dijous, 31 d’octubre de 2013

> #T04G, relat conjunt per la Nit de Bruixes a Twitter



Per celebrar la Nit d’Ànimes, Nit de Bruixes, Halloween, Samahin o en definitiva la Castanyada, el grup de relataires, bloggers i twittaires que ens ajuntem els caps de setmana per trenar relats conjunts a través de Twitter aquest cop hem escollit com a detonant creatiu un passatge del relat curt “Des Herrn und des Teufels Getier” d’en Jacob i Wilhem Grimm.
El relat és un viatge al·lucinogen a través de la Foscor, on les forces de l’inframón lluiten (però també es prenen unes copes) amb estranyes criatures, exorcistes, dimonis súcubs, el mateix Satanàs, homes llop, guardaespatlles i “strippers” en bars de mala mort i a la realitat virtual dels videojocs amb la música de Black Sabbath The Beatles de fons.
El nostre grup cada dia creix amb nous membres i les històries i les referències cada cop són més amplies i esbojarrades. A continuació us deixo amb el relat, tot desitjant-vos una nit terrorífica, però abans, potser voleu fer una ullada a “Tuiterats Ultradimensionals”, el blog que hem creat per recopilar endreçadament tots aquests relats.
Que vagi de gust!

#T04G

Tanmateix, en la societat digital, una cabra tenia poca importància. L'única manera perquè li fessin cas seria posseint un ordinador... havia sentit una certa picor en els seus òrgans més sensibles i la paraula "Sincrotró" ressonava com a un bon aspirant a ser posseït.

«Què volia dir tot allò?», es preguntà en despertar. Per ara, aniria al servei a alleujar aquella picor matinera. Després, ja decidiria, encara que tenia entès per les pelis que una bona possessió necessitava d'una tia fleuma i amb pitrera escandalosa: On trobaria una?

Després de pensar i pensar, se'n va anar a la discoteca per parlar amb alguna gogó, tot i ser conscient que es basava en tòpics. Però només entrar, succeí el de sempre: totes les dones presents se sentiren atretes per la seva aura de sexualitat perversa. Així que totes les dones presents se li van tirar al damunt. Allà començava la diversió.

Rés d’allò feia bona pinta. L’antre s’anomenava “Mia Farrow”. Les noies ballaven a la barra al ritme eixordador de “Helter Skelter”. “Flipava”. Era la primera vegada a la seva vida que havia d'anar apartant dones com si fossin mosques. Una d'elles, però se'l mirava diferent... allò l'atreia i l'espantava alhora. Ja havia tingut problemes amb exorcistes abans quan posseïa a humans però no es pogué resistir a fer-ho. Aquella seria el seu objectiu.

—Com et dius? —Ella no respongué. Obrí uns ulls... especials. Tenien alguna cosa d'animal, aquells ulls. Espantaven! La exorcista el mirà amb curiositat, era un tipus mesquí i sense gaire interès, i en canvi tothom en aquell bar es sentia atret. Per si de cas, obrí la bossa per tenir ben a mà l’aigua beneïda i la seva arma secreta contra els dimonis.

—Et reconec, no pots enganyar-me. Ets l’àngel caigut —va dir tremolosa. —I tu? Ets la Santa entre les pecadores? —vaig etzibar-li. Al moment que digué això espetegà els dits bo i fent aparèixer una pistola làser en les seves mans. Satanàs també s'havia modernitzat. Aquell intens duel va quedar en un (aparentment amistós) empat. Satanàs i la xica anaren a la barra a fer-se un gintònic. Però ella respongué amb una foto a l'Instagram que tornà a piular al Twitter i penjà al mur de Facebook. Satanàs quedà ben retratat. Llavors Satanàs va veure les fotos que li havien fet i va esclatar: —Com t'atreveixes?, has agafat el meu perfil dolent!

Ella se'l mira xarrupant el seu dry martini, (no entén aquella moda dels gintònics) i li repon: —Per ser dimoni, no tens gaire caràcter.

