dimarts, 31 de desembre del 2013

> Cap d'any a la izakaya d'Hideshi Hino



Il·lustració d'Hideshi Hino per "La mare boja" (Panorama Infernal).

Cap d'any a la izakaya d'Hideshi Hino

Cada nit de cap d'any, una processó d'ànimes desfila pels boscos de Tochigi cercant les làmpades de paper rogenc que assenyalen la taverna d'Hideshi Hino. En la foscor, es poden distingir les ànimes per la llum blavosa dels focs follets que les acompanyen.
De tant en tant, un dels esperits surt de la filera: ara una nena de curta edat amb les conques dels ulls buides es capfica en la contemplació dels cirerers de branques nues, als quals no tornarà a veure florir pels festivals d'estiu, ara un vell mariner, cobert d'algues, s’endarrereix, atret per la lluentor de les carpes d'un estany proper. Però, en general, tots arriben al seu destí a l'hora assenyalada.

La izakaya és petita, amb les parets de fusta i el sostre, de teules cuites; tan sols, una modesta cambra de planta quadrada amb el terra folrat d'estores, teixides amb joncs i tela de color verd.
Hideshi, seu a part, damunt el tatami, tot esmolant el ganivet de trinxar amb el què, després, tallarà, en làmines ben fines, la suau i saborosa vedella. Al seu costat, en una petita cuina de carbó, bull la sopa de miso i fregeix les tallarines de farina de blat. Un agradable aroma, de soja i de vi d'arròs, impregna l'estança.

Els convidats entren silents i formen rotllanes. Els més porucs o reservats s'acomoden d'un en un. Després de seure, es freguen les mans incorpòries amb una tovalloleta calenta. A continuació, els comensals se serveixen, d'una perola fumejant, les racions de vedella i de tofu marinades amb llegums cuites al vapor.

Les converses pugen de to a mesura que les ampolles de licor, d'arròs dolç i de patata, apareixen i es buiden. Risses grolleres s'escampen més enllà de les parets de la izakaya i suren en la boira fins als pobles propers, on desfermen malsons entre els pagesos que descansen.
Aviat s'escolta la trencadissa de la primera porcellana esclafada, i els xiscles ofesos dels espectres assetjats pels més venjatius.
—Prou onis desllenguats. No destorbareu les bones maneres d'aquesta casa! —brama irada la veu d'Hideshi.
Els fantasmes emmudeixen, avergonyits per haver incomodat el seu amfitrió.
Entre el grup, una veu dolça, tenyida de dol i de resignació, s'atreveix a demanar:
—Si us plau, mestre Hino, canteu per nosaltres.
Altres veus s'uneixen al prec, tot aplaudint sorollosament per reforçar la seva demanda.

Hideshi, s'afanya a afinar el shamisen, un instrument de tres cordes similar a una guitarra, que descansa a la seva falda com un nadó endormiscat, tot ajudant-se d'una petxina, per assajar diversos acords. Amb veu temperada, Hideshi recita la primera estrofa del renga, el que glossa com va esbudellar la seva família amb el deba bocho, el ganivet de trinxar. Quan Hideshi calla, la resta d'espectres, per ordre rigorós, declama un nou tanka que explica la seva història: la mare morta en el transcurs del part, la donzella turmentada per un amant capriciós, el pescador ofegat enmig de la tempesta, l'aristòcrata enverinat pel servent fidel, la petita ofegada al pou....
El cant esdevé un lament punyent pel descans que mai coneixeran. Les cordes de l'instrument ressonen com agulles punxegudes que s'enfonsen en els esperits maleïts. La cacofonia esdevé eixordadora quan, d'una de les làmpades, cau una petita guspira que llepa les estores del tatami i les devora amb fruïció. El foc s'estén amb celeritat per les quatre parets, mentre, a l'exterior, ja despunta la llum del primer dia d'un nou any.
Els esperits son engolits per les flames que consumeixen la izakaya en uns instants, tot deixant una pila de fustam que fumeja com a únic testimoni de la taverna i dels seus clients.

