> KOOPERATIVA 2010 - proposta de març

KOOPERATIVA 2010, neix com una proposta entre els blocs “DER WALD FOTOGRAFIA” i “LA MEVA PERDICIÓ”. De forma bimensual penjarem als dos blocs, un relat inspirat en el treball fotogràfic, o de manera inversa una serie de fotografies inspirades en un relat d'un màxim de 500 mots. La premissa és que des de dos mitjans diferents donem a conèixer la mateixa història.
Així doncs, presentem el primer treball que correspon al mes de Març, a partir de les fotografies de Der wald.





Em vaig despertar desorientat. Em trobava dins la banyera, tapat amb una cortina de plàstic. Tots els ossos del cos em cruixien, l'estomac era un pou de dolor amb constants rampes, que pujaven per la columna fins esclatar al cervell. Una llum malsana il·luminava l'estança, reflectint el color groguenc de l'alicatat de les rajoles esquerdades de les parets. La llum em feria els ulls. Vaig sortir amb grans dificultats, fins atansar-me a la pica del rentamans on em vaig recolzar amb gran esforç. Les cames em ballaven. Algú havia retirat el mirall.
De cop, va pujar el mareig. Vaig notar noves rampes a l'estomac i vaig vomitar amb gran dolor. Mirava la pica, incrèdul. Un fosc riu de sang lliscava lentament per la porcellana, desapareixent pel desguàs. Mecànicament vaig obrir l'aixeta, per fer desaparèixer aquella imatge. Però els meus dits buscaven la sang que marxava. Els vaig apropar a la boca, i els vaig retirar amb fàstic, quan vaig comprendre el que feia. Que em passava?. Un martell em destrossava les temples. M'explotaria el cap. Intentava asserenar-me, tot era dolor.
Fora d'aquelles parets, sentia crits i baralles, olor de carn i plàstics cremats, ensumava odi i por.
Un fort timbre va ressonar, posant-me els pels de la nuca de punta. Una suor freda em regalimava pel pit i l'esquena. Si no em movia, el timbre pararia. No. Sonava un cop i un altre. Atemorit i tremolós vaig encarar el passadís fosc. Al final estava la porta. Avançava un peu rere l'altre, els ulls fixos en el petit aparell que no parava d'emetre aquell só que tant m'irritava. Temia que hauria rere la porta.
Vaig veure com introduïen un paper per sota. A càmera lenta, vaig guaitar pel forat de la espiera, terroritzat però incapaç de no fer-ho. Un ull vermellós i cruel mirava des de fora. Em vaig retirar, caient en un racó. Instintivament vaig obrir la boca, ensenyant els dents. Una remor, un xiuxiueig de serp acorralada, sortia de la meva boca.
Fora es sentien més explosions i sirenes, el mon havia embogit. Vaig estar en la foscor quiet, estrenyent-me els genolls, somicant, fins que vaig notar que l'estrany, rere la porta marxava. Què era aquell malson? Perquè no podia recordar qui era, ni que m'havia passat?. Aquell era el meu apartament, però no aconseguia recordar res més. Llavors vaig recordar el full acusador que havien tirat per sota la porta, perfectament plegat, esperant-me en silenci. No gosava recollir-lo. Què podia dir-me aquell tros de paper?. De veritat volia esbrinar-ho? Dubtava entre fer-ho i arrossegar-me lluny de la porta. Si tornava a dormir-me, aquella bogeria desapareixeria. Però els meus dits no m'obeïen, i l'agafaven. Vaig córrer fins el bany i em vaig ficar dins la banyera. Amb esgarrifances el vaig llegir estremit. Vaig deixar anar un xiscle de pànic, només contenia les següents paraules: - Se qui ets. Vinc a per tu -.
La bombeta va explotar, i em vaig quedar a les fosques, esperant.
Sol, en la foscor.