—Tu ho has volgut —, respongué Satanàs mentre començava a posseir el cos de la noia. Satanàs la posseí tot i que ella contraatacà: va treure l’iPhone i el hakkejà. Ara cadascú dominava l’anima del altre. Contra la seva voluntat, Satanàs s'atansà a un dels segurates més catxes de la porta i li va fer proposicions deshonestes.

Els dimonis sortiren de l'infern. S'havien mantingut silenciosos fins ara, però Satanàs estava sent massa bo. Eren pocs i buscaven sarau. Estaven farts, així que van decidir fer-ne alguna de grossa (per molestar més, que una altra cosa).

Un paio vestit d'una manera estrafolària no el deixava d'observar des de la barra. «Què volia aquell penjat?», va pensar. Satanàs no els deixava fer res. Mentre ell piulava a Twitter, es fotia rosses descomunals i bevia un bon bourbon, era tota una revolta! I entre glop i glop es demanava: —No sé per què he promès al de la porta que l'esperaria al final de la feina, estic petat!

Sixtus havia estat legionari romà, almogàver i oberleutnant de les SS. No s’acostumava a ser un dimoni súcube, però feina és feina. Satanàs es veié seduït per una noia tremenda la més bella que mai hagués vist. Decidí endur-se-la i oblidar al segurata i l'exorcista. Però Sixtus era el guardaespatlles de Satanàs i havia d'evitar que aquells dimoniets el molestessin. Va decidir començar a carregar-se els altres dimonis. Realment n'estava fart d'ells. Engrapà un pel coll i li esclafà el cap.

Karl, un home-llop-policia berlinès que anava d'incògnit per allí va decidir ajudar a Sixtus clavant urpes i mossegades a tort i dret.

Havia arribat el seu moment de glòria, l'observador estrafolari s'aixecà, es llevà les ulleres. Tenia les conques dels ulls buides...

Sixtus pensà: exorcistes, homes llop, súcubs, i ara un tipus sense ulls? Ah! i la rosa i el porter! Això és una peli de Robert Rodriguez? I empunyà el fuet de vuit cues, tot cantant: —els corns retronaran quan arribi l’Amo. Llavors pidolareu la mort i plorareu amb bogeria.

Va caure pluja àcida de núvols negres i marrons, els carrers s'ompliren d'aigua verda i de fosques cavernes sortiren caminants freds. Va ser llavors quan Satanàs va sentir que el seu cos li demanava ballar alguna cosa. Així que va decidir-se per La Macarena. Començava l'Apocalipsi. El morts vivents repartien mossegades a tot el qui es creuava pel seu camí. I llavors, els genets arribaren. Els espectadors es regiraren a les seves butaques. Al festival de Sitges hi passaven coses, i no només a la pantalla! Quasi tota la població estava endimoniada. Es tractava d'una mena de virus o assistíem a la revelació de la crua realitat? Un crit esfereïdor els va glaçar la sang, començà a ploure dins la sala, i tot es tenyí d'un líquid vermell, espès i pudent. Llavors se sentí un crit per la megafonia: —Talleu! És bona!

Els focus s'encengueren i el públic es descobrí protagonista d'un film. Tothom va alenar alleugerit, i va començar a aplaudir fins que, sobtadament, del sostre van caure bocins d'un cos esquarterat. La gent observà, bocabadada, el cadàver. El més sorprenent era que tenia banyes i peülles de cabra: era un dimoni. Encara no havien reaccionat, que començaren a caure, com sortits del no res, més cadàvers. Alguns estaven sencers, altres a trossos, i mentre tot allò passava,en un altre punt del planeta,un xiquet jugava a un videojoc on havia d'esquivar aquella pluja de cadàvers. Encara que qui sap si allò tenia alguna connexió? Potser no. En qualsevol cas el noi es va cansar i va apagar la consola, massa complex.

