúndia desafiant els element, dues nenes petites de cabells foscos i arrissats entonen tristes oracions.
Iracúndia, té el valor suficient per mirar-les fixament als ulls. D'aquí a poc, una de les nenes morirà, l'altre serà l'escollida per rebre el seu esperit un cop sigui morta. De fet, sap com i on morirà, com totes les seves germanes abans que ella. Això no la pertorba. Iracúndia, fa anys que ha deixat enrere la joventut, ha portat al món sis fills, tots ells grans guerrers, ha enterrat el pare i el marit, i ara es prepara per la seva última batalla.
La primera Iracúndia, va ser capaç de convertir un poble d'esclaus servils, en dones i homes lliures. Va infondre el valor necessari per trencar les cadenes i recuperar l'orgull. I va pagar un preu molt car. Però mentre el seu poble lluiti contra l'esclavatge allà on sigui, prosperaran i perduraran.
El cel estelat, revela la constel·lació de la deessa, en eterna confrontació amb Caos i El Mentider. Els trons ressonen. A l'horitzó, llamps feréstecs descarreguen sobre la indefensa mare Terra, l'ira dels capritxosos Déus.
Iracúndia, s'alça amb els braços oberts disposada a rebre per últim cop, el toc sagrat d'Iracúndia. Un alè d'energia pura l'envolta. Els cabells ara vermells com foc rogent, suren magnetitzats. La essència d'una divinitat terrible i colèrica, és fon amb el cos rejovenit de la guerrera.
- Justa venjança! - crida, brandant la poderosa espasa a dues mans.
- Justa venjança! - repliquen centenars de milers de veus als seus peus, com si és tractés d'un sol home.
Iracúndia marxa de la ciutat de marbre vermell a cavall, seguida per tres mil llancers. Cavalcaran per colls i serralades fins arribar a les terres dels homes gat, per alliberar-los dels seus cruels amos. Iracúndia sap que morirà esquarterada sota les despietades destrals de l'enemic, però no abans d'aconseguir el seu propòsit. Els càntics de les dues bessones portaran de nou la seva ànima fins el temple, que és la seva casa i sudari. Una d'elles morirà en el trànsit, l'altre serà ungida com la nova Iracúndia que guiarà el seu poble.
Amb un cop d'esperons, incita el cavall a la carrera, és gira cap els seus homes i crida de nou: - Justa venjança!.

Aquest és el meu relat, pel personatge Iracúndia, regal de ELVIRA FR, per la cadena de personatges que proposava el bloc RICDERIURE. El dibuix, és un gravat de Jacques Callot.




dimarts, 4 de maig del 2010

> La mort d'en Pat Jennings. Capítol 8.



(youtube video)

Al cementiri de Saint Chapel, no faltava ningú. Els pares d'en Pat feia anys que havien mort. Els antics companys de l'exercit i la universitat si que hi eren. També els nois, ex companys de la brigada, amb els uniformes de gala. Tres gaiters entonaven “Amazing Grace”, mentre el taüt era baixat al fossar. Una fina pluja queia feia estona, la gent s'amuntegava amb els paraigües. La Mae Lin consolava la Betty, sota un arc de Sant Martí esmorteït. Un Lincoln x-100, igual al del president, va arribar. Els homes del servei secret van acompanyar la enorme figura del Governador fins el fèretre. John “El Petit”, el poderós oncle d'en Pat s'havia dignat venir. Les càmeres dels periodistes treien fum.
- Tinc que parlar amb tu, Waylon. El capità O'Hara m'agafava pel braç allunyant-me de la gent.
- Tenim nova informació. Als molls va haver batussa. Els nois van trobar surant a l'aigua un pinxos que treballaven per Michael Wong. Hem identificat l'arma que va matar en Pat. Pertany a una perillosa assassina a sou, una tal Mandy Clark.
Més tard, al Kings & Crowns, mentre tot el cos de policia de la ciutat s'emborratxava amb cervesa irlandesa, vaig fer una trucada de conferència. La veu trencada d'en “Sugar” Ray, va contestar a l'altra banda.
- Coi, Waylon. Esperava la teva trucada.
- Sugar, reuneix la banda, porteu els instruments. Farem un concert a Chinatown, ja he trobat la sala. Us espero en un parell de dies.

Resum dels capítols anteriors.
La Mandy intenta restablir-se de les greus ferides sofertes, però els homes de Wong la obliguen a fugir de nou per salvar la vida.




dilluns, 3 de maig del 2010

> Nathan Frigopie. Cadena de Personatges. (Bloc Ric de Riure).


