dissabte, 9 de gener de 2010

> Dos Contes pel bloc: der wald fotografia




“Records de Casa” i “Anacrònic i Genèric”, son dos petits relats inspirats en una torbadora fotografia anomenada “Pati de Llums”, del bloc de Der wald. Us deixo l’enllaç al seu bloc.

Records de casa.

I de bon tros, el paisatge que s’oferia a la seva mirada, era el millor que podia trobar en aquells dies. El pati de llums, com el cor de la poma rosegada, encara que envellit pels elements i el pas del temps, no havia patit l’atac indiscriminat dels projectils, les bales, i la metralla, que havien destrossat les parets de les façanes de l’edifici, com si fossin mossegades d’un esperit afamat.
El gueto es moria. Confinats com ratolins en gàbies de laboratori. Sense futur, sense esperança. Patint diàriament la fam odiosa, el fred implacable, però per sobre de tot, l’esgotament de l’anima.
En aquell pati de llums, rere les finestres fosques, de tant en tant, encara es podien veure ombres, antany presencies familiars al replà de l’escala.
- Bon dia senyora Vinyals.
- Bon dia senyor Mateu. Avui sembla que plourà.
- Baixo a comprar el pa. Necessita que li porti ous?.
Feia un any de l’aïllament. Tots esperant. Pacientment, aterrits en el saló de casa. De cop, sorolls de botes militars pujant les escales, crits, ordres i rafegues de metralleta. Piquen a la porta. No. Silenci, que ningú es mogui. Marxaran. Avui no vindran a buscar-nos.

Anacrònic i Genèric.

1882. Era nou, acabat de néixer. El ciment encara tendre, els maons de fang acabats d’ajuntar, els marbres blancs i lluents, els forjats, treballats amb cura per les mans de mestres artesans, i les xemeneies deixaven anar el fum fosc, del carbó cremat. Els senyors ocupaven les plantes baixes, que eren les més senyorials. Per les escales corrien els minyons, jugant tot el dia, a fet i amagar. Els pares de bon matí sortien a feina. Les minyones al mercat, a comprar verdures i peix fumat.
D’ençà, les hores, molt de temps a passat. Em cau la pell a tires, el morter i els arrebossats. Només conservo, forats, cicatrius, bonys i grans pegats improvisats. A les golfes, però, encara aniden els coloms, els pardals i els rats penats.
2010. Cent vint-i-vuit anys. Fa temps que no sento rialles, els vailets es van fer grans, i van marxar.
Potser encara aguanti uns anys, potser no em tirin a baix. Sé que soc una ruïna, que no valc un ral. No tinc lloc en aquesta ciutat moderna, enamorada de la seva modernitat.

Pati de LLums - Bloc de Der Wald fotografia




1 comentari:

- assumpta - ha dit...

Dos versions ben diferents per a un mateix model de fotografia.
Les dues m'han agradat força, cadascuna te la seva personalitat i no sabria decantar-me per una.
Encert del pla de la fotografia en blanc i negre.
Felicitats pels dos apunts.

PD. M'has fer recordar un munt d'anècdotes. Vaig nàixer a l'eixample i hi he viscut un munt llarg d'anys. Aquesta imatge bé podria ser del pis dels meus pares on de petita, des del rebedor obria la finestra i cridava a la nena veina del quart per a que anèssim plegades a escola. Encara sento l'eco...

Gràcies!
=)