El vent espargeix els últims planys i un silenci cerimoniós torna a ensenyorir-se del bosc. Potser, la propera nit de cap d'any, algun viatger pietós, coneixedor de les escriptures sintoistes, s'aproparà fins la izakaya de Hideshi Hino i, potser, amb sort, pronunciarà les paraules que tenen el poder d'alliberar i de donar pau a les ànimes condemnades. O potser no, i es veuran obligades a tornar per sopar plegades i udolar les seves històries, que es fondran amb els sons dels habitants del bosc de Tochigi.

Fi

Dedicat al mestre Hideshi Hino.

dimarts, 17 de desembre del 2013

> “Les Naus d’Iuwé”, relat publicat al recull "L'aigua" - ARC


(Il·lustració de coberta a càrrec de Joan salvador Gelabert)

Dissabte 14 de desembre, es va presentar a la biblioteca Tecla Sala de L’Hospitalet de Llobregat, l’últim llibre publicat per l’ARC (Associació de Relataires en Català). “L’aigua”, és un recull de contes infantils a càrrec de trenta-cinc autors (entre menuts i adults), amb pròleg a càrrec de l’escriptor Oriol Vergés, i editat per Meteora. L’ARC celebra amb aquest llibre que l’any 2013 havia estat declarat per l’assemblea de les Nacions Unides, l’Any Internacional de la Cooperació en l’Esfera de l’Aigua. “L’aigua”, és el recull número 09 de la col·lecció de llibres de l’ARC publicats amb Meteora.


(Autors del recull que van assistir a la presentació. Fotografia autoria d'en Ferran d'Armengol)

En aquest recull participo amb: “Les Naus d’Iuwé”, un relat de prop de 5.000 caràcters on el fil conductor és el viatge que empren l’Iuwé, l’elf de la tribu dels Ants que, valent-se de la seva determinació i de la transmissió oral d’una antiga cançó, ha de trobar el secret per tornar l’aigua a un planeta mancat d’aquest element bàsic. (El relat està recomanat com adient per a nens a partir de 10 anys).

Aquest, és el quart conte infantil que he publicat en els reculls de relats per infants que organitza anualment l’ARC.
El primer d’ells va ser: “Els viatges de Clareta de Cara, Foc a les Galtes i el gat Tigrat”, (a partir de 8 anys), publicat el 2010. El conte relata com les dues nenes del títol, que viuen a la ciutat d’Ombra Fosca, viatgen amb el seu gat fins a Tuetsfastusc, un del set móns perduts, on viuran les seves primeres aventures. El conté està inclòs en el recull “Garbuix de Contes”, el número 01 de la col·lecció.

L’any següent, es va publicar “Criatures fantàstiques”, inspirat en el bestiari català. En aquesta ocasió el relat que vaig presentar va ser: “El Tribunal dels Joanets”, (a partir de 10 anys), on narrava com, el protagonista, Martí Alabau, cavalcava una nit de Sant Joan pels viaranys del Montseny a la recerca del tresor del gegant Menja-Rocs.

L’any 2012 el tema escollit va ser el que donava nom al llibre: “Les Estrelles”. Pel mateix, vaig escriure: “Fills de la Lluna”, (a partir de 12 anys). A “Fills de la Lluna”, Martí, un nen enamorat en secret de la seva veïna Maia, coneixerà com les antigues llegendes poden viure en el present quan l’ascensor de casa pateix una averia i els dos nens es queden tancats a dins.

En tres anys a l’ARC, (desembre 2010 a desembre 2013), a part d’aquests quatre llibres, he participat amb l’associació amb cinc llibres més, (tres de microrelats, un de narrativa i un de poesia), en un munt de presentacions, actes i reunions (l’any anterior, amb càrrec a la Junta i, aquest últim, formant part de l’equip de presidència).

El cert és que, amb “Les Naus d’Iuwé”, he tingut l’oportunitat de tancar aquest cicle, tan prolífic i enriquidor, tal com el vaig començar, escrivint conte infantil, o juvenil, mai sé ben bé com anomenar-ho, (per mi, els contes, són això: contes, sense distincions), un dels meus grans interessos alhora d’escriure, juntament amb el microrelat. Així que només puc que estar agraït a l’ARC per donar-me aquesta oportunitat de publicar i compartir els meus relats i per acollir-me tot aquest temps a la seva petita gran família d’autors.


