dimecres, 31 de març del 2010

> La mort d'en Pat Jennings. Capítol 3.


Magatzems de la companyia Internacional Moon-Wong, un hangar del moll mercant cinquanta-quatre.
La Mandy Clark, espera impacient, envoltada de muntanyes de farcells etiquetats en mandarí, i dels sicaris del misteriós Sr. Wong, cap d'una de les triades més influents vingudes de Hong Kong.
Al fons de la nau, una cadira de fusta amb dibuixos de dracs. Unes veus comencen a entonar una lletania taoista rere unes pesants cortines. Un perfum de vainilla i sàndal comença a omplir l'estança.
Un home amb pantalons i armilla de seda negre s'asseu a la cadira. Porta casquet circular i el cabell recollit en una trena, uns bigotis prims, engominats, les ungles extremadament llargues. Els seus trets facials queden amagats pel fum d'una tassa de té. Michael Wong, espera en silenci.
- Sr. Wong, he fet la meva feina, tal com hem va demanar. El deute d'en Frankie amb vostè està saldat. Li prometo que marxarem avui mateix, no li causarem més problemes. La Mandy fa una inclinació amb el cap, intentant mostrar-se respectuosa i mantenir la calma.
Michael Wong pica de dits i un sicari s'apropa amb un cistell de vímet. Wong dona una puntada, i el cap d'en Frankie, roda fins els peus de la Mandy, que tremola de ràbia i por.
- Una mala elecció, enamorar-se d'un trampós, Ms. Clark. I sense mirar a ningú en concret, - elimineu-la, que no quedi rastre. Diu abans de marxar. La salmodia religiosa puja de to i es barreja amb el so dels ganivets esmolats.

Resum dels capítols anteriors.

Patrick Jennings, investigador privat, és assassinat al seu despatx per una misteriosa dona. El cos es descobert per la jove secretaria, la Betty. Quan la policia s'endú el cos de l'escena del crim, arriba el soci i amic d'en Pat, en Waylon Cash.

dimecres, 24 de març del 2010

> La mort d'en Pat Jennings. Capítol 2.


Waylon Cash, caminava per Main Street, amb les mans a les butxaques dels pantalons a ratlles perfectament planxats, sabates blanques i negres enllustrades a la cantonada de la cinquena avinguda, xiulant i fumant un Pall Mall. Al sentir enrenou, va aixecar amb un dit el barret, i es va quedar mirant l'escena. Quelcom anava malament. Cotxes de policia i una ambulància a les portes del Harriots Lake, on tenien l'oficina. Al sortir de l'ascensor de la planta 23, es va trobar amb uns infermers traginant una bossa de cadàvers, seguits d'un reporter del MurderNews. El capità Shawn O'Hara, de la policia metropolitana parlava amb la Betty, que somicava desconsolada. La noia, se li va llençar als braços.
- Sr. Cash, és en Pat. La jove secretaria, el mirava amb aquells preciosos ulls negres ennuegats en llàgrimes, emmarcats per unes ulleres de fantasia a joc.
O'Hara s'apropava, assentint. - Waylon, em temo que han mort en Jennings. La Betty ha descobert el cos fa una hora.
- Mort?. Waylon, encenia un Pall Mall per la Betty i un altre per a ell, intentant que no li tremolés l'encenedor a la mà.
- No facis cap bestiesa Waylon, deixa això pel meus nois. L'apreciava dels temps que era sergent del cos.
- Shawn, pots acompanyar la Betty a casa?. Necessito veure que ha passat.
- Entra, però no toquis res. Hem de precintar.
Waylon, és va quedar parat uns instants. Desprès va entrar al despatx que havia compartit amb el seu soci.


La Mort d'en Pat Jennings – Gènesi.

