dimarts, 8 de desembre de 2009

> Bruna.


(Reflexió sobre el destí de molts animals de companyia, recordant el trist cas del “gos-lleona”).


BRUNA

Quan la Bruna va comprendre que el seu amo no superaria mai la mort de la Laia, va adonar-se que el tenia que abandonar.

Feia molts mesos que el Gerard no parava de beure, potser ni tan sols recordava perquè ho feia. Pel matí, no s’aixecava del sofà fins haver buidat la primera ampolla, desprès sortien a fer un trist passeig pel barri, tornaven a pujar al pis brut i desendreçat, on el Gerard es deixava caure en una cadira i seguia bevent de les ampolles que havia comprat, fins que es feia fosc. La gosa, un gran exemplar de Mastí dels Pirineus encreuat, se’l mirava amb ulls trists, des de la seva manta. Sabia que per més que ho intentés, no el trauria del seu estat letàrgic.

Així, que el següent matí quan van baixar al parc, se’n va anar, va marxar per sempre. Havia passat tota la seva vida amb la Laia i el Gerard, però no podia seguir veient com l’únic company que tenia, moria una mica cada dia.
Va caminar sense rumb, fins arribar als límits de la gran ciutat, va malviure per barris pobres on sovint, va barallar-se per tal d’aconseguir les deixalles dels contenidors. Va passar set i va perdre pes. El seu aspecte es va tornar més ferotge per la necessitat.

Sense por, va vagabundejar per voreres de carreteres, que van esdevenir autopistes, molts cops va estar a prop de la mort, a punt de ser envestida per fars i rodes que no frenaven. Més endavant, els carrils amples van tornar a donar pas a carreteres secundaries, i a estrets vials. La Bruna fugia dels pobles i de la gent i buscava aixopluc als boscos verds i frescos. Després de molt de temps, tornava a ser feliç. Caçava conills quan podia, bevia dels rierols i buscava els bolets que li havia ensenyat la Laia que eren comestibles. De tant en tant s’apropava de nit a una granja, on podia endur-se amb sort, algun pollastre mort dels contenidors.

Aquesta va ser la seva perdició. Assetjada durant tres dies, defugint paranys emmetzinats, perseguida com un assassina, rodejada per guardes rurals, policia local, fins i tot un helicòpter, al final va ser abatuda pels objectius infrarojos dels rifles, una fosca nit sense lluna.

Els dies següents els mitjans de comunicació s’en van fer ressò del cas del perillós gos salvatge que tant havia atemorit la comarca amb la seva presencia. I els canals més prosaics van emetre per televisió, debats aferrissats on es comparava les semblances del cas, amb el famós relat de Sir Arthur Conan Doyle.

3 comentaris:

Núria ha dit...

pobreta la Bruna...sempre es jutge abans que res

- assumpta - ha dit...

Un relat que podria ser verídic!
La culpa no la tenim mai nosaltres...
Hem d'aprendre tant dels "animals"!



PD. El meus nebots es diuen Laia i Gerard. M'ha sobtat veure els dos noms junts en un relat.

La Meva Perdició ha dit...

Ja, ja, quina casualitat! Un petó pels teus nebots i un altre per tu, pels comentaris tant afalagadors que em dediques, gràcies Assumpta, bones festes.