> Plaers inesperats d’una tarda de pluja.

Fa cosa d’un mes em vaig comprometre amb els impulsors d’una nova revista literària a enviar un relat pel seu primer número. Fins aquí res d’especial a destacar, però un cop vaig rebre les indicacions bàsiques que havia de complir el conte em vaig quedar una mica sorprès: a part de la còpia que s’havia d’enviar per correu electrònic, demanaven una altre escrita a mà, i més concretament, amb bolígraf Bic negre. He donat voltes al cap preguntant-me el perquè d’aquest requisit que al principi vaig trobar una petita excentricitat potser un pèl irritant.

Perquè tornar a fer la feina un cop enllestida al portàtil?, perquè fer un tediós esborrany a paper, podent fer-ho com sempre amb l’editor de text que permet reconduir la narració un cop i un altre sense dificultats per després guardar les successives versions en diferents arxius fins arribar al definitiu?
El motiu encara el desconec, no el volen desvetllar al·legant que es tracta d’un experiment que es farà públic quan toqui.

En tot cas, el que en un primer moment m’havia semblat una pèrdua de temps innecessària doncs sempre tinc més feina davant del teclat de la que puc acabar, a resultat un retrobament sobtadament relaxant i guaridor. Poder escriure directament sobre el full en blanc, sense preses, amb el fil conductor d’un simple i eficient bolígraf de plàstic transparent, sentint com la tinta flueix mentre la mà es desplaça pel paper, un cafè a la vora, i la certesa que a fora, la pluja segueix caient, a la seva, té alguna cosa de reconfortant i romàntic que em fa retrobar amb les emocions internes que m’empenyen a portar un blog literari i a escriure, el que sigui, sobre qualsevol tema, reflexivament o a raig.

Les satisfaccions més íntimes es troben en les coses petites.

M’he adonat que aquesta revista literària que m’ha fet aquest encàrrec estrany té alguna cosa diferent i que la gent que la porta coneix i té la sensibilitat que sovint es nota a faltar en altres. Comencem amb bon peu. Sí.