“La mort d'en Pat Jennigs”, el vaig concebre com un petit relat destinat a un dels Jocs Literaris proposats per Jesús Tibau. El relat i els personatges hem van enganxar, i després del suggeriment de diversos lectors vaig projectar donar-li continuació. Ara a crescut com un monstre en el meu cap, i he decidit pujar al bloc una continuació cada setmana, com les antigues novel·les que és podien comprar al quiosc setmanalment per uns pocs cèntims en temps del meu avi.
L'experiment de “fulletó”, amb tots els clixés de cinema negre que recordi, es posa en marxa. Fins que arribi a la resolució de l'assassinat d'en Pat Jennings, o fins que n'estigueu tips.




diumenge, 21 de març del 2010

> Trobada mortal al Drunken Lullabies. Pel bloc relats conjunts. (El Xa Khusrau jura lleialtat a Baber).





Vaig fer via cap el Drunken Lullabies, l'obscur pub entre Connolly Street i Mills, on la dona que es feia anomenar Natàlia, m'havia citat. Després d'un llarg dia impartint classes a la Universitat sobre els orígens russos i ucranians dels Perses, vaig agafar l'autobús de la ruta 37, (el que fa el trajecte de Trinity College a Dundrum). La maleta que duia amb mi, i que contenia mig milió d'euros en bitllets nous de cinc-cents, em posava neguitós. Eren diners de la Universitat, i jo n'era el responsable. Tenia que anar amb compte, sabia que d'altres Universitats i interessos privats anaven al darrere, però nosaltres havíem fet la licitació més alta. Només tindria una oportunitat, m'havia recordat per telefon, tot just 48 hores abans la Natàlia, representant d'un sinistre clan mafiós centro europeu que venia al millor postor, un original complert del Bāburnāma, la famosa autobiografia de Mohammad Babur, fundador de l'imperi mogol,escrit en persa i Chagatai. L'original en qüestió era una raresa, signada de puny i lletra pel poeta boig, Abdul Al Hazred, copiat directament de l'exemplar que va acabar Mughal Abdul Rahim, cortesà del mateix Babur. Si tot anava bé, aquesta nit el tindria a les meves mans.
L'interior del pub estava atapeït per parroquians de tota mena, fent les primeres rondes d'un divendres. Estudiants d'intercanvi entestats en converses filosòfiques, un nombrós grup de noies de galtes rosades animades en el karaoke, en el que semblava un comiat de soltera, i una trista representació de manobres i matrimonis de mitjana edat, eternament units a la seva pinta de cervesa.
Vaig passar entre aquella gent, fins arribar al reservat del fons de la sala. Un impressionant gegant ros, aparentment distret en les evolucions d'un partit en diferit de la selecció irlandesa de rugbi, em va indicar que obrís la porta al seu costat. A l'altre banda, un altre gegant ros (podia ser bessó de l'anterior), em va escorcollar de forma professional. Amb la seva aprovació vaig entrar en una altre sala. La taula presidida per una dona esvelta, de trets caucàsics, que vaig associar amb la Natàlia, no estava buida. Tres homes més, amb pinta d'executius, esperaven en silenci, amb maletins semblants als meus. La Natàlia també tenia sobre el taulell un maletí i una pistola automàtica.
- Segui, Sr. Malik, l'estàvem esperant. No em va agradar que digués el meu nom davant d'uns estranys, però vaig seure.
- Ara que hi som tots, ja podem començar. El motiu que estem aquí aquesta nit, és dilucidar qui de vostès o dels seus representats, s'endurà aquesta joia incunable – ho va dir donant uns copets a la maleta – i donat el gran interès que ha generat, haig d'informar-los que la xifra que estaven disposats a pagar a augmentat considerablement.
La sala va esclatar llavors en un guirigall d'insults, renecs i veus contrariades. Abans que la Natàlia els fes callar, una sorda explosió va omplir la sala de pols, fum i runes disparades com projectils. Estabornit al terra, i amb les orelles sagnant, vaig veure com volaven per tota l'estància bitllets de tots els colors i mides. La pared de l'esquerra, s'havia vingut abaix. Homes vestits amb roba fosca, passamuntanyes i Uzzis d'assalt, disparaven a tort i a dret. No em podia moure. Entre el caos, un full va aterrar flotant davant els meus ulls. Era una bella làmina, on es representava la rendició del Xà Kushrau davant el Príncep Babur. Vaig rebre una puntada al ventre, l'home que m'havia colpejat parlava, però jo no podia sentir-lo. Vaig fer un esforç per concentrar-me. Llegint els seus llavis, vaig entendre que parlava en Paixtu. - Arreplegueu els diners i les fulles que quedin del llibre, ràpid. Assegureu-vos que no quedin testimonis -. Vaig tancar els ulls, intentant retenir en el meu cap tots els detalls d'aquella làmina, abans que arribés la foscor definitiva.

