dimarts, 26 d’octubre del 2010

> El Retorn dels Dips. Capítol 9.


Capítol 9.Entre les 21:00 i 22:00h.

La Llura conduïa el Nissan de tornada al poble. Duia emmanillades dues de les prostitutes de “Jack el borni”. Les menors, de trets eslaus, profusament tatuades i maquillades aparentaven més edat. No paraven de cridar i donar cops. Anaven ben col·locades.
El tinent Velasco li havia demanat que les tingués en custodia fins el matí següent, per aïllar-les de la resta de detinguts.

Mentre buscava la freqüència de la policia a la radio, recordava l'intercanvi de trets de feia una hora. Al prostíbul els esperaven. Algú havia donat l'avís. L'Arjan i el Nikolla els van rebre amb tot el que tenien. Dos mossos estaven ferits, un de gravetat. Tres homes dels germans Gurga havien mort abans de rendir-se. Ella mateixa va rebre un tret directe, però l'armilla havia parat l'impacte. Tenia una forta contusió a les costelles.

- Harry, tornes a casa?. Diuen que n'has fet una de grossa. Canvi - . La veu del Roc sonava per l'emissora. Una de les bromes recurrents del Roc era anomenar-la com el famós personatge què interpretava Clint Eastwood.
- Estic massa cansada pels teus acudits. Arribo en cinc minuts. Prepara la cel·la, porto convidades -. Va contestar amb un somriure.
- Immediatament Harry. Escolta, això està mogut. He rebut algunes trucades de veïns neguitosos. Diuen que han vist... - la connexió es va perdre momentàniament – i sembla què uns gamberros han trencat els vitralls de .. - un nou tall.
- Roc, no t'escolto bé. Canvi.
- Llura, sento soroll a fora, surto a mirar què passa. Canvi -. L'emissora només captava el brunzit elèctric.

La Llura va tornar a capficar-se en la batuda. El més preocupant era saber què tenien un infiltrat. Velasco li assegurava que l'operatiu era del màxim secret. Així doncs tenia que pensar que el Roc o el Joel jugaven a l'altre bàndol?. I la mort sobtada d'en Torralba?. Justament en el moment apropiat. Un calfred la va sacsejar. Potser havia sigut massa innocent en donar per fet que havia mort d'un infart.

A l'entrar al poble una gran explosió és va dibuixar en el cel estelat. Llura va veure com l'ona expansiva trencava centenars de finestres dels habitatges propers. Va frenar en sec.
- Merda, merda, què està passant? -. La detonació provenia de la direcció on estava la comissaria. Va fer un cop al volant. - Els dipòsits de gasoil, no -. Va accelerar. Quan girava al carrer principal quasi atropella un veí en pijama. És va produir una segona detonació més forta. La gent corria cridant d'un cantó a l'altre. Des d'on era, podia veure com els dos grans dipòsits de gasoil desapareixien engolits per les flames. El gas s'inflamava en llargues llengües de foc.

Va accelerar. Passava per davant de l'església. No podia donar crèdit al què veia. El Pare Marcacho, s'enfrontava amb un crucifix a una mena de ratpenat gegantí que aletejava a les escales de l'església.

Resum del Capítol anterior.

Els Midnight Zombie Alligator han acabat el concert al Gavines, quan els últims clients observen aterrats l'arribada de Jean-Richard, i els seus perseguidors.




diumenge, 24 d’octubre del 2010

> Curseville. Capítol 4 i final. Relat conjunt amb el bloc Páginas Frenéticas.


(Imatge d'internet)


(Enllaç d'àudio narrat per Patrícia Muñiz)

Ha arribat el moment.
Tretze ànimes feréstecs avancen en processó cap a l’entrada de la mina. Els fanals il·luminen el seu camí. S’aturen un moment davant la porta del temple, gemeguen una darrera oració i finalment es perden dins el forat fosc i candent de la mina. Dos homes i onze dones, fluctuen per l’úter necròtic de la terra i esdevenen part de la seva intimitat profunda.
Baixen i baixen. S’enfonsen. Ben endins. Fins que ja no es pot avançar més.
Allà on la temperatura es fa insofrible. Allà on els túnels van deixar-se de cavar. Allà on les parets llueixen plenes de pintures diabòliques. Aquell és el lloc on fa cinc dècades l’altar dels sacrificis va ser aixecat. I l’Abigail s’estira sobre la pedra, feliç de tornar a ser l’escollida.