D'esquerra a dreta i de davant a darrera les tres juntes de Presidència de l’ARC: Mercè Bagaria, Sergi G. Oset, Montse Medalla, Laura Ropero, Ferran Planell, Montse Assens i Sílvia Romero. Barcelona,05 d’octubre de 2013.

dimarts, 10 de desembre del 2013

> Propera CFFTE III, el 25 de gener 2014!!!



L’equip de treball de “Reducte Alienat” ja us podem anunciar que tenim data per la propera trobada de la “CFFTE”, la jornada dedicada a la Ciència-ficció, Fantasia i Terror Eclèctic en Català. Aquesta edició (la tercera), la durem a terme a Montcada i Reixac, en concret a la biblioteca Elisenda.
Anoteu bé la data del dissabte 25 de gener, doncs, en horari de matí i tarda tindrem un munt de conferències, taules rodones, mostra de llibres, sortejos, concurs de microrelats i exposició d’il·lustradors a més d’oferir una nova presentació del número 13 de la revista Catarsi, dedicada al V Premi Ictineu 2013.

A més a més, fem coincidir aquesta CFFTE amb la XXXI trobada de les Ter-Cat, així que al migdia també hi haurà un dinar de germanor al que podeu apuntar-vos i xerrar de tot allò que vulgueu amb autors i ponents.


(teaser per Hugo Camacho)

De moment no desvetllaré moltes més coses. Si que us puc avançar que, com artista il·lustradora del cartell de l’esdeveniment, aquest cop tenim la sort de comptar amb el treball (inspirat en l’obra de Monet)de Magda Revetllat, al seu blog, "Desde mi taller" podeu gaudir amb molts exemples de la seva feina, i que, entre els ponents, tindrem a en Xavier V. Inglada de Bloguillibres per parlar-nos de l’estat de la novel·la pulp catalana i a l'autora Sònia Boj (guanyadora de la segona edició del premi Ictineu l’any 2010 en categoria de conte fantàstic) a la taula rodona, per posar només uns exemples.

Per seguir l’actualitat, les notícies i totes les novetats sobre la CFFTE III només heu de seguir l’enllaç de Reducte Alienat.

dilluns, 9 de desembre del 2013

> Petit homenatge a Joana Raspall (des de Tuiterats Ultradimensionals)

Des del grup de microrelats a Twitter, Tuiterats Ultradimensionals, aquest últim cap de setmana vam proposar-nos oferir un petit (i modest) tribut a Joana Raspall, que ens va deixar aquesta mateixa setmana.
Sota l’etiqueta #J04R, els participants piulàvem micropoemes inspirats directament en el seu treball.
La totalitat dels poemes (un munt, la majoria molt bons i, crec sincerament, alguns d’ells excel·lents) els podreu llegir al nostre blog conjunt.

Aquí us deixo els que jo vaig penjar juntament amb el poema de referència que agafava de la Joana. L’única cosa que tenia ben clara quan em vaig posar, és que el que escrivís, havia de trametre la mateixa senzillesa que oferia la Joana, espero haver-me apropat a aquest desig.

L’últim dels micropoemes, més fosc, també és el més diferent de tots tres. El vaig trenar a mitges amb en Ferran d’Armengol, esperonant-nos l’un a l’altre a respondre’ns amb nous versos.

L'ase i el tractor
(Joana Raspall)

Havia llaurat amb l'ase
fins que va comprar el tractor
que feia molta més feina,
i el camp quedava millor.
Un dia, a mitja llaurada,
el motor es va espatllar,
i va córrer a buscar l'ase
per poder-lo remolcar.
L'ase es va clavar de potes
i no avançava ni un pas.
L'home prou l'escridassava:
—Arri!, que no arrencaràs?—
En rebre xurriacades,
bramà l'ase: —A mi, no!

la meva piulada
#J04R l’ase i el tractor, de llaurar, de pluja i de fred n’estaven farts. Es van fer músics. Ara per pobles i festes els escoltareu cantar.



La rosa
(Joana Raspall)

Per fer més duradora la gràcia al jardí,
atura la mà!
No cullis la rosa!
La que ara és desclosa
mai més pot florir

la meva piulada
#JO4R El jardiner poeta plantava Maria Lluïsa, per tal que la seva fragància amarés els seus versos i aquests esdevinguessin perennes.



L’estany (Joana Raspall)

Quan els ocells, per beure, besen l’aigua,
l’estany es torba pres d’emoció.
El cel que s’hi emmiralla, amb sorpresa,
es veu desfigurat pel tremolor.

