diumenge, 21 de novembre del 2010

> Incident a l'Atlàntic – Secrets d'Estat. Per ARC, concurs de micro relats a Ràdio Argentona.


(Micro relat del mes de Novembre de 2010)

Dels diaris:
L'ONU ha fet una crida al govern Català per que envii la seva flota de pacificació al golf de Biscaia. Les eficients tasques que han realitzat en altres incidents internacionals son ara mateix l'única esperança per aturar els greus enfrontaments entre l'armada espanyola i la francesa.

L'escalada militar va començar fa tot just un mes, desprès que es descobrís un nou jaciment de gas en el limit de les aigües territorials d'aquests dos països. El jaciment, podria ser, segons fons consultades, el més important del mar Cantàbric, i el tercer en volum mundial.
Les reserves acumulades en el sostrat marí podrien cobrir les necessitats energètiques de quinze milions de persones durant els propers dos-cents anys.

En resposta a les demandes de l'ONU, la Generalitat anuncia que mobilitza les corbetes S. Rusiñol, Mistela i Moreneta, i el portaavions Canigó, estacionats al mar del Nord, per obligar a les dues nacions a entaular negociacions.

Informe secret xz24 – Cos Diplomàtic de la Generalitat – valisa aèria.

Senyor President, passo a enumerar les últimes descobertes realitzades per l'agent Roger Pedrerol i Burrull en l'anomenat incident “gas de Biscaia”:

Sobre l'adjudicació, extracció, comercialització i repartiment del jaciment de gas, en cap moment els dos països han estat en desacord. Des de el primer moment han sigut conscients dels beneficis de col·laborar en l'extracció de la preuada substancia.
La disputa real (emmascarada convenientment a la opinió publica), esdevé per la troballa d'una fragata anglesa de tres pals, enfonsada justament en aquell punt de l'oceà.
Aparentment el vaixell està intacte amb la seva càrrega, i aquest és el motiu real de tan aferrissada baralla.
Les bodegues de la fragata identificada com la “Lancaster”, transportaven un carregament de sis mil ampolles de whisky escocès d'alta graduació, collita tradicional del 1707.

Ara mateix cap de les parts vol renunciar a aquest botí i sembla que no hi ha solució. Però el risc més evident és que Downing Street s'assabenti i entri en joc. Recomano la destrucció immediata de la Lancaster, tot i la gran pèrdua que suposaria per tota la humanitat.


Concurs ARC de Microrelats “ARC a la Ràdio” 2010 .
Des de l'Associació de Relataires en Català, i en col·laboració amb Ràdio Argentona, posen en marxa un nou concurs, per participar a la ràdio enviant micro relats durant els propers vuit mesos.
Us adjunto les bases de participació, convidant-vos a que participeu. ^_^

Bases del concurs ARC a la Ràdio




dilluns, 15 de novembre del 2010

> El Retorn dels Dips. Capítol 12. Final i Epíleg


Capítol 12. 7:00h del matí.

El Marcel, l'Edurne i el Rafa baixaven per la improvisada escala de corda cap les entranyes de l'excavació del Cim del Martell. Exhalaven un baf fred a cada passa. La temperatura dins del complexe era molt baixa. Tots tres sabien que tenien que actuar de manera ràpida i eficaç.
Havien passat la nit anterior acampats en una vall propera com simples excursionistes. De matinada s'havien posat en marxa. Tenien plànols precisos i havien estudiat el jaciment detingudament.
Van posar peu a la primera galeria. Marcel sabia que no hi hauria ningú treballant.
- Enceneu els vostres llums. Tenim que seguir la galeria principal. Al final està l'accés que porta a l'església visigòtica, allí trobarem el que hem vingut a buscar.
- Marcel, espero que sigui cert el que vas dis sobre les talles i totes els objectes de valor -. Marcel va interrompre el Rafa .
- Quan us he fallat, jo? Som-hi, no tenim tot el dia.

A mida que s'endinsaven a l'interior, el fred es feia insuportable i una forta ferum els feia venir basques. L'Edurne va ser la primera en veure les marques de sang.
- Això no m'agrada Marcel, mira les marques a la pedra, són com d'animal, i aquesta pudor - xiuxiuejava.
Marcel també estava inquiet, però els tresors que podia treure d'aquell forat l'empenyien a no defallir. Anava a protestar quan va sentir un soroll per on havien vingut. Els tres es van quedar aturats, sense gosar moure's.

