dimarts, 6 de juliol de 2010

> La Caiguda de Mermande. Capítol 5.


Capítol 5 – Fugida de Mermande.

Plasença, Misericòrdia, el pare Simó, i un soldat malferit, fugien pel fètid túnel, que segons el pare Simó els duria fins el riu Bergantó.
Les torxes cremaven les teranyines que trobaven al seu pas.
Sense l'ajut del pare Simó ja estarien tots morts. Va ser ell qui els va guiar fins el passatge secret, quan estaven arraconats pels homes de La Gralla. - “Deu cops siguis maleïda, Magali de Reinac”.
Ja no sentien els sorolls de la matança, ni els crits del ferits. -”Pare, com han entrat al castell els enemics?”-. Plasença, s'obligava a caminar, no podia defallir davant els seus homes. Tenia que evitar ser capturada.

Encara ressonaven al seu cap els tristos versos del cavaller Bernat, que Misericòrdia, el joglar, interpretava acompanyat del llaüt, unes hores abans, sota la porta adovellada que donava a llevant, i que tenia l'encàrrec de protegir.

“... Bernat, malcarat,
la joia més preuada has trencat,
sigui el teu nom maleit,
per tots els temps,
en ports i camins ...”

I de sobte, els crits d'alerta. Els enemics entraven a sang i foc dins les muralles.

Plasença va topar amb el pare Simó dins el passadís costerut. S'havia aturat. Estaven davant una porta amb rastell. Podia sentir el soroll de l'aigua més enllà. Simó va recitar en veu baixa una fosca lletania mentre descansava una mà sobre una pedra que desprenia una estranya fosforescència. El rastell començà a pujar amb sorollós fregadís de pedra i metall.

Una barca es gronxava, amarrada entre el fullatge espès, en un revolt del Bergantó. Van pujar espitjant l'embarcació fins que la corrent l'arrossegà. Plasença, amb llàgrimes als ulls mirava com el foc consumia la porta de les muralles i sortia per diverses finestres del castell, mentre les aigües fredes i revoltes l'allunyaven del seu pare.

Resum del capítol anterior.
El mercenari Bulywyf Trencalòs, aconsegueix entrar al castell de Mermande amb els seus homes, i obrir les portes principals a les tropes de Cassian de Rens.




8 comentaris:

Dissortat en l'exili ha dit...

On els portarà la barca? No he conseguit esbrinar eixe misteri xD

Salutacions!

Igor ha dit...

Quin plaer aquesta lectura. Quin plaer per la narració, per l'ús econòmic i encertat del llenguatge. També m'agrada aquest fil trencat que avança i retrocedeix, els clarobscurs, amb el castell en flames al fons, guspirejant en la nit, freda, com aquest riu que, espero, els salvi.
Ah! Els noms. Molt bé. Sonen retronants.

sànset i utnoa ha dit...

Em sembla que na Plasença se'n recordarà. I que més d'un en patirà les conseqüències. Espero...

*Sànset*

Patricia ha dit...

Pobre Plasença! Desitjo que la barca la porti a bon port i que la justícia comenci a ser repartida. O primer arribarà l'amor? ^_^

Carme ha dit...

Es posa malament això...

ricderiure ha dit...

moooooolt bé!!!
m'acabo de llegir els cinc capítols un rere l'altre i et felicito de veritat!
estas gestant una història moooolt bona, apassionant,
no tinc ni idea cap a on aniràs a parar, però ja tinc ganes de llegir-me el pròxim!
molt ben ambientat, el llenguatje i tot!
salute!

La Meva Perdició ha dit...

Dissortat en l'exili: Encara tardarem en esbrinar-ho. ^_^

Igor. Moltes coses per explicar en poc espai. ^_^

Sànset: de moment sembla que està perdent tot el que tenia.

Patrícia. Amor i justícia. Bons conceptes, però tan difícils de trobar.

Carme: haw, haw, collant els cargols als personatges.

Ricderiure: Celebro que t'enganxis. Cinc de cop uauh! Tindria que donar-te un premi ^_^

Elvira FR ha dit...

Es posa més interessant encara ...trenada i versemblant història que ben ben podria ser "història" el foc consumint les muralles... segur que no quedarà així