L’Elijah ajuda la seva mare a col·locar-se bé. Vigila que el vel llardós envolti tots els cabells i que el vestit quedi entonat i elegant. L’Abigail és una núvia radiant, que ensenya les dents i acluca els ulls quan riu. Una núvia que recita salms pervertits compulsivament mentre el seu amo, el Senyor de la Foscor, és desvestit per deu noies excitades, sang de la seva sang.
Les noies xisclen embogides i es barallen pels trossos de roba que arrenquen amb les ungles. El Senyor de la foscor s’engrandeix en veure el desig als seus ulls. Despullat, alça els punys i els parla en un idioma misteriós. La seva veu ressona dins la cova amb la profunditat de les entranyes de la terra. Les noies el toquen amb nerviosisme. Ell els hi agafa les mans i dirigeix els dits inexperts cap el ceptre carnós d’on brollarà la llavor desitjada. L’èxtasi col·lectiu fa tremolar la terra.
Els carrers de Curseville es belluguen al ritme de les sacsejades frenètiques. Les últimes llambordes que aguantaven surten disparades. Tot el poble s’estremeix com la panxa d’una prenyada a punt de parir. És un forn amb massa fusta per cremar. L’estructura de la mina no pot resistir la pressió. El sòl s’esquerda alliberant llengües de foc exterminador i en un crit ensordidor, el poble s’enfonsa definitivament sobre la mina sepultant les ànimes orgiàstiques, convertint-les en una massa conglomerada.
De cop i volta, els campanars de les dues esglésies que miraculosament aguanten inclinades esclaten en brogits de foc. A vista d’ocell semblen dos pits brollant flamarades que defineixen la morfologia del mal. Al pit dret, el foc forma un cabrot demoníac i a l’esquerre una bruixa de les tenebres.
Les dos columnes de foc s’acosten en una dansa. Insisteixen en el seu acoblament. S’abracen.
El cabrot i la bruixa inundant el cel, fundin-se en un sol ésser i Curseville explotant en mil pedaços. L’explosió dispara pedres de foc, gasos, espurnes i forma un cràter gegantí. Una pluja de partícules macabres cau sobre les ciutats properes impregnant els vianants de restes orgàniques gelatinoses. Fastiguejats intenten treure's el que els ha plogut a sobre. Són trossos desmembrats. Ulls, dents, flocs de cabells, sang i les cendres dels morts. Però sobre tot els ha empastifat un líquid transparent i ectoplasmàtic que s’enganxa a la pell i enfila cap els forats del cos, com si tingues vida pròpia.
La gent es frega el cos amb força intentant treure’s de sobre la gelatina i alcen la mirada per esbrinar d’on provenen els núvols obscurs que sobtadament han cobert els cels.
I al món tancat de Curseville, el cràter de la ciutat desapareguda sembla la cara somrient d'un home pentinat amb clenxa. Potser, perquè malgrat tot, l'Elijah ha trobat la manera d’expandir la seva essència fosca fecundant germanets per tota la humanitat.
FI

Per:Patrícia Muñiz Olivera i Sergi g. Oset

Sobre Curseville.

Curseville, és el resultat d'una primera i profitosa col·laboració establerta amb Patrícia Muñiz, responsable del bloc Páginas Frenéticas
Us l'oferim en quatre parts, els diumenges 03, 10,17 i 24 d'Octubre, com a celebració i preparació del proper Dia de Difunts – Halloween (01 de Novembre).
Acompanyant els textos trobareu uns enllaços d'àudio que podeu descarregar. El relat el pengem de manera conjunta en els dos blocs, però a “Páginas Frenéticas” hi trobareu la versió en castellà.
Aquí teniu la quarta I última entrega a càrrec de Patrícia Muñiz.
Beta aquí un gat, bet aquí un gos, i aquest conte ja s'ha fos.
Que vagi de gust.




dimarts, 19 d’octubre del 2010

> El Retorn dels Dips. Capítol 8.


Capítol 8. 21.10h.

