divendres, 30 de març de 2012

> Antigua Vamurta, d'Igor Kutuzov





Un 13 d'octubre de 2011, a la Casa del Llibre del passeig de Gràcia de Barcelona, un novell autor gracienc es disposava a presentar la seva primera novel·la davant d'una sala atapeïda, i expectant. Sense prologuista, sense el suport del seu editor, però amb l'escalfor que li donaven els coneguts i seguidors que ha anat sumant des de el seu bloc literari.
“Antigua Vamurta”, per fi veia la llum. Després d'anys de feina, de correccions, de trucar a portes i escoltar silencis, d'incerteses, i possibilitats de desastres. Sé que per a ell no va ser un tràngol fàcil, però va defensar la seva criatura tant ferotgement com els homes grisos van defensar la seva estimada Vamurta.
Ara uns mesos després, un cop acabada la lectura d'aquest volum (el primer d'una trilogia), crec que comprenc una mica millor a l'autor. El llarg procés fins que “Antigua Vamurta” va veure la llum vesteix la mateixa èpica que la història que narra. Una èpica continguda, lluny de focs d'artifici, apegada al detall i a la descripció, no sempre fàcil en un primer llibre on s'han de dibuixar les línies mestres d'un món que desapareix i un altre que tot just despunta.

El llibre comença amb el setge a Vamurta (narrat de forma impecable) i acaba a les colònies d'un nou continent que lluita per emergir, en una lluita constant, entre races, contra els elements, contra la fam. Entremig, homes grisos, vermells, sufons, llais devoradors d'homes, i sircads majestuosos, neden en aigües tèrboles entre els murrians, espècie menyspreada o temuda, que es revela contra el domini dels homes grisos, arrogants i necis (com tots els imperis decadents), per acabar marcant el seu destí i fortuna.



Vamurta, no és un llibre de fantasia heroica a l'ús, no està trufada de mags poderosos i guerrers invencibles, la seva màgia es troba en la riquesa de races, costums i paratges que porten (en poc més de 350 pàgines) a cavalcar entre dos continents, seguint els esdeveniments i fites dels protagonistes.
El relat, coral, no conté herois arquetípics, ni malvats abominables. Tots tenen els seus dubtes, molts el seu cantó fosc, i també un cantó enlluernador. Serlan, Sara, Dasteo com a personatges principals, però també Alvaro, Amalia i Aldier (per posar només un petits exemples), pateixen, s'equivoquen i se'n surten com poden, només amb la seva pròpia convicció o afluixant una mica i posant-se en mans dels seus amics.
L'autor es mou bé en l'intriga de palau, en les acurades descripcions de les batalles, on cada falange s'agrupa en la seva posició dins d'un trencaclosques perfecte, sense defugir les escenes de sexe sense cap rubor.
El llibre acaba com han d'acabar tots els inicis, amb un final obert, on les diverses faccions esperen continuar amb les seves lluites, desitjos i anhels en una segona part que ens porti al nus de la trama.
Estaré a l'espera, segurament en una de les animades tavernes de les Colònies, o perdut dins els magnífics murs de la ciutadella d'Orcómeno.



Sobre l'autor:
L'home que s'amaga darrera Igor Kutuzov, és un escriptor seriós, de rutina diària davant el paper i el teclat, donat a la divagació constant en la conversa (que no en els seus fils narratius), amb el que pots discutir durant hores dels temes més disparats davant una cervesa, i coneixedor d'un bon grapat d'anècdotes històriques, polítiques i socials. És el primer en donar un cop de mà quan el necessites, el primer en apuntar-se a una nova aventura literària quan li proposes, sincer en les seves critiques, i sensat en el seu discurs. En definitiva una bona troballa, algú que sap escoltar (cosa gens comuna), i que sap que es porta entre mans quan es posa a escriure.



Us deixo uns quants enllaços:
el bloc de l'Igor:

epicavamurta

On adquirir “Antigua Vamurta”:

grup ajec - Vamurta

I l'últim enllaç, a la publicació del seu nou llibre, un recull de contes curts, disponible a Amazon:

37 relatos para leer cuando estes muerto




2 comentaris:

◊ Dissortat ◊ ha dit...

Afortunadament per als que hem llegit el llibre, pense que és una gran sort que Igor defensara la seua criatura tant ferotgement com els homes grisos van defensar la seua estimada ciutat.

I respecte a l'autor, doncs no tinc el plaer de coneixer-lo -i segurament mai ho faré-, però el poc que conec d'ell em fa pensar que és com tu el descrius.

Has fet una excel·lent crítica de "Antigua Vamurta", Sergi, i el Lluís estarà content. Jo ho estaria.

Una abraçada.

Patricia ha dit...

El llibre és una delícia, una lectura absorvent que et porta a mons llunyans que a l'hora són molt propers. Tinc la fortuna de conèixer l'autor, un home que estima l'escriptura i que sempre està construint noves històries de les que els lectors podrem gaudir.

Gràcies per la ressenya, Sergi. Antigua Vamurta és una gran novel.la i l'autor un gran amic, d'aquells que tenen la humiltat dels grans homes.

Petons!