Uns ulls malignes apareixien i desapareixien, envoltant-los.
- Apropeu-vos. Feu un cercle. Enfoqueu la llum. - Marcel apuntava a la foscor amb la seva Beretta 92 sense localitzar cap objectiu.
L'Edurne va caure i va ser arrossegada cap a la foscor. Tot va quedar en silenci.
- Dispara, dispara, l'han agafada. -Cridava el Rafa. Marcel no sabia on. Podia ferir-la. Una grapa li va tapar la boca, mentre un altre li trencava els dits sobre la pistola. L'arrossegaven com un sac.
Va sentir el Rafa abans de desmaiar-se. - Marcel, Marceeeeel, arggghhh.

Quan va despertar estava atordit i debilitat. El dolor de la mà, insofrible, el va espavilar. No estava sol. Va esperar que els ulls se li aclimatessin a la foscor.
Estava dins l'església. Els contorns de diversos sepulcres de pedra es dibuixaven en la foscor. La pestilència a podrit ho envoltava tot. Llavors va veure les altres figures. Semblaven homes però tenien uns ulls sangonosos. Estaven aplegats en una cantonada, gemegant, atemorits.
A l'altra banda uns llops gegantins es barallaven per unes despulles.
- Rafa, Edurne, va somicar. - Una de les besties és va girar cap a ell ensumant-lo. Marcel es va fer un cabdell. S'ho havia fet a sobre. El monstre va fer un grunyit als homes arreplegats a l'altre banda, i aquests, amb udols afamats es van llençar sobre el Marcel.
Va tancar els ulls desitjant que només fos un malson.

Epíleg.

La furgoneta Wolsvagen s'allunyava del poble, seguint els revolts de la carretera. La boira no deixava veure més enllà dels potents fars.
L'Al conduïa amb un ull posat en les ratlles de l'asfalt, i l'altre en les ampolles d'aigua beneïda del Pare Marcacho. Al seu costat Jean-Richard bevia d'una petaca sense separar-se del seu fusell automàtic, encara que sabia que de poc li servia.

- Com està la noia?. La Llura es mirava preocupada la Francesca que delirava enfebrada.
- No millora. Sembla estar en una mena de trànsit. No entenc el que diu. - L'Agustí havia envellit uns quants anys aquella nit pasada.
Al costat estava el pare Marcacho, resant absent. També havia canviat i tots l'observaven inquiets. Un alè indefinit l'envoltava.
Al fons de la furgoneta s'apinyaven els Midnight Zombie Alligator amb la Sònia i la Natasha, les noies de Jack el borni. En les últimes hores les noies no s'havien separat dels tres musics.

- Què farem ara?. - La Natasha treia punta a un bastó amb un ganivet de caça.
Trillo se la mirava. Natasha aparentava tranquil·litat, potser era inconsciència, o potser era que a la seva edat ja havia vist masses coses com per espantar-se per una colla de vampirs.
- Hem perdut molt de temps en la casa de Jean-Richard. - Va dir indicant les bosses amuntegades.
L'Al va parlar per primer cop des de que havien pujat a la furgoneta. - Era necessari, tots ho sabem. Em pogut equipar-nos bé gràcies al Jean. - Aquest assentia distret.
- Tenim que amagar-nos. Ningú creurà les nostres explicacions. Hem mort un parell d'aquells vampirs i la resta ens perseguirà. Crec que el millor que podem fer és .....

La Francesca va incorporar-se, obrint uns ulls com a plats. -No!. Jo sé que hem de fer. Hem d'anar a Pratdip.- Agafava amb força l'Agustí. - Ho he vist, hem d'anar a Pratdip, a casa dels meus oncles. - L'Ignasi intentava calmar-la. Francesca va tornar a desmaiar-se.

- Merda. -l'Al va connectar els parabrises. - Comença a nevar.

Resum del Capítol anterior.
Al matí següent de la massacre perpetrada pels Dips, el Tinent Velasco, cap dels mossos d'esquadra, intenta treure l'entrellat de tot plegat.


Final del tercer fulletó

Hem arribat al desenllaç de “El retorn dels Dips”, aportant durant aquests tres últims mesos, una mica d'intriga i un molt de sang sense sentit (almenys aquesta era la intenció) rescatant la figura dels Dips, pròpia del folklore autòcton i tant bé retratada per Joan Perucho a Les Històries Naturals, però amb un aire més festiu i salvatge propi de les produccions dels finals dels anys 80 i principis dels 90.
Gràcies a totes i tots els que en un moment o altre heu seguit el fulletó. ^_^

Per raons de treball, de moment no hi haurà nou fulletó setmanal, però podreu seguir nous relats seriats i col·laboracions amb altres blocs dintre de poc.




dilluns, 8 de novembre del 2010

> El Retorn dels Dips. Capítol 11.


