diumenge, 27 de març del 2011

> Micro relats pel Twitter. (21-03-11 a 27-03-11).




Els pares de Lapidació Lapedra no acceptaven que la seva filla fos una reconeguda escultora de càntirs. Volien una fiscal o una forense.

Arkansas. Pluja d'ocells morts. Prediuen l'Apocalipsi, acusen Al-Qaeda i el Govern Federal.
Al Reaper's Club es prepara la següent jugada.

La guerra entre rates de claveguera i biblioteca va derivar en aliança al saber-se què les autoritats planejaven iniciar la “Solució Final”.

De Justícia! Atorgaren en vida al mític actor porno dels 70, Garrote Bill, una estrella al Passeig de la Fama entre les venerades Liz i Ava.

Em llevo tard, perdo el tren, perdo els nervis, perdo la feina, es trenca la rentadora. GAME OVER. No passo pantalla. No pujo de nivell.

Els inquilins del cementiri descansaven ara en pau. Les plaques solars instal·lades sobre els nínxols aportaven l'escalfor que els mancava.

Els lleons afamats es llepaven els bigotis. A la pantalla la gentada histèrica esperava l'obertura de portes. Era el primer dia de rebaixes.


Nous nano relats cada dia a la meva perdició a Twitter




dissabte, 26 de març del 2011

> Doble Sessió.



La Pilar, del bloc Sala de lectura publica “Doble Sessió”. Podeu llegir el relat i escoltar l'àudio acompanyat d'una increïble fotografia cortesia de Núria flors, quadres i altres cosetes(Der Wald).

Sota l'etiqueta “Talla per aquí”, penjaré de tant en tant alguns dels relats que treballo en l'escola d'escriptura Aula de Escritores.

Doble Sessió
L'Abbott Livingston inquiet a la butaca, mirava alternativament al llenç gris de la pantalla i a la noia que s'asseia al costat menjant crispetes i xuclant sorollosament un refresc de cola. No li arribava la saliva a la gola, tenia la boca pastosa i li suaven les mans.

No sabia d'on havia tret l'empenta suficient per convidar-la a veure aquell film; incomprensiblement ella havia dit que sí, i ara els dos esperaven que apaguessin els llums donant pas als tràilers preceptius.

Tothom parlava d'aquella cinta. Feia mesos que desitjava anar a l'estrena i havia arribat el gran dia. Compliria el seu somni acompanyat de la Dorothy en la màgica sala del Palladium.
Per distreure's mirava amb detall la sumptuosa decoració de la sala. Es gratava el genoll inconscientment, com sempre feia quan estava neguitós, i el pensament va volar en el temps, retrocedint deu anys enrere.

- Mama, estimaves al pare?. El nen jugava distret amb el trencaclosques.
La dona el va mirar amb ulls plens d'amor. Era un noi molt perspicaç per la seva edat.
- El teu pare i jo ens estimàvem molt, Abbott. Mai ens separàvem.
- I doncs, perquè va marxar?. -Va dir sense alçar el cap.
La mare li va passar la mà pels cabells, despentinant-lo. - No va marxar. Es va morir. Si no estaria aquí amb nosaltres. - El nen feia que no, dispersant les peces.
- Mira, t'explicaré una història. Quan el pare i jo vam començar a sortir, no sentíem res d'especial l'un per l'altre. Una tarda em va convidar al cinema. Jo estava decidida a dir-li que seria l'últim cop, però no va anar així la cosa.
L'Abbott tornava a jugar, escoltant-la.
- A mida que la impossible historia d'amor de Madama Butterfly avançava, m'apropava més al teu pare, buscant-lo en la foscor, intuint el batec del seu cor. Sentia una mena de aleteig continuu a l'estomac que em feia pessigolles, una sensació de vertigen i de no tocar de peus a terra. Quan vam sortir del cinema sabia que sempre estaríem junts. Aquella nit et vam concebre. - I assenyalant la taca que tenia al genoll va dir: I per això tu tens aquesta papallona a la cama.
- Jo pensava que era Africa. - Va contestar el nen, capficat.
La mare va riure. - Vinga prou de jocs, és l'hora del bany.