En Nathan “Frigopie” té 58 anys, i viu en un edifici ruïnós del Barri Gòtic de Barcelona des de fa més de vint. Ocupa una petita habitació d'una pensió regentada per la senyora Angustias, amb dret a dutxa setmanal, i dos àpats al dia. En Nathan parla un català esquitxat de paraules que ningú entén, mai ha volgut aprendre el castellà. Els matins els passa al bar Paco, des de fa uns anys regentat pel Sayid, on veu vi i “barreges” fins l'hora de dinar. Desprès passa les tardes a la Rambla, assegut en el seu cotxet que empeny amb uns pedals adaptats per les mans. Allí s'està fins l'hora de tornar a la pensió, intentant vendre als turistes els seus dibuixos que semblen fets per un nen de set anys. Normalment els acaba canviant a algun veí per una cigarreta.
Al barri tothom li diu “Frigopie”, perquè té la cama dreta amputada a l'alçada del genoll. Ell explica a qui te temps per escoltar-lo, que un tauró balena li va arrencar quan era pescador a Austràlia.
La dues possessions més preuades d'en Nathan “Frigopie” son una medalla d'argent que va guanyar amb l'equip de ciclisme polonès, en la prova de contra-rellotge, als Jocs Olímpics de Munic de 1972, i una imatge de La Bogurodzica (la Mare de Déu), guardades en una caixa de sabates sota el seu llit. Subsisteix gràcies a una minsa paga d'invalidesa, que rep cada mes del ministeri de defensa del seu país. No se li coneix cap familiar.

*************************

El bloc “RicdeRiure”, proposa una juguesca per regalar un personatge inventat. Aquesta és la meva proposta. Us deixo l'enllaç per seguir com participarRICDERIURE.

Aquí deixo l'enllaç al personatge que m'han regalat: La Iracúndia.

bloc de l'Elvira


En Nathan “Frigopie”, va ser el regal pel Cavaller del Toisó d'Or, i n'ha fet un relat rodó.EN EL BOSQUE DE LA LARGA ESPERA




dissabte, 1 de maig del 2010

> KOOPERATIVA 2010 - proposta de maig


KOOPERATIVA 2010, neix com una proposta entre els blocs “DER WALD FOTOGRAFIA” i “LA MEVA PERDICIÓ”. De forma bimensual penjarem als dos blocs, un relat inspirat en el treball fotogràfic, o de manera inversa una serie de fotografies inspirades en un relat d'un màxim de 500 mots. La premissa és que des de dos mitjans diferents donem a conèixer la mateixa història.
Així doncs, presentem el segon treball que correspon al mes de Maig, a partir del relat de La Meva Perdició.






Com cada dijous al migdia, dinava assegut al banc de pedra de la plaça de l'ajuntament. El banc sempre era el mateix. Si feia sol, no li donava a la cara i podia seguir les evolucions de les manetes del rellotge de la plaça, mentre menjava els seus sandvitxos.
Dos quarts de quatre. Tenia el temps just abans de tornar a l'oficina. Com els últims quinze anys, va agafar carrer Diluvi, desprès Torrent de l'Olla fins carrer Perill. Va encendre una cigarreta i va comptar els segons que faltaven al rellotge de polsera.
Esperava enfront de la vella casa de tres plantes amb el jardí ple de deixalles i runa. La casa estava en estat d'abandonament. Encara li sorprenia que hagués sobreviscut tants anys a la salvatge especulació immobiliària que arrossegava el país.
Dos quarts i cinc de quatre. Observava la segona finestra del tercer pis, els vidres trencats i els parracs que havien sigut cortines.
Allí estava ella, primer un joc d'ombres, un miratge. Però no, el fum agafava les formes concises d'una dona adulta. El cabell recollit en un monyo, vestit llarg i brusa de principis de segle XIX, subjectant una tassa de cafè a les mans i mirant per la finestra, distreta.
En tots aquells anys, sempre l'havia vist el mateix dia i a la mateixa hora. Li havia costat trobar la pauta, però ho va aconseguir. Com sempre no va poder abstreure's de l'impressionant melancolia que emanaven aquells ulls, ni de la bellesa serena dels seus gestos harmoniosos.
És va posar nerviós com sempre que arribava aquell moment brutal i odiat. De les ombres que envoltaven la dona, apareixien unes mans cruels que rodejaven l'esvelt coll de la dama i l'estrenyien amb malicia. La tassa queia lentament, la dona s'agafava a les cortines, els ulls desorbitats de sorpresa fins que el cos quedava inert i sense vida.
Havia cridat, gesticulat, tirat pedres. Res del que havia intentat servia per canviar la maleïda escena. No li estava permès d'interferir.
A l'arxiu Històric del districte va trobar poca informació. La casa era una de les moltes possessions de la família Folch i Gater. El pare havia fet fortuna en tèrbols negocis a ultramar, i va tornar a Barcelona ric i casat amb una bellesa caribenya d'ulls flamígers. Havien tingut una filla de fràgil salut. Pel que sembla va patir crisis constants que feien necessari el seu internament en l'antic sanatori de Nou Barris. Segons sembla tota la família va desaparèixer en el gran incendi del Gran Casino de Vallvidrera, feia més de noranta anys.
Dubtava seriosament de la informació de l'arxiu, desprès de veure aquella escena cada dijous. Avui estava decidit a esbrinar-ho. La nit anterior quan és va despertar en la foscor, xop de suor, ho va saber. Entraria al casalot abandonat, forçaria la tanca de la reixa, pujaria l'escala fins arribar a l'estança i s'enfrontaria al misteri que el turmentava. Va agafar les tenalles de la butxaca i es va dirigir a la porta amb decisió.