> Un Conte de Nadal.

Sergei Osevich, vagava tristament perdut pels boscos nevats de la taigà, intentant aïllar-se del gèlid fred, protegit només amb uns parracs d’abric militar. Penjat a l’esquena, duia un banjo al que li faltaven dues cordes i una bossa on encara quedaven uns rosegons de pa dur, unes llaunes de carn de cavall, i mitja ampolla de vodka.

Fugia de les patrulles de l’exercit, i dels udols afamats dels llops. Si el trobaven uns o els altres, era home mort.
Amb les extremitats insensibles, feia un pas rere l’altre, cada cop més mancat de forces, lluitant contra el vent i els flocs de neus que li cremaven la cara. Un baf blanc, sortia a través de la bufanda que li cobria nas i boca. Feia tres dies que havia perdut la brúixola, i sabia que aquell fet suposava la seva mort.

Va tornar a sentir els udols, altre cop al seu voltant, molt a prop. Fent un últim esforç va mirar d’accelerar el pas, però la neu i les branques li dificultaven la marxa. Mirant enrere va poder distingir el primer llop, un exemplar escarransit de pelatge gris, la fam reflectida als ulls. Començà a córrer, mentre treia de la butxaca, amb mà tremolosa, un petit ganivet de fulla escantellada.

Unes branques el van fer caure a terra, va notar l’impacte del pòmul amb la pedra i va lluitar per no perdre la consciencia. Amb el cop, havia perdut el ganivet, i amb llàgrimes als ulls, temptejava la neu sense resultats. En el moment que s’obligava a aixecar-se de nou, uns ullals es van clavar al seu braç, perforant roba i carn, fins arribar a l’os. Va sentir un dolor més gran que en la caiguda, i un soroll séc. Cridava a l’animal intentant deslliurar-se. Un parell de puntades van impactar al ventre i va aconseguir uns segons en què la bestia va afluixar la seva pressa. Se sentien més udols al seu voltant. Va arrencar a correr. Sense saber com, es va trobar rodant per una forta pendent, el seu cos rebotant entre matolls, pedres i neu.

**************

Sergei es despertà, desorientat i tremolós en mig de la nit, il•luminada per una melangiosa lluna. Va intentar recordar que li havia passat. El cap li bullia, devia haver picat, amb algun objecte en la seva caiguda. El pòmul dret estava cobert per una crosta de sang seca, i el braç li penjava mort, ni gosava tocar-lo, per por de saber com el tenia. En la caiguda devia haver perdut la bossa i el banjo, que no estaven. Va mirar on es trobava. Un petit sortint en la falda de la muntanya, a mig camí d’una caiguda que l’obscuritat no li permetia abastar. Unes branques aquest cop, havien evitat que rodès fins estimbar-se al fons del barranc.

Va adonar-se que a la paret de la muntanya hi havia una obertura estreta, per on podia encabir-se, i va pensar que al menys quedaria resguardat dels elements. Amb tot, no es feia il•lusions de poder sortir d’allí amb un sol braç, però això ja ho solucionaria quan arribés la claror, si aconseguia sobreviure a la nit.
Un cop a dintre, va comprovar que l’escletxa aviat s’eixamplava, endinsant-se en la muntanya. El camí ara ample i la temperatura més temperada, havia una llum verda, que provenia dels minerals de les parets, i que el permetien avançar. No sabria dir, si havia caminat una hora o dues, però per fi, el camí va desembocar de nou a l’exterior.

A fora era de dia, i davant seu s’estenia una gran vall rodejada de pics punxeguts, sembrada d’un bosc de pins gegantins. Al centre d’aquell bosc cobert per la neu, s’alçava un gran castell de vidre i glaç, els minarets de les llargues torres reflectien la llum d’un sol llunyà. Era impossible que fos dia obert. Tot seguia nevat, i la temperatura tornava a ser molt baixa.

Sergei, decidí arribar-se fins el castell. Estava convençut que només podia ser un miratge. Que si no?. Però ja dubtava de si seguia viu, o si havia embogit.
Després d’una llarga estona, va arribar davant les grans portes gelades del castell que va trobar entre obertes. Es va esmunyir entre les fulles, arribant al patí del castell. Enfront tenia una petita figura, una dama de llargs cabells rossos, i riallers ulls verds, enfundada en un vestit de sedes i brodats de perles.
Sergei, amb un últim esforç, es va dirigir a ella, fascinat per la seva bellesa etèria.

- Sou la Reina de les Neus -, va dir, fent una reverencia. No n’era una pregunta, era una certesa.
- No pas, amic meu -, i la seva veu era cantarella, com l’aigua fresca d’un rierol.
- El meu nom es Nuriskaya Claverovich Catalanov, i només soc la mestressa d’aquesta casa - . I el va mirar en silenci, amb un somriure.
- Doncs on soc?, que em pareix un bosc màgic, i vós la Reina de les Fades? -.
- Només et cal saber, que ets a casa meva, i que aquí cap mal et pot arribar. La providència t’ha portat fins aquestes portes on soc presonera, però tu ets lliure de romandre o marxar-.
- No deixo res de valor enrere, ni éssers estimats, i els meus sentits han sofert per l’horror i les desgràcies que l’home pot provocar. Només busco repòs per l’ànima, fins el dia que ja no em toqui despertar -.
- Doncs, benvingut sies, amic. Entra ara i deixa fora tots els teus pesars -.

Sergei va tenir una vida llarga i plena de meravelles, en companyia de la Nuriskaya Claverovich. El seu cos es va refer, com ho va fer la seva maltreta anima, les ferides es van tancar, i el temps que tot ho cura i ho fa oblidar, li va tornar l’esperança i en va fer marxar la rancúnia i el dolor. Fins l’últim sospir, Sergei, sempre va sentir en el seu cor, que la Nuriskaya Claverovich, n’era la veritable Reina de les Neus, la Reina de les Fades, però va respectar aquell primer moment en què es van conèixer, i mai va tornar a parlar-ne. Van viure moltes aventures junts i per separat, fins que un dia Sergei ja no va voler despertar, però això forma part d’un altre conte, d’un altre Nadal.


Per la Núria, Reina de les Neus.