Dubtes i neguits
De totes les experiències es pot aprendre alguna cosa. De totes les situacions es pot extreure una conclusió o una petita ensenyança. Repassar una cadena d’esdeveniments i tenir uns instants (o unes hores de reflexió) poden ajudar a obtenir una perspectiva diferent, a plantejar-nos noves preguntes o preguntar-nos quin és el camí que hem escollit i si es adient continuar-hi o aturar-nos un moment quan, davant nostre, apareix una nova cruïlla.
Aquesta setmana he participat com a finalista en un premi literari i també he tingut l’oportunitat de llegir un article sobre el món del microrelat escrit pel professor i escriptor David Lagmanovich (que recomano a tothom que estigui remotament interessat en el món del microrelat i el relat hiperbreu). Dos fets aparentment sense relació m’han dut a una petita reflexió poc habitual en mi: la de preguntar-me quin és el meu grau de compromís amb els meus relats. El resultat és aquest petit recull de microficcions, sortides d’un desig personal de ser sincer, honest amb mi mateix. Pot semblar una entrada digna del diari personal més afectat i ensucrat d’un personatge de fulletó novel·lesc però, la necessitat de escriure-ho i que no quedi tancat al calaix (o a una carpeta Word a l'ordinador) com un cadàver emprenyador, és infinitament superior.
Dubtes i neguits (microficcions resultants d’una recerca interior superficial)
Allargar l’angoixa
Neguitós, es balancejava a la cadira de la segona filera, tot esperant no conèixer el resultat del veredicte.
Fogots d’un finalista a les acaballes
Es repetia que, si suava, era per culpa de la calefacció maleïda de la sala.
Cap sedant hauria estat prou potent
Somreia, absent, incapaç de parar atenció als comentaris dels ponents.
Tot parafrasejant Cirano
L’autor, no tremolava, era el metro, que arribava a l’estació de la Torrassa.
Tecnologia salvadora a l’abast de la mà
Premia contínuament el disparador de la càmera de retratar. Era un mecanisme de distracció com un altre per no començar a xisclar.
El (malparit) mirall deformant
Sentir, amb aquella intensitat, la necessitat de guanyar, li recordava, com de lluny quedava la seva façana externa.
Negació, acceptació i dol
Honestament: l’autor sabia que havia fallat als seus relats i no a l’inrevés.
4 comentaris:
Carats Sergi, si que dóna de si una final amb premi! Tots són reflexions molt interiors i crec bo fer-les fer un passeig i que s'airegin una mica. Com deia l'avi Tribulete: Pedra calenta fora del ventre! o si no ho deia ell, li adjudiquem.
Seguim en el repte!
Una bons relats breus, Sergi.
M'ha agradat especialment el de la Tecnologia salvadora...
Transparència màxima. Molt bona feina. :)
si et fa feliç escriu ....compromís? el fet d'escriure i voler-lo fer ja és un compromís amb el teu desig de fer-ho ....per cert m'agraden els microrelats són la quintaessencia de la narrativa , els trobo més propers a la poesia que no pas a la narració ja que són condensació pura
Publica un comentari a l'entrada