> Una trucada.

Oh, marginat,
el més abandonat
dels marginats!
POE, William Wilson.



UNA TRUCADA

Fixo la vista damunt la barra, en el got que tinc davant. El whisky i la cola, juguen a engolir-se mútuament. Tremolosa, encenc un Chester. Faig una calada, la tremolor sembla que encara no marxa. És massa d’hora per prendre un cubata a mig matí? Suposo que si, en tot cas el necessito. De fet, quants anys fa que no entro a beure a un bar sense ell?. Més dels que puc recordar. Faig una llarga glopada que em costa d’empassar, com la vergonya per l’última trucada.

Darrera meu, sento incessant com el xinès enganxat a l’escurabutxaques, introdueix una moneda rere l’altre per la ranura i pitja el botó quasi sense donar temps a la màquina de cantar la jugada. – Avanci – i torna a rodar el tambor, -avanci, avanci -, exigeix la màquina al seu lacai.

Tenia que fer-ho, tenia que trucar-la, bé aquest ha estat el tercer cop, que l’ha e trucat aquesta setmana, però les dues anteriors no em vaig veure amb cor i vaig penjar desprès de sentir la seva veu a l’altre costat de la línia. Si, feia veu de rosa imponent, com l’ha havien descrit, asseguda al seu costat, conduint l’esportiu pels carrers de Calafell. Tant despreocupats, tan segurs i feliços.

- Porc cabró! - Tens dos anys més que jo i ella podria ser la teva filla.
-Avanci -, i altre cop la roda. A les dos taules petites, un típic comercial de Don Piso amb vestit fosc i corbata verda es dedica a enviar missatges pel mòbil, a l’altre, un avi veu un programa de cuina, mentre l’espera el seu petit got de vi negre. Avui ensenyen a cuinar cargols amb botifarra.

He trucat. Lídia, posava a la Blackberry del meu marit, perdó, ex, a partir d’ara sempre serà l’ex. Ex, ex, ex, sona a arcades. Si, és en el que penso mentalment quan l’imagino amb l’altre. La Lídia, un munt de trucades enregistrades cada dia, amb el seu número. Tenia que trucar-la, per dir-li, no, per cridar-li, fer-li saber la meva ràbia, dir-li que - qui t’has cregut que ets? -, que - no te’l creguis -. Jo sabia que n’havia tingut d’altres, juguesques, relliscades. Ell sempre havia tornat, jo sempre l’havia perdonat.

Però aquest cop a ell no li importava el més mínim que n’estigués al corrent. S’en ventava del seu idil•li. Hipòcrita. I tornava a casa com si res.
Des de quan ja no estava amb mi? Quan s’havia distanciat?. Des de l’operació al pit, dos anys enrere?. No ho sabria dir.

- Avanci -, altre cop la màquina, -avanci -, - premi -, comença a sonar un “dring-dring” metàl•lic quan cauen les monedes a la safata. - Premi - , - premi -, - premi -, segueix la màquina, en una cantarella inacabable. – I ara què? -, - amuntegarà les monedes en fileres interminables i marxarà a buscar un altre bar –, suposo.
El cubata està pràcticament acabat, és de mala educació beure per sota del nivell del glaç. Intento captar l’atenció del cambrer assegut a l’altre extrem de la barra. Ell, parapetat rere el diari esportiu, va controlant al paio de la màquina.
Aixeco el braç i sacsejo el got buit, indicant amb l’altre dit, al temps que els meus llavis dibuixen un mut “un altre”. Espero pacientment que acabi de servir la beguda i amb el meu millor somriure li demano – tens foc? - . Ho fa mecànicament, sense mirar-me, i es gira per tornar a llegir el diari. - Com va la lliga? -, o la puta competició que toqui. Que faig? Que intentava?. Als meus quaranta-cinc, desprès de lo del pit, la menopausa entrant a la càrrega.

I ell, amb la seva melena, els purets aquells fastigosos penjant de la boca, l’esportiu i la motora al port, - maleït cabró! - , - qui et cuidava desprès d’operar-te l’hèrnia discal? -, - llavors no semblaves tan jove, estúpid! -.

I la Sara!. - La meva nena! -. També l’he perduda. Si cal, el papa li paga un nas nou, el papa li deixa l’apartament de la platja el cap de setmana perquè hi porti els companys de la “Uni”. Tant es que no faci ni brot, que ho suspengui tot, el papa és comprensiu. I ella, ella només és la mare depressiva i maniàtica, la que li està a sobre i la controla. - Ai, mama! Deixa’m tranquil•la! -.
El xinès recull els cent euros i els guarda a la butxaca, sense somriure ni dir res, s’acaba el tallat d’un cop i marxa amb presa.

La Lídia. No li ha deixat dir res a ella, fins que ho ha buidat tot, i després ha tingut que aguantar com la veu li responia amb veu trencada, fins i tot amb to de pena i vergonya aliena, que - s’equivoca de persona -, que ella - només és la secretaria de direcció del contractista pel que treballa el seu home -. Que - l’ha de trucar diversos cops al dia -, i – que no senyora, que sóc dona casada, jo -, que - no en sé res de les aventures del seu marit-.

No, ara ja no n’és el meu marit, o, deixarà de ser-ho aviat. L’ex, ex, ex. Ja no n’és el meu home. Quina vergonya, he penjat atabalada, insegura encara de si aquella dona deia la veritat. Apuro un altre glop. El cendrer es ple de Chesters, amb restes de pinta llavis rosat. Ara que ho penso, desprès, m’he sentit bé, tremolosa, però buida per dins, com si la bilis de l’estòmac hagués marxat amb els crits.
Li prendré tot, no li quedarà rés, el BMW, la motora, l’apartament, la casa de Barcelona, el taller, tot. Llavors que vagi a viure amb la seva amigueta si l’aguanta. A veure quan temps estan junts, - cabró! -. Tant que vam treballar junts per obrir-nos camí. - Malparit! -.

Sento les mirades clavades d’amunt meu, l’avi, el cambrer, el comercial. Comprenc que parlo en veu alta. Bé, és moment de demanar el compte.
-Cobra’m, si us plau –, trec uns bitllets, no espero el canvi, marxo murmurant un – bon dia -.

El sol m’enlluerna els ulls, un lleuger mareig, - bufa els cubates! -, ric en veu alta. Començo a plorar, la gent es gira i em mira. Regiro la bossa buscant les ulleres fosques, ara, ja està. Camino amb pas ràpid, decidit, necessito trobar un lloc tranquil, encara queden molts números a la Blackberry. Tinc que fer una trucada.