- Portaaa! -. L'Al, l'encarregat del Gavines, bramava cada cop que uns clients marxaven oblidant tancar la porta. A l'instant següent era el complaent i sol·licit cambrer de seixanta-i-tants anys del Casino. Un gegant de veu ressonant i rialla fàcil.
- Un altre whisky, nois? -. Somreia, omplint els petits gots. Melo negava amb el cap.
- Gràcies, soc abstemi. - Deia amb gest de disculpa. Trillo i Cobretti vers al contrari assentien entusiasmats.
El concert havia acabat i al local només quedaven els incondicionals que es resistien a marxar.

La Francesca trucava al mòbil del pare. El contestador un altre cop. Bonaventura li havia assegurat què passaria pel Gavines desprès d'anar al Cim del Martell.
Sense adonar-se és mossegava els llavis, preocupada. Començava a tenir migranya.
Unes fortes mans la van abraçar per la cintura.
- Què fa la professora més sexi de la comarca? -. La veueta de l'Agustí li feia pessigolles a l'orella. Notava aquell alè a tabac i alcohol que tant l'excitava.
Es deixava abraçar, complaguda.
- No siguis ximplet. Estic mirant de trucar al pare. No contesta.
L'Agustí li va passar la mà pels cabells, besant-li el coll i mossegant-li de manera juganera.
La Francesca va intentar resistir-se a aquell petó. En aquells moments però, voldria estar al llit de l'Agustí arrancant-li els pantalons.
- No, de veritat. Alguna cosa no va bé.
L'Agustí la va mirar seriós. - Vinga tranquil·litzat. Agafem el cotxe i anem a buscar-lo.
- Estàs massa begut, tros d'ase -. La Francesca li pessigava la galta, fent una ganyota.

La porta del Gavines es va obrir amb una ventada, reclamant l'atenció dels presents. L'Al sense aixecar el cap de l'aigüera on netejava, va cridar: - portaaa! -. Un silenci angoixant s'estengué pel bar. El cambrer va aixecar la vista amb empipament creixent. - He dit que .... . - Les paraules van morir abans d'acabar de sortir per la gola.

El Jean-Richard, cobert de sang, armat amb un fusell automàtic, intentava recobrar les forces recolzant-se al marc de la entrada. Va mirar els presents amb ulls llunàtics.
- Venen cap aquí! Fugiu insensats! -. Tothom estava paralitzat per la sorpresa.
Unes poderoses urpes van aparèixer per arrossegar-lo a l'exterior. Udolava de dolor. El seu cos es va elevar, desapareixent.

És van sentir dos trets, i el só d'un cos que queia.
Jean-Richard va entrar d'esquenes, disparant el fusell en direcció a la foscor. Melo i l'Agustí van córrer per arrossegar-lo fins la fictícia seguretat de la barra.
Van quedar expectants, esperant quin horror entraria per la porta.
Dos ratpenats que superaven amb escreix els dos metres d'alçada estaven al llindar de la entrada. Un d'ells va llençar un objecte que va entrar rodolant.
La Francesca va fer un crit esgarrifós. Era el cap destrossat del seu pare.
La majoria dels presents van començar a córrer cap a la porta del darrere entre crits d'espant.
L'Agustí veia com la Francesca es desmaiava, però abans d'arribar a terra, el seu cap picava amb la barra del Gavines.

Resum del Capítol anterior.

L'Ovidi, home adinerat i mesquí, marxa del Gavines de nit una mica begut quan rep un inesperat atac.




diumenge, 17 d’octubre del 2010

> Curseville. Capítol 3. Relat conjunt amb el bloc Páginas Frenéticas.



(enllaç d'àudio narrat per Patrícia Muñiz)


