diumenge, 1 de novembre de 2009

> Tatuatges. (2)


Estirat a la llitera, sento les primeres batzegades de la màquina elèctrica.
El “zum-zum”, aquest brunzit familiar, m’acompanyarà les properes hores.

Puc omplir la ment amb moltes coses, però em centro en una, a l’atzar. El dolor continua, paral•lel als pensaments. Tancant els ulls, em puc concentrar.
Puc entendre la música que sona de fons, els sentits son més receptius.

Per sort, el rellotge de la paret, a desaparegut. Era impossible no seguir el pas lent de les agulles, relacionant cada punxada amb un segon menys.

Em submergeixo en el pòster del sostre, que dibuixa escales i graons sense ordre ni sentit. Descobreixo detalls que m’havien passat per alt.

L’obligat descans a mitja sessió, permet refrescar i netejar la zona treballada, estirar els membres adormits, i gaudir del fum d’una bona cigarreta.

Desprès, torno a l’estat de relaxació necessària, jo i el dolor anem en la mateixa direcció. Sense resistència.


1 comentari:

bajoqueta ha dit...

Uff quin mal! jajaja. Ho has descrit tan bé que podiem notar el malestar :)