La exorcista havia aconseguit la seva fita, havia hackejat l'anima del dimoni, l'havia tancat al joc, i Game Over, dimoni liquidat! No podia ser tan senzill... Algú es va connectar a la xarxa per jugar al nou SatanicWorld i una munió de zombis sorgí del no-res. Cada un dels cadàvers que queia a la sala, era l'ànima d'un jugador capturat pel joc satànic. Salomé, la exorcista, cercava una solució, però sabia que aquesta solució passava per connectar-se al joc. I ella odiava aquella merda de videojocs. A l’altar va dipositar una memòria USB que va regar amb la sang del cor encara palpitant d’un cabrit negre. Creava vincles. Satanàs, preparava l'exèrcit no-mort de nou. SatanicWorld només era una trampa per a estúpids: era impossible guanyar, estava hackejat.

https://www.youtube.com/watch?v=KmEWTZKDk78 … la banda sonora comença a sonar, per a incrèduls i realistes fora de joc. La música surava en una cataracta dissonat i harmoniosa que s’introduïa dins el programa de l’USB. 10.000 lacrimals esclataven alhora. I tot aquest aiguabarreig es convertí en un forat negre que la xuclà talment com si fos de paper. Se l'enduia dins el videojoc.

De petita, s'imaginava en un palau persa o lluitant amb insults en una aventura pirata. Mai, en el joc macabre que ara protagonitzava. Una altra mala opció: el llibre que va obrir era "De Vermis Misteriis" i cobrà vida amb el tacte dels seus dits. Ho tenia clar: es quedava amb l'iPhone i el Twitter. No sap que els artilugis electrònics els carrega el Senyor i els twiteja el Dimoni.

L'informàtic buscava una solució. Responsable d'aquell joc maleït que se li havia escapat de les mans, li calia actuar! Esperar, potser amb un "reset" n,hi hauria prou. Tanmateix, la curiositat el va vèncer. Satanàs eixí dels píxels. Era lliure. Havia d'acabar amb l'exorcista d'una vegada per totes, encara que trobar-te amb una Màgnum carregada amb projectils ungits en aigua beneïda davant la cara, et fa pensar dos cops les coses.

Començava a estar fart. Ell era el Príncep de les Tenebres i anava sent hora de posar les seves satàniques pilotes a sobre la taula. Però a Satanàs se li va glaçar la sang quan va sentir dir a la Salomé: —Saty xato, hem de parlar. Satanàs va intentar escapolir-se com va poder: —Ara mateix no puc, tinc coses a fer.

—No fugis de mi. —Deia la Salomé, mentre es mullava tota amb l’aigua beneïda que duia en una ampolla de vidre. Estava protegida. Satanàs se la mirava divertit.

—Escolta, nena, l'aigua beneïda m'excita, que vols un bon polvo? Perquè jo ja estic una mica avorrit! Però a cada passa que feia la Salomé, el diable retrocedia. La Salomé li va fer botifarra mentre es feia amb la Màgnum, entaforant-se-la a la pitrera. Anava molt ben equipada, però la mirada penetrant d'ell la va fer dubtar. Pensà que el seu rival també tenia bones armes. Decidí recórrer a les armes de tota la vida. Tragué paper i tinta i començà a escriure un conjur en vers, però les musses li jugaren una mala passada. L’alexandrí ditiràmbic assonant era el preferit dels éssers de la foscor i amb ell excel·lien. Tanmateix, Satanàs oferí un blanc a Salomé al quedar-se durant uns segons en estat d'èxtasi. No tenia més opcions. Els segons es feien eternitat en un moviment lent i pausat, apuntant al diable i disparar una bala de llum que impactà al cap del dimoni. Estabornit i foll de dolor va rodolar per terra. Cremava tant!... com... com només ho feia a casa!

Satanàs, gruant de plaer no sabia si havia d'odiar aquella noia o desitjar-la, però el seu ajudant li recordà les seves obligacions encara que l'ignorà. Aquella exorcista no sabia amb qui s'havia ficat. Es venjaria tard o d'hora. No estava al corrent que Satanàs era immortal? Per ara es lleparia les ferides, però la venjança seria terrible. I cruel, molt cruel.

Els Participants a la #T04G

Alícia
Edgar
Ferran
Hugo
Mark
Montse
Miri
Tere
Glòria
Vicent
Sergi





* Les imatges, cançons i vìdeos d'aquest post han estat recollides a la Xarxa i no són de la meva autoria.