L'Abbott va despertar dels seus records induït per la música dels altaveus. La Dorothy li va prémer la mà, amb complicitat. El mal de panxa es feia més agut i la picor al genoll s'intensificava sense pietat.
A la pantalla l'acció es succeïa i l'Abbott empitjorava. En el moment que l'alienígena besava a la doctora per acomiadar-se, no va aguantar més. Va córrer escales amunt fins als banys on va caure de genolls. Sentia arcades. Alguna cosa li pujava coll amunt obligant-lo a vomitar. De nou es va quedar sorprès. Davant seu aletejava un petit lepidòpter blau. Va tornar a vomitar. En van sortir un bon grapat i desprès encara més. De color llampants i vius, vibrant sota el llum dels fluorescents.
Abbott esbufegava, exhaust.

- Abbott! Estàs bé?. -La Dorothy entrava cridant, i es quedava bocabadada davant l'espectacle.
Les mirades dels dos nois es van creuar en aquell instant.
L'Abbott va comprendre llavors el que la seva mare mirava d'explicar-li quan era petit.
Mai és separaria de la Dorothy.
Només un pensament va enterbolir fugisserament la seva felicitat:
viuria el temps suficient per veure créixer el seu fill?.

Fi.




diumenge, 20 de març del 2011

> Micro relats pel Twitter. (14-03-11 a 20-03-11).



La bombeta de 100 watts no consentia que la canviessin per un llum halogen. Es va immolar escampant la destrucció. Esdevingué bombeta-bomba.


Per fortuna o per instint el zombi va pitjar el gallet. Pam! El repartidor de diaris va quedar estès al carrer amb el crani rebentat.


Sempre havia pensat que moriria escanyat per la pujada de l'Euribor i la pressió dels bancs. L'explosió de gas va ser tot un alliberament.


Tossut, maniobrà la corbeta sota la tempesta fins que es trencà el pal major. Damunt el bauprès, enfrontà serè, els espadats amenaçadors.


—Per Sant Patrici! —bramaven els assaltants irlandesos. La guarnició anglesa cauria, i amb ella els cellers plens a vessar de gin i brandi.


El segrestador va fer una foto de la noia emmordassada amb el mòbil, a continuació va teclejar el missatge: “feliç dia del pare”. Enviar.


“Ofereixo feina, no cal experiència”. La Mort va inserir l'anunci als classificats. Les expectatives de Març l'estaven desbordant.


—Sushi per tothom! —cridava el cuiner alienat, brandant el temible “deba bocho”. Els clients queien esquarterats sota el ganivet endimoniat.



Aquests són els vuit nano relats independents publicats aquesta setmana al Twitter, entre ells els dedicats a Sant Patrici, patró dels irlandesos, al Dia del Pare, un sobre la mort pensant en els successos d'aquesta setmana al Japó i Líbia, i un de curiós sobre un ganivet de cuina japonès posseït per un dimoni (Oni). ^_^ Podeu seguir nous nano relats al meu twitter:la meva perdició a twitter




diumenge, 13 de març del 2011

> Rosso Intenso . Micro novel·la pel Twitter




“Rosso Intenso”

Pam! Pam! Pam!, la 9 mm Luger Parabellum fumejava. Fabrizzio va recollir els casquets buits i el gall dindi mort. Faria contenta la “mamma”.

Shaggy el conill, i Murdoch el mastí van veure com cosien a trets a Pete, el gall dindi. Van girar la cara. A la granja imperava l'omertà.

Murdoch, afamat, va devorar amb ansietat les restes de Pete quan Rita va llençar-les per la finestra.
-Sense rancúnies -es repetia plorant.

Flora, vídua desconsolada, cloquejava entre un cor de gallines planyívoles. De reüll guaitava el llustrós plomatge del Ricco. El tindria.

La Chiara es traginava sense miraments el senyor Filipo, un bon client.
-Desvergonyida, vas per feina -Tenia pressa. Esperava el Fabrizzio.

Fabrizzio tip de gall dindi i ebri de vi i limoncello intentava engegar sense èxit la Lambretta. Resignat es dirigí a peu fins la carretera.

Els germans Gatusso l'esperaven amagats en un revolt. Va encaixar dues perdigonades. Fabrizzio es dessagnava.
-Vendetta! -cridava enfurismat.

Chiara va saber de la mort del seu amant i maltractador per la veïna. Caruso cantava “Nessun Dorma” pel gramòfon.
-Sóc lliure? -va gemegar.

Els germans de la Rita juraven damunt la tomba del Fabrizzio que venjarien l'assassinat del seu nebot. Els Gattusso pagarien pel seu crim.