Els versos senars són meus, i els parells d'en Ferran
#J04R L’estany està silent, oblidat. Antany, estols d’ocells hi anaven a abeurar. Ara ja no hi juguen els nens, i els ocells passen de llarg.

Núvols negres descarreguen pels camins enllotats, els carruatges obliden passar-hi, els homes viuen el dol de la mort #J04R

El plor d’un nadó, un crit a la fondària del bosc. Les fadrines tremolen davant la llar de foc. És el dol de la mort #J04R

Les garses grallen cridaneres, a les vores del camí del riu, l'aigua bruta baixa lenta, els peixos fa temps van fugir #J04R

Peus bruts de fang. A les mans, unes gotes de sang. A les galtes, restes de sal, doncs ja no hi ha res pel que calgui plorar. #J04R



diumenge, 8 de desembre del 2013

> "The Lurking Fear" – Torneig de microrelats a Twitter

El grup d’autors que organitzem trobades de cap de setmana a Twitter per tal d’escriure microrelats encadenats vam organitzar una nova convocatòria (segon torneig) entre el divendres 08 de novembre i el diumenge 01 de desembre sota les etiquetes #00LF, #33LF i #55LF. Aquest cop la convocatòria era de caràcter marcadament pulp, doncs el fragment escollit com a disparador creatiu va ser: “Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït", de “The Lurking Fear” de H.P. Lovecraft. Aparellats en tres equips, els integrants, tot canviant d’equip cada cap de setmana, vam construir un total de dotze relats, que, en acabat, ens havien d’indicar el grau d’originalitat que havíem assolit. Cada autor podia fer un màxim de tres piulades per cap de setmana.
A continuació reprodueixo els quatre relats en que vaig participar. Per llegir els dotze relats, podeu seguir el següent enllaç al blog de Tuiterats Ultradimensionals. Llegiu i jutgeu. ^_^

"La Profecia" - #55LF
"Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït".

A les alqueries dels voltants, els grangers sempre duien un arma a mà i, de nit, tancaven el ramat darrera panys d'argent beneit. Utilitzaven mots eixuts i esquerps amb els desconeguts, quan gosaven demanar-los un indret que s'apropés al punt prohibit de la vall. I, malgrat l'aïllament, passats nou mesos i nou dies i nou hores, es complí la profecia i nasqué la criatura promesa enmig del noviluni.
Aquell any, les collites es van perdre. Un incendi van arruïnar els bosc de faigs, orgull de la contrada. Els animals naixien morts. Llums estranyes sorgien de la vora del llac, ara més visibles sense el bosc estimat i, de la cova del turó, baixaven remors de morts.
Feia fred. Sempre. La boira permanent desdibuixava la gran mansió maleïda. El nadó colrat de fum i gel anava creixent. Era l'Escollit.
Els camperols no parlaven de tot això en públic, però tots sabien que un dia o altre apareixeria aquell noi que ho canviaria tot. Un grup de “bons homes” decidiren que ja en tenien prou: obririen les rescloses de la presa. El casalot desapareixeria sota les aigües tot inundant aquella maleïda vall. No sabien si la bèstia romania en el casalot, però no tenien temps pels detalls, els calia actuar. Desconeixien el poder de l'Escollit.
Va tocar una gota i tot es va congelar. Ni collites, ni animals, ni bosc, ni aigua. La profecia!

Autors
Miri
Cristina
Ferran
Sergi


"Les dones nues" - #55LF
"Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït".