-El Sabbath!. - Desprès de tots aquests anys la promesa és fa realitat. Aquesta nit baixarem de nou a la mina, i tornaré a ser el receptacle de la llavor del meu Senyor.
L'Abigail puja sense cansament els graons, que grinyolen de manera alarmant. Passa per davant del quadre del ministre Joshua Reed, l'avantpassat que regentava l'església baptista. Se sent rejovenida, una alegria salvatge li oprimeix el pit.
“Travessat per les nostres iniquitats. Baldat pels nostres pecats”. - Merda! -. Escopina, i fa el signe del mal d'ull.
Es fica a la banyera. Passa la pinta d'os de cabra pels llargs cabells grisos, mentre cantusseja. Flocs de cabells ensangonats cauen a l'aigua estancada. L'antic vestit de núvia, ple de brutícia i apedaçat de forma maldestre penja a la paret.
Recorda com la seva estirp ha vagat pel món, sempre fugint, des de Salem fins a Curseville. El rebuig, les amenaces, els judicis, les tortures. Sempre amagant la seva veritable naturalesa.
“Maltractat. Ell no es va sotmetre “. - Corbs cobdiciosos!.
Rememora aquella nit de fa quaranta-vuit anys, quan encara nena, va venjar l'assassinat de l'avi Joshua. La nit del foc. La nit que va deixar de ser donzella. La nit que va concebre el fill d'un Déu.
“Suportà els nostres sofriments, carregà amb els nostres dolors”. - Bruta!. Cabró!, Cony!. -. Un llarg esput surt de la boca, i regalima pel mirall trencat.
S'aixeca, xopa. Sent una escalfor entre les cuixes, que puja fins el ventre. Es toca, i nota la humitat del seu sexe. Esclata en una rialla folla i triomfant. Mentre es posa el vel, palpa el seu cos envellit. Els pits caiguts, el ventre inflat, totes i cada una de les marques que li va infligir ell, i que ressegueix cada nit, resant per la seva tornada.
“En les seves nafres hem estat curats”. - Porcs! Puta! Puta! Puta! -. Esclata.
Baixa les escales, sostenint delicadament els plecs del vestit, excessivament gran pel seu cos magre i encongit. Petites arnes inquietes l'envolten.
L'Abigail sent en cada fibra del seu cos que ell arriba. Al porxo de casa, les ties i cosines de L'Elijah, es cargolen per terra, extasiades i terroritzades. L'Elijah de la mà del seu pare avança amb posat pertorbador. Per primera vegada, no ensopega quan camina. L'envolta un alè fosc, però els cabells li brillen amb fulgor daurat. La seva veu no tremola quan parla:
- Mare, et porto el teu espòs.
L'home que l'acompanya, mira detingudament el desfet humà que n'és l'Abigail. I parla només per ella amb to baix, subjugant, hipnòtic. - Ets preciosa Abigail. He tornat com vaig prometre.
L'Abigail corre fins caure davant els peus de l'amant retrobat. Plora amb gemecs d'animal agraït, i de les seves conques buides, cauen llàgrimes negres, que en tocar les cendres del terra esdevenen sofre, que crema amb flames de color blau.

Sobre Curseville.

Curseville, és el resultat d'una primera i profitosa col·laboració establerta amb Patrícia Muñiz, responsable del bloc “Páginas Frenéticas”.
Us l'oferim en quatre parts, els diumenges 03, 10,17 i 24 d'Octubre, com a celebració i preparació del proper Dia de Difunts – Halloween (01 de Novembre).
Acompanyant els textos trobareu uns enllaços d'àudio que podeu descarregar. El relat el pengem de manera conjunta en els dos blocs, però a “Páginas Frenéticas” hi trobareu la versió en castellà.
Aquí teniu la tercera entrega.
Que vagi de gust.




dimarts, 12 d’octubre del 2010

> El Retorn dels Dips. Capítol 7.


Capítol 7. 21.30h.

L'Ovidi caminava pel solitari carrer sota la llum dels fanals. La corrent del rierol discorria uns metres més abaix. Havia begut massa. Li feia mal la cama i notava el cap boirós. Va decidir aturar-se uns minuts al pont, recolzant el cos sobre el mur de pedra.

És va fer un massatge per revifar la circulació. El dolor li recordava l'incident al bordell de Munic.
Aquella nit, desprès de conduir dotze hores per autopistes alemanyes, va decidir emborratxar-se i fotre un clau. Quan portava la meuca al camió van sortir-li al pas tres pinxos. A un el va matar encastant-li el cap al ciment de l'aparcament repetides vegades. Rebia cops i puntades, però no va parar fins notar com rebentava el crani. Els altres van fugir. Es va adonar que li havien clavat un punxó diversos cops a la cuixa. Es dessagnava i va perdre el coneixement.
Desprès va venir el judici. Vuit anys de presó per homicidi. Va conservar la cama, però va quedar esguerrat per vida.