Capítol 11. Al matí següent. Sobre les 6:00h.

El Tinent Velasco, cap dels mossos d'esquadra, es mirava la petita població, des de el turó on estava l'estació meteorològica. Havien convertit les instal·lacions en la seu des de on tots els cosos de salvament coordinaven l'operació. Ara que la boira aixecava, podia veure realment totes les destrosses. Entre el personal de bombers, salvament de muntanya, mossos i l'exercit, deambulaven perduts els civils que havien sobreviscut a la nit anterior. Aquí i allà columnes de fum indicaven les brases que fins hores abans eren solides edificacions. Els dipòsits de gasoil encara cremarien fins que és consumis tot el combustible. La comissaria havia desaparegut, juntament amb una dotzena de cases molt properes, cremades de soca-rel.
El vent havia encès espurnes en altres punts que havien provocat nous incendis.
Moltes altres cases, així com l'església havien perdut tots els vidres. Algunes tindrien que ser demolides pel perill que representaven.
El panorama era desolador. Amb la llum del dia començava el recompte de les víctimes.
En el pati de l'escola s'amuntegaven dues dotzenes de bosses amb les restes dels morts. Fins que no arribessin els de la científica no podrien començar les tasques per recollir l'ADN.

A Velasco li molestava el braç trencat. No s'acostumava al cabestrell.
- On ets, Llura?. -La cap de policia no apareixia, i Velasco sabia que havien molts més desapareguts.

Semblava impossible que tot aquelles destrosses fossin culpa dels germans Gurga. Però no tenia cap altre explicació, de moment. - Quant us enxampi desitjareu no haver nascut, malparits!.

Desprès de la desgraciada batuda a Jack el borni, havien marxat cap a la central acomiadant-se de l'agent Llura. Un comboi de dos cotxes i tres furgonetes.
En un moment determinat la furgoneta que transportava l'Arjan i el Nicolla havia perdut el control sortint de la carretera. Van envestir el cotxe de Velasco fent-lo caure per un barranc. Els Gurga, encara no sabia com, s'havien deslliurat de les manilles i havien reduït els agents que els custodiaven. Armats amb els mateixos subfusells UMP i els MP5 dels mossos, van metrallar la resta de la caravana, alliberant tres dels seus seguidors i assassinant la resta de policies. Desprès havien fugit en els mateixos vehicles. Per sort no van tenir temps d'abaixar fins on era ell per rematar-lo.

Va tenir que caminar prop de tres hores fins arribar a un lloc on pogués donar la veu d'alarma. De matinada, quan els helicòpters van passar per primer cop sobre la població, Velasco va comprendre on havien estat els germans Gurga. Però tota aquella destrucció no tenia sentit. Si volien fugir, perquè provocar-los amb aquella massacre? Per venjança?.
Velasco no descansaria fins trobar aquells assassins despietats. Set companys del cos descansaven en el fred diposit de cadàvers, i tots aquells civils innocents.
Va contemplar les cadenes muntanyoses que s'estenien a banda i banda i que tan bé coneixia. L'hivern s'apropava amb tota la seva cruesa, però res l'aturaria.
Va notar com unes petites formes humides li tocaven la cara, i va alçar el cap.
- Neu. La primera nevada.

Resum del Capítol anterior.
Llura, l'agent de la policia local i el pare Marcacho s'enfronten a una bestia infernal, mentre els ocupants del Gavines intenten fugir d'una mort segura i terrible.

Atenció!!!!!!!!!!!!
El proper dimarts arriba el final i resolució de “El retorn dels Dips”, esteu tots convidats. Bons malsons per tothom ^_^.




diumenge, 7 de novembre del 2010

> Can Topazi - Secrets de família. - Per ARC concurs de micro relats a Ràdio Argentona


“Can Topazi” ha quedat classificat entre els cinc relats escollits pel mes d'Octubre. ^_^
Podeu escoltar “Can Topazi”, llegit per la Sílvia Cantos a Ràdio Argentona al següent enllaç, és el programa del dia 03 de Novembre, a partir del minut 19. ^_^






Can Topazi – Per a Secrets de família (micro relat d'Octubre 2010).


Quan la nena va decidir investigar l'arbre genealògic de la família com a tesi doctoral de final de carrera, les alarmes van saltar a can Topazi.