De fet, la majoria dels habitants del poble mai no s'acostaven a la zona dels pantans, mentre corrien febrils les llegendes sobre dones que es reunien a la foscor per ballar nues mentre estranys ocellots similars als pterodàctils sobrevolaven els aiguamolls.
En John, decidit, va anar ben abrigat a comprovar si la llegenda era certa. Feia molt temps que no veia una dona nua. En arribat al pantà, va sentir un so repetitiu, de baixa freqüència, com un cant ritual. Dins una clariana on la boira s'escampava les deixebles de Demèter mormolaven una lletania Celta. L'arrel de la belladona corria de mà en mà. L’altar de pedra era moll de sang.
En John provà de apropar-se a l'altar. Ho volia veure tot. No pensà que les bestioles de les bruixes feien guàrdia pels voltants. Aquells malsons voladors el van envoltar amb uns crits tan brutals i eixordadors que el van llençar contra aquell fang pudent i viscós.
Un dels ocellots xisclà i es llençà cap a on estava en John. La lletania s'aturà de sobte i les dones nues miraren fixament l'intrús. Una d'elles, la que portava una daga ensangonada a la mà, el somrigué divertida. En John va sentir com la vegetació putrefacta de tot l'aiguamoll vibrà amb repugnant emoció. Una arrel va palpar-li la cara.
Intentà recular, però ja era massa tard, la brossa malèfica l'envoltava dirigit per una voluntat àvida de sang.
Es regirava intentant buscar escapatòria, però, mica en mica, deixava de notar força als músculs. Mirà al voltant, buscant ajuda.
Atrapat per la vegetació! La dona, nua, l’assenyalà amb la daga tot dient: —El que succeeix als aiguamolls, es queda als aiguamolls. La llum, l'aire, i ell mateix van ser esborrats de la seva ment. Una sola presència havia arrelat dins de la seva ànima, ofegant-la.
Se li acabà l'aire, però seguí somrient fins la fi, tot veient per últim cop aquella dona nua dels aiguamolls.

Autors
Aitor
Mark
Francesc
J. M. Vidal
Sergi


"Les filles de Lilith" - #33LF
"Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït".

Que els sudistes eren coneguts pel seu racisme no era cap tòpic. Els terratinents no consentirien mai tenir per veïns a una família negra. Una nit es reuniren a casa del reverend Michaels i havien convidat un home del Klan que els explicà un pla per desfer-se'n d'ells.
Una veu va saltar entre la gent reunida: —No han fet res! —però les mirades que li dedicaren, van fer que no tardés a callar.
El seu cervell maquinava un pla per poder defensar la igualtat i la tolerància. Sabia que tots farien tot el possible per impedir-li-ho.
L'indret maleït reduïa el bé; el mal, flors negres escardalenques, floria arreu, poderós en essència. Un sol pètal enverinava l'ànima.
Aquells rumors se'ls inventaven convençuts que els blancs eren superiors i no s'imaginaven els canvis que vindrien amb la lluna plena. Les dones abandonaren la lectura fulletonesca i els salons de té, es feren amigues de les dones negres per escriure amb sang el que no sospitava ningú. El reverend Michales i el Klan eren a l’ull de l’huracà de les forces arcanes que desencadenaven les filles de Lilith.
Els homes del Klan pensaven que amb la seva força bruta i la seva fe en Déu, tindrien suficient per enfrontar-se a les dones. Però les dones tenien una poderosa arma que podia acabar amb qualsevol problema.
La germandat de les filles de Lilith s'estenia silent i poderosa. No importava el color de la pell. Derrotarien el Klan des de dins. Seria més poderós l’exercici de l'amor, del seny i la raó que la força de les armes, del dolor de la foguera, del plany de la forca?
Els homes del Klan calaren foc a una enorme creu a la plaça del poble. Les flames prengueren la forma de Lilith, que els parlà: —Porto el nom d'un dimoni, i puc, podem ser com ells, però volem igualtat i tolerància. Decidiu quin món voleu o em vessaré en flames.

Autors
Marta
Hugo
Miri
Glòria
Sergi


"La venjança de Cthulhu" - #33LF
"Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït".