Ovidi va despertar dels seus records per una ferum pudenta. I de cop un esclat de dolor insuportable. Unes urpes es clavaven a l'espatlla traspassant la jaqueta i la roba fins perforar carn i pell.
Cridava mentre intentava desempallegar-se del cos pesant que el tenia agafat pel darrere. Els braços curts a penes esgarrapaven uns pèls llargs i gruixuts. Instintivament es va tirar rodolant a terra per desfer-se del seu torturador. Ho va aconseguir a mitges, quedant estirat i boquejant durant uns segons. La sang regalimava de les ferides obertes, però aquella cosa havia marxat. Va palpar fins trobar el bastó. Intentava aixecar-se.
Quan ho va aconseguir va començar a córrer arrossegant la cama inútil i recolzant tot el pes en el bastó.

Terroritzat, tornava a sentir com unes ungles marcaven les pedres, saltant a gambades. I de nou una forta tenalla, aquest cop al bessó dret. Va tornar a caure, donant bastonades a cegues.
Ovidi no podia creure el que veia. Un ésser nu, recobert d'un dens pelatge amb trets de rat penat o dimoni li arrancava mig bessó d'una queixalada. El dolor el va envair.
- Fill de putaaaaaaaaa!- . Va cridar de manera agònica. Empunyant el bastó amb les dues mans el va clavar amb ràbia diverses vegades al cos de la bestia, que el mirava estorat, la boca encara plena dels teixits de l'Ovidi.
El bastó s'havia clavat al cor del monstre que es va començar a descompondre.

Ovidi retrocedia arrossegant-se, quan una nova fera va saltar-li al damunt destrossant-li la cara amb les urpes. Filets de carn es desprenien com mantega. Ovidi va interposar una mà, però les urpes van amputar-li un dit, deixant un altre penjant. Es va desmaiar quan va perdre la galta.

Llavors la resta es va apropar, disputant-se la gola, mastegant teixits, i bevent la sang que brollava descontrolada tacant el ciment, i baixant per les pedres fins ajuntar-se amb les aigües del rierol.

Resum del Capítol anterior.

Jean-Richard, contempla impotent com unes besties sanguinàries maten desprès d'una ràpida cacera el professor Bonaventura Subirà. Tot i els seus esforços no podrà salvar-lo.




diumenge, 10 d’octubre del 2010

> Curseville. Capítol 2. Relat conjunt amb el bloc Páginas Frenéticas.


(Imatge d'Internet)



(Enllaç d'àudio narrat per Patrícia Muñiz)

Curseville. Capítol 2.
Soroll de portes que grinyolen, moviments ràpids de feristeles salvatges i veus de noies que murmuren excitades, recorren el poble. La nit serà una festa.

L’home avança pels carrers. És el fill pròdig que ha tornat amb una vida extingida. Les passes, que avancen pel costat de la tanca del cementiri, així marquen el ritme. Es mira les tombes oblidades, mig descobertes, que mostren secrets orgànics que ningú no hauria de veure. I així se sent ell mateix, doncs malgrat l’energia esgotada, ha tornat per connectar amb la seva essència i renéixer de les cendres. És un au Fènix.

Al porxo de la casa, l’Elijah agenollat davant l’Abigail s’abraça a les seves cames. La dona, amb la mirada perduda a l’infinit, treu una pinta de la butxaca i amb molta cura l’endinsa entre els matolls de cabells ressecs i comença a desfer els remolins. No s’aturarà fins que el seu fill llueixi una clenxa definida i respectuosa. Un pentinat de diumenge per a una nit d’alegries.

-¡Al·leluia, ma! He somiat cada nit que arribaria aquest dia.

La dona l'escolta amb tendresa mentre rumia les paraules que dirà.

-Vull un germanet – afegeix l'Elijah il·lusionat.

I la mare respon:

-No dubtis que el tindràs. La seva llavor és la única capaç d’arrelar en aquesta terra cremada. Els seus rius són els únics que saben trobar les sortides d’aquest poble. Pots estar segur que ha vingut per donar-nos el seu fruit ¡Al·leluia!

-¡Al·leluia! - crida el gegant, aquest cop amb una barreja d'eufòria i de ràbia.

L'Elijah repentinat, s'agita nerviós. No pot evitar deixar-se emportar per l'estat d'excitació que li produeix la novetat pertorbadora. Mai ha estat un noi equilibrat.

- Us heu de portar bé ¡Totes!- exclama - ¡Totes les dones del poble haureu de fer el que ell vulgui! No vull que el meu pare torni a marxar. No ho permetré.

El rostre invident de l'Abigail reflecteix la por que li produeix la intensitat descontrolada del seu fill. És com el foc del subsòl que avançava silenciós, fins que de cop i volta, s'inflama i carbonitza tot allò que l'envolta. Així és l'Elijah, el fill del foc.