- Ja ni ha prou!. Quan dic no, és no -. Va cridar el pare, donant un fort cop de puny sobre la taula, a l'hora de dinar.
La mare i la filla acotaven el cap sobre la sopa, sense tenir esma per replicar.
- Adámas, no cal que cridis - . Corall intentava tranquil·litzar el seu home.
- Tu no t'hi fiquis. Hi han coses que és millor no tocar -. Tot i l'evident enuig d'Adámas, el seu rostre era una mascara d'una blancor translúcida solcada per venes vermelles.
La Maragda va fer un dèbil i últim intent. - Papa, però perquè no?.
- Per què ho dic jo, i punt. Tinguem la festa en pau.
Tots tres van tornar a la sopa, ja freda, i el tema es va donar per tancat.

La Maragda però, no va aturar el seu estudi, fent viatges d'amagat a l'arxiu municipal i indagant a Internet.
I el que va descobrir la va deixar perplexa. Sí els documents eren correctes, els seus avantpassats no eren humans i els seus orígens es remuntaven segles enrere fins les ribes del riu Penner a l'Índia.
Saber-se hereva d'una raça d'homes creats a partir de diamants no era una cosa gens comuna. Però com sempre li passava a la Maragda, amb la comprensió va arribar a acceptar els fets.
Ara entenia molts dels trets que ella considerava excentricitats en la seva família.

Començant per la duresa d'Adámas, el pare. La facilitat amb que li pujava la temperatura al Safir, el germà petit quan emmalaltia, la estabilitat emocional de la seva mare, Corall, o les faccions romboïdals de la cara de tia Àgata.

Maragda s'inspeccionava davant el mirall com si es veiés per primer cop. La llum del sostre es reflectia en els seus ulls dispersant-la en mil colors. Aquells ulls pels quals tants nois sospiraven i murmuraven que estaven disposats a matar.
Va considerar des d'un nou angle, les paraules que sovint li deia la mare:
- Nena, ets una joia.


Concurs ARC de Microrelats “ARC a la Ràdio” 2010 .

Des de l'Associació de Relataires en Català, i en col·laboració amb Ràdio Argentona, posen en marxa un nou concurs, per participar a la ràdio enviant microrelats durant els propers nou mesos.
Us adjunto les bases de participació, convidant-vos a que participeu. ^_^
Bases del concurs ARC a la Ràdio




dijous, 4 de novembre del 2010

> KOOPERATIVA 2010 - proposta de Novembre


KOOPERATIVA 2010, neix com una proposta entre els blocs “DER WALD FOTOGRAFIA” i “LA MEVA PERDICIÓ”. De forma bimensual penjarem als dos blocs, un relat inspirat en el treball fotogràfic, o de manera inversa una serie de fotografies inspirades en un relat d'un màxim de 500 mots. La premissa és que des de dos mitjans diferents donem a conèixer la mateixa història.
Així doncs, presentem el cinquè treball que correspon al mes de Novembre, a partir de les fotografies de Der Wald






El puig de Mordana



En la segona bifurcació el grup va girar a la dreta pel camí més costerut. El primer genet va aturar de cop la seva muntura, que va piafar fent una tombarella alçant-se a dues potes. Clamenç Segarra i Sanlley mirava amb deteniment un piló del camí. - Tres milles. - Va mussitar Clamenç. - Tres milles i trobarem Mordana. Companys, coratge! La nostra missió arriba a la seva fi, i la nostra voluntat serà posada a prova en hora nefasta – va fer una pausa – res més que la forca i Madame la guillotine us esperen d'allà on veniu. Un últim cop us commino a complir la paraula donada – rugia, dirigint-se al seus dos companys, el fatídicament conegut compte cors Pietro Colonna, i Baptiste Marguerite Desmulines, marquès de Grasse, igualment maleït per britànics i francesos.

photo by der wald

Clamenç va clavar esperons i va sortir al galop buscant el seu destí. El contorn de les tres figures es retallava sota una lluna malignament freda, quan els núvols que amenaçaven pluja es movien impulsats per un vent inclement que fuetejava la malaltissa i escarransida vegetació.
Els cavalls tremolaven per l'esforç acumulat en el llarg trajecte. Una gruixuda capa de suor i pols cobria els tres genets i les seves muntures. Cavalcaven amb un únic propòsit, arribar com fos al puig de Mordana abans que la nit acabés.
Feia dos dies havien desembarcat discretament de la Nimrod, una goleta que navegava sota bandera finlandesa en una petita cala amagada de Montjoi. Desprès de dos canvis de postes sense parada, els genets seguien forçant els equins fins l'esgotament.

