Hug Mc Cacho.

Dedicat al Mike, que ara està de post operatori. Una abraçada neng, que et milloris aviat. ^_^

Hug Mc Cacho, (llegir Hiug),estava estirat sobre la taula d'operacions, seguint embadalit les evolucions de l'Amber i la Tiffany, les infermeres bessones. Aquelles dues deesses morenes, sortides d'un vell film de Russ Meyer, amb els seus cenyits i curts vestits, que mostraven uns generosos pits blancs, i unes cuixes d'infart, li feien oblidar el fred metall en contacte amb el seu cos. Amb una cara de felicitat extrema, es deixava preparar per l'operació, sense prestar més atenció al que feien, que seguir el seu contorneig amunt i avall de la sala, aspirant el delicat perfum que transmetien quan apropaven el pitram a la seva cara. Amber li somreia, amb la seva carona tant jove, els llargs cabells ondulats, coronats per la còfia blanca. - Senyor Mc Cacho, no sigui dolentot -. deia la Tiffany, apartant la mà de Hug, que sospitosament és trobava enganxada a les seves natges d'egua del Playboy.
Hug reia amb malicia. Desprès de tot, no era per tant el seu pànic a entrar al quiròfan. Moments com aquell, preparaven a un home per a tot.
Les portes es van obrir, entrant el doctor Vincent Strange, amb la cara tapada amb una gasa protectora, les mans en alt, protegides per uns llargs guants de làtex. En una mà portava una gran xeringa de la que supurava un liquid verdós.
- Relaxis, Senyor Mc Cacho, això em farà més mal a mi que a vostè -. Va dir amb ulls de boig, deixant anar una gran rialla que li va glaçar la sang, i li va encongir les pilotes a la mida de pèsols.
Hug, va intentar aixecar-se. Llavors es va adonar que Amber i Tiffany l'havien lligat de peus i mans a la taula amb unes cintes de cuir.
- Que feu? Deixeu-me anar. Us esteu equivocant de persona -. Hug mirava a una i l'altre amb gestos desesperats, intentant deslliurar-se.
Tiffany, ara esperava en silenci, els braços encreuats, portava a les mans un xerrac d'acer quirúrgic tacat de sang seca. Amber s'apropava cap a ell. Peró aquest cop Hug no mirava els seus graciosos pits plens de pigues, si no la mascara anestèsica que li apropava a la cara. Encara va tenir temps de fer un últim crit, abans de perdre la consciencia.
- No li doni massa anestèsic, infermera, només és tracta de que no senti gaire dolor, i tampoc volem que es perdi l'espectacle -. Noves rialles sonaven per tota la sala, mentre Hug és desmaiava.

Va sentir unes veus. - Mira Amber, ja desperta -.
Hug va intentar obrir els ulls. Les parpelles li pesaven. Al tercer intent ho va aconseguir. Una llum intensa, l'obligava a mirar de costat. A poc a poc va aconseguir fixar la mirada. Davant el llit les bessones se'l miraven somrient. Ell, va intentar tornar-lis el somriure. No va poder evitar fixar-se en les puntes dels sostenidors de fantasia i en els lligacames.
- El doctor ha dit que la operació a anat molt bé, senyor Mc Cacho. Ja tenim a punt les seves noves pròtesis, en quinze dies les podrà provar, i d'aquí a poc ja podrà tornar a casa- . Deia la Tifanny.
A Hug se li va gelar el somriure a la cara, i va començar a suar, no entenia res, però allò no li agradava.
Les infermeres es van apropar una per cada banda del llit. L'Amber li parlava, mostrant aquells clotets a la cara que tant l'encenien, però que ara el deixaven glaçat. - Ara faci bondat, que li canviarem els llençols -. Van treure la manta i desprès el llençol. Allí on tenien que estar les seves cames, només havien dos monyons embenats i plens de sang a l'alçada dels genolls.
Hug no donava crèdit al que veia. Aquella bogeria no podia estar passant, no a ell. Volia cridar, però no li sortia la veu. Quan per fi va poder dir quelcom, va exclamar amb veu corferida, - morfina, bruixes, doneu-me morfina, necessito més morfina -, mentre esclatava a plorar desconsolat.