-Ja has endreçat, mare? Ja has portat flors a la casa? Com esperes que es vulgui quedar amb tu, si fa un mes que no et canvies el vestit!

-Potser tens raó, fill – diu l'Abigail arreglant-se els cabells - S'espantarà al veure'm.
-¡Deixa'm estar, mare! Ves a posar-te bonica, que jo m'encarregaré de rebre'l com es mereix.

L'Elijah marxa corrents cap a l'entrada del poble. La força de les seves trepitjades fa tremolar el terra i la mirada buida de l'Abigail persegueix el soroll de les passes que es dissolen dins núvols de cendres. Aleshores recorda que a les golfes, dins d'un bagul, encara hi descansa un vestit de noces. Aquell que mai no va arribar a estrenar.


Sobre Curseville.

Curseville, és el resultat d'una primera i profitosa col·laboració establerta amb Patrícia Muñiz, responsable del bloc “Páginas Frenéticas”.
Us l'oferim en quatre parts, els diumenges 03, 10,17 i 24 d'Octubre, com a celebració i preparació del proper Dia de Difunts – Halloween (01 de Novembre).
Acompanyant els textos trobareu uns enllaços d'àudio que podeu descarregar. El relat el pengem de manera conjunta en els dos blocs, però a “Páginas Frenéticas” hi trobareu la versió en castellà.
Aquí teniu la segona entrega escrita per Patrícia.
Que vagi de gust.




> La Conjura.


Intento mantenir l'equilibri al temps que carrego les pistoles. Les sacsejades són continues, el carruatge tirat per quatre corsers negres corre llençat entre els carrerons estrets de la vila, saltant basalts d'aigua i repicant en l'empedrat desgastat. El cotxer descarrega amb força el fuet, esperonant els nobles animals en una cursa excitant i angoixosa.

Els nostres perseguidors són molt a prop. Ens segueix un grup vestit amb llargs capots i barrets de tres pics. Cavalquen retenint les regnes amb una mà, amb l'altre disparen els seus mosquetons, sense gaire punteria, afortunadament. Una muntura corre sense genet. Un dels perseguidors ha pujat al carruatge pel darrere i s'abalança sobre el cotxer, aliè al perill. Disparo i l'home cau rodant per l'impacte de les bales de plom. Un núvol de pólvora m'impedeix veure si s'aixeca.

Si aconseguim creuar la plaça de La Revolució, estarem salvats. No s'atreviran a enfrontar-se als homes de Maldaura.

La trobada tindrà lloc si tot va bé, en la propera mitja hora. No ens coneixem encara. Tots els contactes han sigut a través dels coloms d'en Pietro, els Transmutador Iconogràfic de Farsàrius i la bola Magnetoscòpica de Magenta.

Ella arribarà remuntant les fredes corrents a lloms de l'escombra voladora, sota una lluna de sang, deixant enrere el regne obscur on governa sobre les ànimes dels morts. Per creuar el barranc del Geperut, directament des de el Palau de les Nimfes, al misteriós Hades, s'haurà enfrontat a les bel·licoses Harpies.

Ell vindrà sobre el lliscador atòmic, dins una bombolla gasosa que el permet travessar sense envellir, les distàncies entre galàxies i el fred del cosmos, guardià i testimoni del silenci de les estrelles, que neixen i moren davant els seus ulls líquids d'argent.

Baixem envoltats per la boira, l'escala de pedra, que flota ingràvida. L'olor a encens cremat s'estén. Les parets no són tals. Rodes dentades i engranatges d'una insòlita maquinària de rellotgeria és dissolen i s'ordenen, davant dels nostres ulls. Arribem a la sala dels Acords i les Disputes. Centenars de miralls deformants multipliquen i esvaeixen les nostres personalitats. Per sota de les nostres paraules, la hipnòtica música del violí d'Erich Zann dibuixa pentagrames impossibles.

La conversa fluctua entre vapors etílics, com una dansa a la que ens apropem de manera matussera i maldestre. Joc d'actituds dubitatives. Però les defenses interposades són castells de sorra que esclafem a l'instant amb una rialla per crear-ne de noves, torres altes i imponents, orgulloses i aclaparadores. Compartim secrets guardats sota clau i petites futileses essencials, desapercebudes pels altres.