photo by der wald

Feia dotze anys que havia marxat de Mordana, deixant enrere les seves terres, el pare i la seva estimada germana Loísa. La seva arrogància de joventut li havia arrabassat un brillant futur al costat dels seus. Havia mort el fill d'un influent hisendat en duel i havia fugit a les Amèriques per salvar la pell. Ni tan sols recordava el nom del noi ni el motiu de la disputa. Fins aquell moment havia pogut guanyar-se la vida com a soldat de fortuna i contrabandista. Fins que ho va deixar tot per tornar. La carta de Fabrici, el seu pare era angoixosa, imperiosa, delirant. La seva germana agonitzava, la mort vermella rondava la Loísa i moriria en breu. Per la lletra desesperada de la carta, Clamenç sabia que el seu pare havia tornat a embogir de dolor, i veient que la Loísa patiria el mateix final horrible que la mare, estava disposat a utilitzar les mateixes arts abominables que la van fer tornar del més enllà.

Clamenç es dirigí directament al cementeri familiar on descansaven el ossos de la seva mare. Va aturar el cavall i va descavalcar cridant embogit, arrossegant-se fins el sepulcre, sobre el fang.
- No pare, altre cop no! He fet tard - sanglotava sense consol davant la tomba oberta – Boig!, jo et maleeixo!. De nou has condemnat les animes de la nostra família.

photo by der wald








dimarts, 2 de novembre del 2010

> El Retorn dels Dips. Capítol 10.


Capítol 10.Entre 22:00 i 00:00h.

La Llura va sortir a la carrera del tot terreny, que va quedar creuat en mig del carrer.
- Ei!. Deixa'ns sortir d'aquí. No hens pots deixar tancades. - Cridava una de les prostitutes.
La Llura no es va aturar. Va desenfundar i carregar la pistola situant-se darrera del monstre.
El vicari estava cobert de sang i vidres.
- Quiet, a terra, vaig armada -. Llura és dirigia a l'estrany ésser. Si no fos pel pànic què sentia, hauria sigut una situació còmica.
El ratpenat és va girar. Una malèvola cara de ratolí amb orelles punxegudes, nas porcí i ulls vermells la va encarar. Va obrir la boca mostrant uns ullals esmolats.
La Llura va descarregar els quinze projectils de la seva Walter P99 en la cara i el cos de la bèstia, que va seguir avançant cap a ella.
El Pare Marcacho la va empènyer a un costat, enfrontant-se al vampir. - Retrocedeix enviat del Maligne, el poder de Déu, t'ho exigeix! -. El cura mostrava el seu crucifix com única arma. Amb un xiuxiueig el monstre reculava. Una bruma el va cobrir, i la Llura va veure com apareixia en el seu lloc una mena de llop de gran mida. Va fugir entre lladrucs de frustració. Atordida es va adonar que a la bestia li faltava una pota.
- Filla meva aixecat. Estàs bé? -. El clergue li parlava amb la cara il·luminada per una llum ferotge.
- Pare, què era aquella cosa?.
- El diable filla. Ha vingut per posar-me a proba. Però no ha pogut profanar la Casa del Senyor. - Llura pensava que el mon s'havia tornat boig. - La meva Fe és forta ara. Enviarem aquests maleits xucla sangs al pou de tenebres d'on han sortit.



El Gavines estava a les fosques. Aquelles besties havien tallat el subministrament de llum. L'Al, armat amb el bat de beisbol que amagava sota la barra, repartia uns alots. Eren un grup reduït.

- Pobres imbècils, van caure a la trampa. - Trillo agafava el pal de billar com si li anés la vida.
Sorprenentment els monstres no van entrar, però els que havien escapat per la porta del darrere van ser caçats, els estaven esperant. Encara es sentien els crits agònics. Era una carnisseria.

L'Agustí acaronava la Francesca que portava un embenatge tacat de sang cobrint-li el cap. Estava inconscient.
- Tenim que marxar d'aquí com sigui. Hem de trobar ajuda, i un metge.
- Com voleu que fotem el camp? I que collons són aquelles besties?. - Cridava histèric Cobretti.
Melo es netejava tranquil·lament les ulleres en una samarreta vintage de Chainsaw Massacre. - A falta de saber-ne més coses tindrem que acceptar que són vampirs.
El petit grup va quedar en silenci.
- Les bales semblen que no lis fan mal. - Jean-Richard es va apropar, estava macilent. Havia perdut molta sang.
- Bé, ja pensarem en això desprès. Agafeu tots els pals de billar que trobeu. A fora hi ha la furgoneta del bar. Marxem. - L'Al, parlava amb ira continguda.
- Cap ratpenat ataca el Gavines i s'en surt impunement.


Resum del Capítol anterior.

Llura, la policia local, torna al poble desprès de la desastrosa batuda a Jack el borní, per trobar-se en mig de la bogeria.