diumenge, 24 d’octubre de 2010

> Curseville. Capítol 4 i final. Relat conjunt amb el bloc Páginas Frenéticas.


(Imatge d'internet)


(Enllaç d'àudio narrat per Patrícia Muñiz)

Ha arribat el moment.
Tretze ànimes feréstecs avancen en processó cap a l’entrada de la mina. Els fanals il·luminen el seu camí. S’aturen un moment davant la porta del temple, gemeguen una darrera oració i finalment es perden dins el forat fosc i candent de la mina. Dos homes i onze dones, fluctuen per l’úter necròtic de la terra i esdevenen part de la seva intimitat profunda.
Baixen i baixen. S’enfonsen. Ben endins. Fins que ja no es pot avançar més.
Allà on la temperatura es fa insofrible. Allà on els túnels van deixar-se de cavar. Allà on les parets llueixen plenes de pintures diabòliques. Aquell és el lloc on fa cinc dècades l’altar dels sacrificis va ser aixecat. I l’Abigail s’estira sobre la pedra, feliç de tornar a ser l’escollida.

L’Elijah ajuda la seva mare a col·locar-se bé. Vigila que el vel llardós envolti tots els cabells i que el vestit quedi entonat i elegant. L’Abigail és una núvia radiant, que ensenya les dents i acluca els ulls quan riu. Una núvia que recita salms pervertits compulsivament mentre el seu amo, el Senyor de la Foscor, és desvestit per deu noies excitades, sang de la seva sang.
Les noies xisclen embogides i es barallen pels trossos de roba que arrenquen amb les ungles. El Senyor de la foscor s’engrandeix en veure el desig als seus ulls. Despullat, alça els punys i els parla en un idioma misteriós. La seva veu ressona dins la cova amb la profunditat de les entranyes de la terra. Les noies el toquen amb nerviosisme. Ell els hi agafa les mans i dirigeix els dits inexperts cap el ceptre carnós d’on brollarà la llavor desitjada. L’èxtasi col·lectiu fa tremolar la terra.
Els carrers de Curseville es belluguen al ritme de les sacsejades frenètiques. Les últimes llambordes que aguantaven surten disparades. Tot el poble s’estremeix com la panxa d’una prenyada a punt de parir. És un forn amb massa fusta per cremar. L’estructura de la mina no pot resistir la pressió. El sòl s’esquerda alliberant llengües de foc exterminador i en un crit ensordidor, el poble s’enfonsa definitivament sobre la mina sepultant les ànimes orgiàstiques, convertint-les en una massa conglomerada.
De cop i volta, els campanars de les dues esglésies que miraculosament aguanten inclinades esclaten en brogits de foc. A vista d’ocell semblen dos pits brollant flamarades que defineixen la morfologia del mal. Al pit dret, el foc forma un cabrot demoníac i a l’esquerre una bruixa de les tenebres.
Les dos columnes de foc s’acosten en una dansa. Insisteixen en el seu acoblament. S’abracen.
El cabrot i la bruixa inundant el cel, fundin-se en un sol ésser i Curseville explotant en mil pedaços. L’explosió dispara pedres de foc, gasos, espurnes i forma un cràter gegantí. Una pluja de partícules macabres cau sobre les ciutats properes impregnant els vianants de restes orgàniques gelatinoses. Fastiguejats intenten treure's el que els ha plogut a sobre. Són trossos desmembrats. Ulls, dents, flocs de cabells, sang i les cendres dels morts. Però sobre tot els ha empastifat un líquid transparent i ectoplasmàtic que s’enganxa a la pell i enfila cap els forats del cos, com si tingues vida pròpia.
La gent es frega el cos amb força intentant treure’s de sobre la gelatina i alcen la mirada per esbrinar d’on provenen els núvols obscurs que sobtadament han cobert els cels.
I al món tancat de Curseville, el cràter de la ciutat desapareguda sembla la cara somrient d'un home pentinat amb clenxa. Potser, perquè malgrat tot, l'Elijah ha trobat la manera d’expandir la seva essència fosca fecundant germanets per tota la humanitat.
FI

Per:Patrícia Muñiz Olivera i Sergi g. Oset

Sobre Curseville.

Curseville, és el resultat d'una primera i profitosa col·laboració establerta amb Patrícia Muñiz, responsable del bloc Páginas Frenéticas
Us l'oferim en quatre parts, els diumenges 03, 10,17 i 24 d'Octubre, com a celebració i preparació del proper Dia de Difunts – Halloween (01 de Novembre).
Acompanyant els textos trobareu uns enllaços d'àudio que podeu descarregar. El relat el pengem de manera conjunta en els dos blocs, però a “Páginas Frenéticas” hi trobareu la versió en castellà.
Aquí teniu la quarta I última entrega a càrrec de Patrícia Muñiz.
Beta aquí un gat, bet aquí un gos, i aquest conte ja s'ha fos.
Que vagi de gust.




4 comentaris:

Laura T. Marcel ha dit...

Bravo per la imaginació i pel relat en sí!
Encara que, sense saber si és bo o dolent, hi ha moments del relat que m'han fet posar nerviosa: suposo que és la barreja de surrealisme, una mica com de sang i fetge i força instint animal... no se descriure-ho millor.

◊ Dissortat ◊ ha dit...

Ja vaig dir en el seu moment -privadissssssssssssssim- que m'agradava i torne a afirmar-ho.

Salut

Igor ha dit...

A mí m'ha semblat un relat esplèndid i el rerafons místic-religiòs li dóna un fons que no tindria d'una altre manera.
La baixada al fons de la terra i aquest tremolor dels creients, també molt ben narrats. Potser l'explosió de gelatina no m'ha convençut tant i sí el to burlesc del cràter amb clenxa.
M'ho he passat pipa.

Patricia ha dit...

Ha estat un plaer escriure amb tu, Perdició meva. Haurem de repetir. Sí, senyor

Una abraçada!