Us deixo l'enllaç, amb els relats dels participants: Relats Conjunts




>> LA DAMA DELS MOTS I LES PARAULES. (Publicat al bloc 365 Contes).




Avui al bloc “365 contes”, publiquen un relat meu, “LA DAMA DELS MOTS I LES PARAULES”. Aquest relat, suposa la meva cinquena i ultima col·laboració amb “365 contes”, Gràcies a tots els lectors pels comentaris deixats. Us deixo l’enllaç, per si voleu fer un cop d’ull. LA DAMA DELS MOTS I LES PARAULES
PD: Gràcies Jaume, de nou pel magnific dibuix!




diumenge, 14 de març del 2010

> La mort d'en Pat Jennings. 151è Joc Literari. Bloc de Jesús M. Tibau



Patrick Jennings netejava la Beretta 92 assegut rere l'escriptori, descansant les cames sobre el taulell. Només duia calçotets de mitja cama, samarreta imperi, i les llustroses sabates negres de tacó cubà. La humitat ambient superava el 80%. El got de bourbon a prop de l'ampolla, desada al calaix. L'únic só, era el brunzit del ventilador d'aspes, i la ràdio on, Dean Martin cantava lànguidament “Everybody Loves Somebody, Sometime”.

Una ombra va aparèixer dibuixada al vidre de la porta del despatx, on és podia llegir “Waylon & Jennings, detectius privats”. Un client, per variar.

- Endavant, passi. Va deixar anar, fent un glop. Jenninngs, no estava preparat pel miratge de dona que obria la porta.

Llarga, com un mal dia de ressaca, dins una estilitzada falda de tub. Jaqueta cenyida de llana negra, mitges a joc i sabates de taló d'agulla. Una pamela d'ala ample li queia sobre la cara, deixant al descobert, uns carnosos llavis vermells. Les mans enguantades, van retirar el barret. La dona va fer un gir de cap, suggeridor i sensual, alliberant uns cabells rojos, llargs i ondulats. Els ulls blaus, freds com l'acer és van clavar en els de Jennings. Els llavis, dibuixaven un somriure maliciós.

- Records del senyor Wong, Pat.

Va sentir el dolor al pit, segons desprès de veure com els petits canons de la Derringer amb que l'apuntava la pèl-roja, desapareixien rere un núvol de fum.

- Preciosa. Va dir mirant la pistola, abans de caure mort a terra.






Aquest és el relat amb que participo en el 151è Joc Literari d’en Jesús M. Tibau. El relat no tenia que superar les 250 paraules i estar relacionat amb el video de l'encapçalament. Us deixo l’enllaç amb els relats dels participants:Participants 151è Joc Literari

dijous, 11 de març del 2010

Hug Mc Cacho.