El ball ara, es desenvolupa amb gràcia, un complexe joc de moviments, gestos i maneres burletes, que teixeixen un delicat fil, extremadament preciós per la seva fragilitat i vulnerabilitat.

I de cop les llums s'apaguen. El temps concedit s'esvaeix, i el taulell d'escacs difumina els seus contorns. Ens acomiadem amb complicitat, cada figura alineada a la seva casella, formant un triangle perfecte. Fins el següent conclave.

Sobre CONJURA:

Aquest relat ha sorgit de forma espontània, desprès d'una interessant reunió mantinguda aquesta setmana. Els components de la mateixa, volten per aquestos mons blocaires, fabulant des de els seus respectius caus mal il·luminats i humits. Ells tenen la potestat de continuar aquest escrit o deixar-lo perdut entre d'altres que esperen el seu moment. ^_^




> Històries Veïnals, volum 7 - El Llibre.



El Veí de Dalt, responsable del bloc Històries Veïnals, auto publica en llibre l´últim recull de relats conjunts, en el que participo per primer cop.

Us deixo l'enllaç on podeu descarregar el llibre en format PDF o fer una comanda per comprar-lo. ^_^
Històries Veïnals Volum 7




dimarts, 5 d’octubre del 2010

> El Retorn dels Dips. Capítol 6.


Capítol 6. 21:00h.

- És el professor Subirà. Va massa ràpid, tindrà un accident -. Jean-Richard, el guarda forestal, seguia amb els prismàtics l'esbojarrada carrera de la furgoneta que baixava per la carretera des de la muntanya fins el poble. El vehicle que no disposava de tracció, patinava perillosament en els revolts.
- Sorprenent. Mai hagués dit que el vell professor li agradés fer curses nocturnes.

Jean-Richard es va adonar que alguna cosa perseguia el vehicle. Una mena d'ombra que és desplaçava pels arbres. No, no podia ser. Va apartar la vista dels prismàtics per comprovar el nivell de l'ampolla de whisky. Estava per la meitat. Normalment no començava a veure coses estranyes fins que estava buida. Va tornar a mirar atentament. A un parell de revolts de distància, un animal, no, fins a quatre va contar finalment, corrien perseguint la Renault.
Llops no hi havia en aquella zona, bé que ell ho sabia. Potser una manada de gossos salvatges?. - Cap bestia és capaç de córrer d'aquesta manera. Vinga, professor acceleri una mica més, els té a sobre.
- Alerta, al davant -. Jean-Richard, cridava, impotent, al veure com un cos de grans dimensions es creuava en el camí de la furgoneta que aquella velocitat era incapaç de frenar. L'impacte va ser brutal. Va sentir el cop, tot i la distància que hi havia fins la torre de guàrdia on estava assegut.
- Mon dieu! -. Es va aixecar, incapaç de deixar de mirar. Contra tota lògica, el cos que és va plantar davant la furgoneta va absorbir l'impacte, sense moure's ni un centímetre. La força de l'impacte va provocar que el professor travessés la lluna de la cabina, caient uns metres endavant. El seu cos era un batibull desmanegat.
- Molt malament professor, tenia que cordar-se el cinturó -. Al mateix temps temptejava amb la mà lliure buscant el fusell automàtic. Es va equivocar, era el màstil del banjo.
- Merde! -. Per fi el va trobar. Va enfocar la mira telescòpica. El grup d'animals s'havia abalançat sobre el cos del professor. L'estaven destrossant.

Va posar el dit sobre el gallet suaument. Mai fallava un tret amb aquella meravella de les forces especials. Devien estar a uns bons dos mil cinc-cents metres. El fusell podia fer impacte fins uns quatre mil, tot i què a partir dels mi cinc-cents perdia precisió.
Va disparar. Un núvol de sorra es va aixecar a uns centímetres d'una d'aquelles feres. Va rectificar l'angle.
- Bingo, malparit! -. La bestia es va girar, una cara demoníaca amb una llarga filera d'ullals ensumant l'aire.
- Fote't -. Un segon projectil el va impactar, aquest cop en tot el crani. Va veure volar restes de crani i massa encefàlica, però en uns segons el crani es recomponia, i l'ésser començava a córrer, agafava embranzida i ... - volen!, aquests malparits volen! -. Dos d'aquells éssers ja seguien al primer fins convertir-se en fum.
Per primer cop a la seva vida Jean-Richard estava paralitzat. Venien per ell.