William F. havia investigat anys enrere el clan dels McQuincy. Potser va descobrir un secret sobre la casa i sobre el bosc negre. Isaïes McQuincy va fer fortuna amb el tràfic d'esclaus a Cuba, i els fills, amb el contraban d'alcohol en temps de la Prohibició.
El nét havia volgut innovar i havia provat fortuna amb els tweets, però com fer negoci amb lletres que no existien més enllà de la Xarxa? Tanmateix, ben aviat descobriria la manera. Un home vell i barbut trucà a casa seva. Li proporcionava l'encanteri adient per la causa. El noi dubtava molt que aquell home del segle passat tingués idea de què anava, tot allò. Malgrat tot, se l'escoltà. Una combinació precisa de lletres al Twitter causava l'efecte hipnòtic que atreia els escollits fins al bosc que amagava un tèrbol secret.
REⱭЯUM, REⱭЯUM –repetien els acòlits, en una lletania que, “in crescendo”, esdevenia un mantra que s’apoderava de les seves voluntats.
El nano, però, no sabia pas que fer amb els acòlits, ell el que volia era buidar les seves comptes corrents. Llavors s'adonà que no eren acòlits, sinó Profunds. I cridaven al seu amo i senyor, Cthulhu. Però, aquest no es dignava a aparèixer. Cthulu estava massa ocupat en altres afers, aliens totalment als que sempre havien cregut cegament en ell. Traició?
Llavors una pluja d’ocells morts guarní les branques dels arbres que ploraven saba roja. Presagis de malaurança. El bosc es marcia. Aranyes, mussols, i granotes, tot plovent com una plaga bíblica. El cel s'obria, i es trencava sobre els seus caps i els acòlits reien.El noi es fregà les mans: enmig d'aquell desori, potser podia aprofitar la informació donada per l'home del segle passat...
Peter McQuincy anà al bosc negre i amb la informació que havia obtingut de William F., conjurà Cthulu, que li transferí el seu poder. La combinació lletres provocà que tothom es veiés obligat a seguir-lo a ell... però s'oferí a alliberar-los, previ pagament en metàl·lic.
—Unes quantes preferents i sereu lliures de la influencia satànica —digué. Tot i que no els previngué del control bancari.
Cthulhu no acceptà l'estafa als seus servidors i decidí fer una visita a la Terra. Peter McQuincy no sabia on s'havia ficat...

Autors
Edgar
Alícia
Tere
J. M. Vidal
Montse
Sergi




divendres, 6 de desembre del 2013

> Robben Island al costat de casa

(fotografia dels diaris, Internet)

El dia que els diaris anuncien la mort de Nelson Mandela, també ens recorden que molt a prop de casa nostra, presons sinistres com Robben Island, on el líder sud-africà va estar empresonat vint-i-set anys, encara continuen en peu, envoltades de secretisme, amb els reclusos esperant ser deportats en qualsevol moment, en unes condicions de captiveri penoses i amb un drets, que sovint son trepitjats a l’empara d’un legalitat inhumana.
Parlo dels CIE (centres d’internaments d’estrangers) i en concret del de Zona Franca, on la matinada de dimarts, el ciutadà armeni Aramis Manukyan es va suïcidar, tot penjant-se amb els cordons de les seves sabates. Segons el testimonis de tres interns, Manukyan va estar cridant durant hores abans del seu suïcidi. Segons els agents de guàrdia, ells no van escoltar res. Aquests tres interns estan en espera de ser deportats i encara no se sap si podran declarar al Jutjat abans de ser expulsats. Ahir, els interns del CIE estaven en vaga de fam per denunciar aquests fets.
Aquest suïcidi ja és la tercera mort en aquest centre des de l’any 2011.

Us deixo, a continuació, “Absència de...”, el poema que vaig escriure pel recull “Llibertat”, publicat l’any 2012 i amb el que volia fer un toc d’atenció sobre el que succeeix en aquest centre d’internament.



“Absència de...”
Sergi G. Oset


Ramblejava.
El cap emboirat
amb promeses incertes
de feliços esdeveniments:
el naixement d'una nena,
i un contracte de treball.


Creia ser un més.
Enganyosa ficció.
Lliçó adquirida a empentes i cops.
No compten les intencions,
No tens documentació!
Traït per la pigmentació!


Vaig esdevenir presoner,
(un intern, diuen ells).
Darrera els murs del CIE,
no ens empara cap Llei.
Plegats compartim cel·la,
delinqüents i sense papers.


Carretejo feixugues manilles
camí dels jutjats.
Compto els dies tot esperant
l'avió militar que em repatriarà.
Barcelona acluca els ulls,
les deportacions mai han cessat.




"Llibertat", Editorial meteora, octubre 2012.

diumenge, 1 de desembre del 2013

> Booktrailer: “Like a Virgin” – Paràsits mentals

Booktrailer: “Like a Virgin” – Paràsits mentals

Nou booktrailer de “Paràsits Mentals” musicat per Núria Claverol i Català. Aquest cop es tracta de “Like a Virgin”, inclós a la secció “Postals de Barcelona”. Una de les meves microficcions preferides en aquest llibre, donat que parla del tipus de personatge que tot i ser un perdedor, continua fent la seva.