Dedicat al Mike, que ara està de post operatori. Una abraçada neng, que et milloris aviat. ^_^




Hug Mc Cacho, (llegir Hiug),estava estirat sobre la taula d'operacions, seguint embadalit les evolucions de l'Amber i la Tiffany, les infermeres bessones. Aquelles dues deesses morenes, sortides d'un vell film de Russ Meyer, amb els seus cenyits i curts vestits, que mostraven uns generosos pits blancs, i unes cuixes d'infart, li feien oblidar el fred metall en contacte amb el seu cos. Amb una cara de felicitat extrema, es deixava preparar per l'operació, sense prestar més atenció al que feien, que seguir el seu contorneig amunt i avall de la sala, aspirant el delicat perfum que transmetien quan apropaven el pitram a la seva cara. Amber li somreia, amb la seva carona tant jove, els llargs cabells ondulats, coronats per la còfia blanca. - Senyor Mc Cacho, no sigui dolentot -. deia la Tiffany, apartant la mà de Hug, que sospitosament és trobava enganxada a les seves natges d'egua del Playboy.
Hug reia amb malicia. Desprès de tot, no era per tant el seu pànic a entrar al quiròfan. Moments com aquell, preparaven a un home per a tot.
Les portes es van obrir, entrant el doctor Vincent Strange, amb la cara tapada amb una gasa protectora, les mans en alt, protegides per uns llargs guants de làtex. En una mà portava una gran xeringa de la que supurava un liquid verdós.
- Relaxis, Senyor Mc Cacho, això em farà més mal a mi que a vostè -. Va dir amb ulls de boig, deixant anar una gran rialla que li va glaçar la sang, i li va encongir les pilotes a la mida de pèsols.
Hug, va intentar aixecar-se. Llavors es va adonar que Amber i Tiffany l'havien lligat de peus i mans a la taula amb unes cintes de cuir.
- Que feu? Deixeu-me anar. Us esteu equivocant de persona -. Hug mirava a una i l'altre amb gestos desesperats, intentant deslliurar-se.
Tiffany, ara esperava en silenci, els braços encreuats, portava a les mans un xerrac d'acer quirúrgic tacat de sang seca. Amber s'apropava cap a ell. Peró aquest cop Hug no mirava els seus graciosos pits plens de pigues, si no la mascara anestèsica que li apropava a la cara. Encara va tenir temps de fer un últim crit, abans de perdre la consciencia.
- No li doni massa anestèsic, infermera, només és tracta de que no senti gaire dolor, i tampoc volem que es perdi l'espectacle -. Noves rialles sonaven per tota la sala, mentre Hug és desmaiava.

Va sentir unes veus. - Mira Amber, ja desperta -.
Hug va intentar obrir els ulls. Les parpelles li pesaven. Al tercer intent ho va aconseguir. Una llum intensa, l'obligava a mirar de costat. A poc a poc va aconseguir fixar la mirada. Davant el llit les bessones se'l miraven somrient. Ell, va intentar tornar-lis el somriure. No va poder evitar fixar-se en les puntes dels sostenidors de fantasia i en els lligacames.
- El doctor ha dit que la operació a anat molt bé, senyor Mc Cacho. Ja tenim a punt les seves noves pròtesis, en quinze dies les podrà provar, i d'aquí a poc ja podrà tornar a casa- . Deia la Tifanny.
A Hug se li va gelar el somriure a la cara, i va començar a suar, no entenia res, però allò no li agradava.
Les infermeres es van apropar una per cada banda del llit. L'Amber li parlava, mostrant aquells clotets a la cara que tant l'encenien, però que ara el deixaven glaçat. - Ara faci bondat, que li canviarem els llençols -. Van treure la manta i desprès el llençol. Allí on tenien que estar les seves cames, només havien dos monyons embenats i plens de sang a l'alçada dels genolls.
Hug no donava crèdit al que veia. Aquella bogeria no podia estar passant, no a ell. Volia cridar, però no li sortia la veu. Quan per fi va poder dir quelcom, va exclamar amb veu corferida, - morfina, bruixes, doneu-me morfina, necessito més morfina -, mentre esclatava a plorar desconsolat.