Resum del Capítol anterior.

Hèctor Marcacho el rector del poble, un home turmentat i que ha perdut la Fe en la seva religió, s'enfronta a una difícil i inexplicable situació a la seva parròquia.




dilluns, 4 d’octubre del 2010

> Curseville. Capítol 1. Relat conjunt amb el bloc Páginas Frenéticas.

Curseville - Capítol 1.

(foto d'Internet)


(Enllaç d'àudio, narrat per Patrícia Muñiz)


La Ruta 61 segueix tancada des de fa cinc dècades. A banda i banda de la carretera s'estenen arbres assecats i matolls morts, recargolats. Llargues guspires de fum negre surten del terra. El ciment està esquerdat i calent. La carretera és un mar de ferides supurants que vomita quitrà calent. No se sent cap ocell ni cap altre animal.
L'home, vestit amb texans, samarreta blanca i botes mexicanes, camina sense parar atenció als gasos. Els talons de les botes, enfonsen el ciment a cada pas, provocant un xiuxiueig reptilià.
S'atura davant un cartell. Hi diu: Curseville, Pennsilvània. Població 1.000 habitants. Algú ha pintat a sobre: població actual, dotze. Ja es divisen les primeres construccions abandonades.
La primera de les set esglésies de Curseville, apareix uns metres més endavant, al costat d'un dels quatre cementiris. Està abandonada. La fusta podrida, la pintura escrostonada, els vidres trencats. L'home mira fixament un cartell amb el text “Déu us estima”. Al moment comença a cremar espontàniament, caient a terra.

Al segle XIX, un sacerdot moribund, va maleir aquest poble miner, prometent que desapareixeria. Als anys seixanta, una crema descontrolada d'escombraries, va inflamar una veta de carbó subterrània. El foc es va propagar a totes les mines del subsòl de la regió. Sota terra, a més de dos kilòmetres de fondària, el carbó crema en un mar de foc. L'incendi pot seguir viu uns dos-cents cinquanta anys més. Només un grapat de bojos voldria seguir vivint aquí.

Avança cap el poble mort. Els carrers tenen nom de fruites. Un gran rellotge trencat, assenyala les dotze del 21 de Juliol de 1987. A un costat hi ha una camioneta Ford coberta d'herbes i rovell. L'home peta els dits, i el dial de l'emissora es posa en marxa. Sorolls mentre es sintonitza. De sobte, unes guitarres introdueixen un llarg udol, i una veu estrident escopina:
“Welcome to the jungle
We got fun 'n' games
We got everything you want
Honey we know the names .....”

L'home tanca els punys amb força, i es pot sentir com cruixen tots els ossos. La boca s'obre en un ampli somriure de llop afamat. - De nou torno a ser a casa.
A l'altre banda del poble, l'Abigail Red, desperta d'un malson, amb un fort ensurt. Cega des dels tretze anys, obre els ulls velats, sentint el sol abrasador de mitja tarda a la cara. Fa un crit baix i desconsolat. Intenta posar-se d'en peus del gronxador sota el porxo ple de pols i cendres. Crida al seu fill, que deu ser als camps o dins el graner.

-Elijah, Elijah. Vine, et necessito. Elijah -. Al cap de poc, una figura de gegant arriba en un trot desmanegat i graponer. La cara de l'home de mitjana edat, de cabells rosos i arrissats mostra la intel·ligència d'un nen adolescent. Es queda mirant l'Abigail.
-Si, ma?.
L'Abigail li acarona la cara. - Elijah, fill meu. Ja ha arribat. És aquí.
- Qui ma?.
- El Senyor de la foscor fill meu.





Sobre Curseville.

Curseville, és el resultat d'una primera i profitosa col·laboració establerta amb Patrícia Muñiz, responsable del bloc “Páginas Frenéticas”.
Us l'oferim en quatre parts, els diumenges 03, 10,17 i 24 d'Octubre, com a celebració i preparació del proper Dia de Difunts – Halloween (01 de Novembre).
Acompanyant els textos trobareu uns enllaços d'audio que podeu descarregar. El relat el pengem de manera conjunta en els dos blocs, però a “Páginas Frenéticas” hi trobareu la versió en castellà.
Que vagi de gust.