> "La Dasha i el Gran Duc". Conte per Tots Sants.

—Atureu-vos bergants! Deixeu en pau aquesta dona! —El Gran Duc avançava obrint-se pas entre l'exaltada turba a lloms d'un imponent corser.
—El Gran Duc i la Guàrdia Reial! —Mormolava la gentada, retrocedint aterrida.
—Salvatges! ¿Quina malifeta us porteu entre mans? —Cridava el Duc.
Un dels homes amb més empenta, va donar una passa, assenyalant la jove i el gos.
—Poderós Senyor només volem fer justícia. Hem de cremar aquesta dona i el seu ca.
El Gran Duc va enrojolar de ràbia. La delicada donzella, poc més que una nena, s'estremia abraçada a un mastí malcarat.
—Quina follia us empeny, miserables? —va contestar el Duc, creuant-li la cara amb el fuet.
El vell no va recular.
—Benigne Senyor, aquesta dona és una bruixa, i el gos el seu sicari. Junts han dut l'horror a les nostres famílies. Cada any, coincidint amb la celebració de Sant Nicolau el gos muda d’aparença convertint-se en un home sanguinari que, atiat per la bruixa, assassina els nostres fillets.
—Prou, mugics ignorants! Aquesta dama està ara sota la meva protecció —va dir apressant la noia i dipositant-la sobre la gropa de l’equí. La jove es recolzà defallida en el seu salvador.
—El primer que es mogui tastarà l'acer dels meus soldats —el Duc esperonà el cavall, que sortí a tota brida en direcció al Palau d'Hivern seguit dels seus homes i el gos.
Els mugics contemplaren paralitzats el somriure maligne que la Dasha els dedicà com a comiat.

—¿Pope, que serà de nosaltres? —van preguntar els abatuts homes al que havia parlat, quan el retruc dels cascos dels cavalls es van esmorteir.
L'home reflexionà fregant-se la barba.
—La Dasha no ens oblidarà. És astuta, i rancuniosa, es guanyarà el Duc. Poca cosa podem fer per ara. Només unes quantes verstes ens separen del seu odi. Tenim un any per rumiar que farem.
Tornem al poble, anem amb les nostres dones. Encara hem de plorar els nostres morts.