dilluns, 1 de març del 2010

> KOOPERATIVA 2010 - proposta de març


KOOPERATIVA 2010, neix com una proposta entre els blocs “DER WALD FOTOGRAFIA” i “LA MEVA PERDICIÓ”. De forma bimensual penjarem als dos blocs, un relat inspirat en el treball fotogràfic, o de manera inversa una serie de fotografies inspirades en un relat d'un màxim de 500 mots. La premissa és que des de dos mitjans diferents donem a conèixer la mateixa història.
Així doncs, presentem el primer treball que correspon al mes de Març, a partir de les fotografies de Der wald.






Em vaig despertar desorientat. Em trobava dins la banyera, tapat amb una cortina de plàstic. Tots els ossos del cos em cruixien, l'estomac era un pou de dolor amb constants rampes, que pujaven per la columna fins esclatar al cervell. Una llum malsana il·luminava l'estança, reflectint el color groguenc de l'alicatat de les rajoles esquerdades de les parets. La llum em feria els ulls. Vaig sortir amb grans dificultats, fins atansar-me a la pica del rentamans on em vaig recolzar amb gran esforç. Les cames em ballaven. Algú havia retirat el mirall.
De cop, va pujar el mareig. Vaig notar noves rampes a l'estomac i vaig vomitar amb gran dolor. Mirava la pica, incrèdul. Un fosc riu de sang lliscava lentament per la porcellana, desapareixent pel desguàs. Mecànicament vaig obrir l'aixeta, per fer desaparèixer aquella imatge. Però els meus dits buscaven la sang que marxava. Els vaig apropar a la boca, i els vaig retirar amb fàstic, quan vaig comprendre el que feia. Que em passava?. Un martell em destrossava les temples. M'explotaria el cap. Intentava asserenar-me, tot era dolor.
Fora d'aquelles parets, sentia crits i baralles, olor de carn i plàstics cremats, ensumava odi i por.
Un fort timbre va ressonar, posant-me els pels de la nuca de punta. Una suor freda em regalimava pel pit i l'esquena. Si no em movia, el timbre pararia. No. Sonava un cop i un altre. Atemorit i tremolós vaig encarar el passadís fosc. Al final estava la porta. Avançava un peu rere l'altre, els ulls fixos en el petit aparell que no parava d'emetre aquell só que tant m'irritava. Temia que hauria rere la porta.
Vaig veure com introduïen un paper per sota. A càmera lenta, vaig guaitar pel forat de la espiera, terroritzat però incapaç de no fer-ho. Un ull vermellós i cruel mirava des de fora. Em vaig retirar, caient en un racó. Instintivament vaig obrir la boca, ensenyant els dents. Una remor, un xiuxiueig de serp acorralada, sortia de la meva boca.
Fora es sentien més explosions i sirenes, el mon havia embogit. Vaig estar en la foscor quiet, estrenyent-me els genolls, somicant, fins que vaig notar que l'estrany, rere la porta marxava. Què era aquell malson? Perquè no podia recordar qui era, ni que m'havia passat?. Aquell era el meu apartament, però no aconseguia recordar res més. Llavors vaig recordar el full acusador que havien tirat per sota la porta, perfectament plegat, esperant-me en silenci. No gosava recollir-lo. Què podia dir-me aquell tros de paper?. De veritat volia esbrinar-ho? Dubtava entre fer-ho i arrossegar-me lluny de la porta. Si tornava a dormir-me, aquella bogeria desapareixeria. Però els meus dits no m'obeïen, i l'agafaven. Vaig córrer fins el bany i em vaig ficar dins la banyera. Amb esgarrifances el vaig llegir estremit. Vaig deixar anar un xiscle de pànic, només contenia les següents paraules: - Se qui ets. Vinc a per tu -.
La bombeta va explotar, i em vaig quedar a les fosques, esperant.
Sol, en la foscor.