dimecres, 28 de juliol de 2010

> Tànatos. (El meu relat per Sant Jordi 2010).


Per celebrar la decisió tan important aprovada avui al Parlament, actualitzo aquest post que vaig penjar a l'Abril coincidint amb Sant Jordi. ^_^








Tànatos, sagna per múltiples ferides que cobreixen el seu cos amb una capa de tinta vermella. Escumejant per la ràbia i el dolor, intenta recuperar forces. Respira amb dificultat, recolzat contra la barrera de fusta. Els seus turmentadors per fi li donen uns segons de descans. El public embogit per la sang, crida demanant que tornin a fustigar-lo. Una banda, fa sonar els instruments de forma histriònica, impedint-li pensar amb claredat.
Per uns segons recorda les paraules de la seva mare. - Seguiràs el destí del teu pare. Arribarà un dia en que serà necessari el teu sacrifici, perquè la nostra raça continuï visquen. Sempre ha sigut així, fill meu. Afronta-ho amb honor i valentia.
Però Tànatos, fill de Borni, no ha demanat mai de ser immolat i convertit en màrtir. Tot i les paraules de la mare que sempre va tenir present, res el va preparar per aquest final. Tot i així, no està vençut, i encara que intueix que quan més es resisteixi, més patirà, sap que abans de morir farà el necessari per presentar batalla.
Maleits dimonis. De moment el deixen, mentre retiren el cavall, esventrat per la força de les seves banyes. No ha sigut fàcil, travessar la dura protecció de l'equí, mentre el genet l'apunyalava sense compassió amb aquella llarga pica. No ha defallit. Per fi, el cavall ha caigut, sepultant al seu mortificador, amb el seu pes. El jou de bous que l'arrossega, el mira amb ulls tristos mentre marxen de l'arena. Un altre cop sol davant la mort. Les ferides les sap profundes, sent els músculs poderosos esgarrats, la carn esquinçada. Els ulls li bullen d'odi i venjança.
Al sortir a la carrera pel túnel fosc, s'ha trobat de sobte en una trampa, els ulls ferits per un sol despietat, unes figures hieràtiques, esperant-lo, la mort dibuixada al rostre. En altres condicions i d'un en un, els hagués fet front sense problemes. En aquella gàbia no te cap esperança. Desprès de marejar-lo en un ball foll, han començat a caure els fiblons afilats, clavats com arpons. Quin patiment i quin dolor. Quan no ha pogut esquivar el cinquè, a doblat el genoll per primera vegada. El morro ensorrat a la sorra, traient sang en una baba pastosa.
Ells tampoc han sortit ben parats. Un dels torturadors ha quedat empalat en una banya, destrossant-li la cuixa. L'han aconseguit retirar mentre altres el distreien i el punxaven. Ha tingut sort. L'hagués donat guitzes fins aixafar-lo.
Sona un to de clarí alt. El silenci es fa a la plaça.- Que prepareu ara, monstres abjectes?. No en teniu prou de tant patiment?. Una figura alta i empolainada s'apropa amb passes llargues. Comença altre cop una mena de ball que no comprenc. Ens movem en cercles, estudiant-nos. El meu oponent intenta distreure'm, mostrant-me una llarga peça de roba groga. Intueixo l'engany. Amaga quelcom darrera.
Arriba el moment. Carrego amb les últimes forces. El tinc davant, acoto el cap, envesteixo. Per uns instants penso que ho aconseguiré. Llavors, a l'últim moment, ell s'esmuny amb una cinta, i sento més que veig, l'acer entrant pel meu coll, enfonsant-se com si travessés mantega.
M'aturo, em roda el cap. Estic marejat. Sento la cridòria sense sentit del public que s'aixeca dels seients, victorejant amb els seus mocadors. Sento el gust a ferro de la sang que surt de nou per la boca. Trontollo. Les potes no m'aguanten. Caic a terra. Deixo caure el cap sobre la sorra. Algú s'apropa. Esbufego. Aixequen una mena d'espasa, acabada amb forma de creu. Venen a rematar-me. Que acabi aquest suplici innecessari, penso. Ja no sento ràbia, he fet el que he pogut. O, he seguit el seu joc cruel?
Miro de recordar l'olor de les pastures, del ramat, el vent de la tarda, les postes de sol al camp.
Sento un impacte al crani. Un espasme, perdo el control sobre el meu cos.
Veig el rostre del meu pare. Els ulls es tanquen, per fi.

Dedicat a la Núria.


La preciosa postal que acompanya aquest relat, és un estimat regal del bloc:scrap.cat

7 comentaris:

Patricia ha dit...

Ostres, què impactant. M'he sentit tremolant al mig de la plaça envoltada de mocadors bellugant-se i clamant pel meu patiment. HAs aconseguit que durant una estona em sentís com un brau.


A més, tota una declaració de principis.

BON SANT JORDI!!

Dissortat ha dit...

Odie aquesta "festa" :-( de crueldad sense sentit. El nom del bou és encertadissim. Fas patir amb les teues descripdionsn.

Espere que passes un bon dia de Sant Jordi. Celebrar-lo amb un relat és el millor que podem fer per celebrar el Dia del Llibre.
Una abraçada

Núria ha dit...

No entenc on hi troben la noblesa que diuen que hi ha en aquesta "fiesta"...

Un relat genial, esgarrifós i trist molt ben contat, on hi ha moments que et sents realment en mig de la plaça i les sensacions són tremendes; acabem amb les corregudes de braus al nostre país ja!!!!!!

Feliç Sant Jordi!!!!

Assumpta ha dit...

IMPRESSIONANT!!

Haurien de fer servir aquest relat teu per lluitar contra aquesta bestiesta.

Elvira FR ha dit...

Jo em copiaré de l'Assumpta i també dic: IMPRESSIONANT !!!!!! endimoniadament ben escrit! quasi em fan mal els fiblons...ai las les banderilles que em fan sagnar...literariament

Núria ha dit...

SI SENYOR!!!! HO HEM ACONSEGUIT!!!!

Avui és un gran dia per a Catalunya, però encara ho és més per a tots el animals.
Som-hi i no ens aturem aquí!!

sànset i utnoa ha dit...

T'has posat a la pell del brau (ara he fet un gag literari...) i ens hi has fet posar a nosaltres. Llegir-ho amb calma i imaginar-se com ho passa la pobre bèstia fa que tinguem més clar que les curses de braus són del tot innecessàries.

Et felicito per un relat tan ben parit!

*Sànset*