La Rita va beure un glop de grappa i va llençar la resta sobre els cosos tirotejats del seus germans, desprès es va tancar en la granja.

Ricco puntual com cada matinada es dirigí a la tanca per anunciar l'arribada d'un nou dia, indiferent al suïcidi de la Rita la nit anterior.

El rebombori a la granja era sonat. La Flora havia aparegut destrossada a cops de bec. No era prudent disputar-li el Ricco a la Gina.

Shaggy i Murdoch no es decidien a escapar. Era millor fugir o esperar l'arribada dels nous amos, pot ser més cruels que els anteriors?

La Chiara va visitar la granja, sacrificant els animals i posant en venda els terrenys. Amb els diners començaria una nova vida a Amèrica.

Fi.


“Rosso Intenso” és el meu primer experiment de micro novel·la per a Twitter. Està format per 14 posts de 140 caràcters cada un, escrits i pujats en l'espai d'una setmana. Aquí apareix recollit en un sol post.
Podeu seguir nous nano relats al meu twitter: la meva perdició a Twitter




dimecres, 9 de març del 2011

> El fum dels morts. Secrets de Geriàtric. Per ARC concurs de micro relats a Ràdio Argentona



(micro relat del mes de Març. El Fum dels morts)

Des de la còmoda butaca del meu despatx contemplo encuriosit a través dels finestrals l'home que fuma una cigarreta darrera l'altre assegut en el banc de pedra del jardí del geriàtric.

Té un aire capcot, no gaudeix del silenci bucòlic de les flors, ni del sol reconfortant d'aquesta tardor insòlitament càlida. Ignora els pacients que caminen perduts com zombis. Simplement fuma, com cada tarda de diumenge des de l'últim mes.

Segueix venint tal com feia quan el seu pare era viu. Junts fumaven sense xerrar, i quan fosquejava s'acomiadaven fins el següent cap de setmana. Permeto que torni, com permetia que fumés el seu pare. Com podia negar-me? patia una malaltia incurable i ell n'era conscient.

Recordo perfectament el dia en que es va tirar des de el el tercer pis de la residència. Va saltar per la finestra de la sala de visites i va caure sobre els meus preciosos planters de rosers Meiqualis, aixafant-los. Esgarrifós. Els meus estimats rosers.
Em pregunto si per l'home que seu al jardí, la seva pèrdua va ser més gran que la meva.
Molts interns van veure l'escena dantesca. Vam tenir que sedar-los. Durant uns dies estaven força nerviosos i excitats. Jo també vaig necessitar sedants.

M'he decidit. M'apropo. Cada persona necessita el seu temps per pair la mort d'un ésser estimat, però ha de reaccionar. La primera hora no dic res, esperant que sigui ell el que inicií l'intent de comunicació. No ho fa, segueix fumant.
Desconcertat i una mica empipat, inicio la conversa:
-Senyor Scraffi, ha de passar pàgina, acceptar el suïcidi del seu pare. És dur però ha de deixar descansar els morts i continuar amb la seva vida.
L'home apaga la burilla a la sola de la sabata, mira l'hora en el rellotge de polsera, i exhalant el fum pel nas em mira com si em veiés per primera vegada. Mentre s'aixeca per marxar em contesta:
-Només vinc aquí a fumar. Als bars ja no es possible. Passiu bé doctor.


Concurs ARC de Microrelats “ARC a la Ràdio” 2010.
Des de l'Associació de Relataires en Català, i en col·laboració amb Ràdio Argentona, posen en marxa un nou concurs, per participar a la ràdio enviant micro relats durant els propers vuit mesos.
Us adjunto les bases de participació, convidant-vos a que participeu bases del concurs
. ^_^




divendres, 4 de març del 2011

> Escola elemental Segona Fundació publicat a L'Independent de Gràcia


Avui 04 de Març al número 380 del diari “L'Independent de Gràcia” podeu trobar publicat un dels meus micro relats: “Escola elemental Segona Fundació”, un petit homenatge al mestre Isaac Asimov amb rerefons de critica social.
Us adjunto l'enllaç a la pàgina de l'Independent. (A mà dreta us podeu baixar en pdf de l'exemplar)L'Independent de Gràcia.

Aquest micro relat va aparèixer per primer cop en el meu bloc el Setembre del 2010 dins els Jocs Literaris proposats per Jesús M. Tibau. Aquí teniu l'enllaç de la primera versió, diferent a la publicada avui al diari. 173è Joc Literari