dissabte, 18 de maig de 2013

> Conseqüències dels plaers inesperats d'una tarda de pluja.

Cada acció té la seva conseqüència, i pel que sembla, alguns posts també comporten efectes i implicacions.
Aquest que estàs descobrint en aquests instants, és la seqüela del publicat el passat 27 d'abril sota el títol “plaers inesperats d'una tarda de pluja”. Si no el vas llegir, potser no cal que continuïs amb la lectura d'aquest, però potser voldràs saber de que coi estic parlant. Si és així, només tens que accionar la rodeta del teu ratolí com si es tractés d'una màquina del temps i retrocedir un parell de post a la pantalla del teu dispositiu.
Ara si, ja estàs situat. Ja puc continuar.
Doncs el manuscrit original ja va ser entregat i com no podia ser d'altra manera, va arribar al seu destí per mitjà del correu postal (fer-ho d'altre forma hagués trencat l'encant i el sentit de tot plegat).
Feina feta, assumpte tancat, passo pàgina i a continuar treballant... o això pensava. Divendres passat, i en el marc del “Gutter Fest” (la fira d'autoedició de Barcelona), dos dels responsables de la revista en qüestió m'aborden. Un em parla de la personalitat dislocada que amaguen aquells fulls de lletra canviant, del garbuix de tipografies que deixen entreveure més d'una personalitat amagada sota la careta que utilitzo com a màscara. L'altre, en to pedagògic i paternal, em fa saber que ha llegit el post i que això no pot quedar així. M'instrueix sobre que cal fer. En prenc nota mental, tal messies al cim de la muntanya esperant omplir les taules de pedra:
Haig de fer un post nou. En aquest ha de figurar una fotografia on apareixerà el text de l'anterior, escrit a mà. El post activarà un bucle espai-temporal deformador de la realitat on, tinta, paper i editor de text, es fondran en un tot, multiplicant línies d'acció divergents on jo escriuré posts sense sentit, fins a l'infinit.
Només tindré una oportunitat d'aturar aquesta bogeria. Afortunadament sembla que serà el proper mes de juny, quan es faci la presentació del primer número de la revista. Fins llavors espero estar-me el més lluny possible d'un ordinador, d'un llapis o d'un full de paper... però els ulls em pesen, un badall s'escola per la gola i...

Em va sacsejar un cop de vent amb la remor d'una música d'acordió de suro que em mormolava el nom de Laura a cau d'orella. Amb un sobresalt em vaig descobrir jaient al vell mig d'un camp de cendra pel que travessava una calçada de pedres més antigues que la primera albada. Pel camí s'apropava un carretó de fira empés per una atrotinada locomotora a vapor. Es va aturar al meu davant amb un xerric de metall i una explosió de fum que em va ennuegar. Amb els ulls encegats pel sutge vaig veure com descendia del comboi un primer personatge estrafolari. Em va venir a la memòria la imatge d'un dels mosqueters de Dumas, però el cavaller en qüestió en comptes de brandar un floret, arrencava acords d'un ukelele mentre assajava unes incongruents passes de ball de saló.
—Mikel —es va presentar, fent una graciosa reverència.
No sabia ben bé com actuar, quan de la vagoneta va sortir una silueta esprimatxada que caminava sobre unes xanques. Vestia mitges vermelles, una casaca de pingui i anava tocat amb un barret bonapartista.
—Danilo, et llegeixo la bona fortuna —em va dir, mentre anava a munt i avall agafant grapats de cendra que deixava caure sobre els nostres caps com si es tractés d'una pluja de purpurina.
L'últim d'ells muntava al damunt d'un monocicle i feia malabars amb somriures melàncolics.
—Em penso que sóc l'Ariel, si aquí no hi ha ningú més —va anunciar solemnement.
—Però qui sou? Que voleu? Que faig jo aquí? —vaig balbucejar.
Tots tres (i fins i tot el vent), es van aturar per deixar anar:
—“Abans, tot això era camp”.
Vaig sentir un sonor “PLOF” com una bombolla de sabó que esclata i tot es va desdibuixar tan ràpid, que el meu cap, ens uns segons, ho va oblidar.