(foto d'Internet)
(Enllaç d'àudio, narrat per Patrícia Muñiz)
La Ruta 61 segueix tancada des de fa cinc dècades. A banda i banda de la carretera s'estenen arbres assecats i matolls morts, recargolats. Llargues guspires de fum negre surten del terra. El ciment està esquerdat i calent. La carretera és un mar de ferides supurants que vomita quitrà calent. No se sent cap ocell ni cap altre animal.
L'home, vestit amb texans, samarreta blanca i botes mexicanes, camina sense parar atenció als gasos. Els talons de les botes, enfonsen el ciment a cada pas, provocant un xiuxiueig reptilià.
S'atura davant un cartell. Hi diu: Curseville, Pennsilvània. Població 1.000 habitants. Algú ha pintat a sobre: població actual, dotze. Ja es divisen les primeres construccions abandonades.
La primera de les set esglésies de Curseville, apareix uns metres més endavant, al costat d'un dels quatre cementiris. Està abandonada. La fusta podrida, la pintura escrostonada, els vidres trencats. L'home mira fixament un cartell amb el text “Déu us estima”. Al moment comença a cremar espontàniament, caient a terra.
Al segle XIX, un sacerdot moribund, va maleir aquest poble miner, prometent que desapareixeria. Als anys seixanta, una crema descontrolada d'escombraries, va inflamar una veta de carbó subterrània. El foc es va propagar a totes les mines del subsòl de la regió. Sota terra, a més de dos kilòmetres de fondària, el carbó crema en un mar de foc. L'incendi pot seguir viu uns dos-cents cinquanta anys més. Només un grapat de bojos voldria seguir vivint aquí.
Avança cap el poble mort. Els carrers tenen nom de fruites. Un gran rellotge trencat, assenyala les dotze del 21 de Juliol de 1987. A un costat hi ha una camioneta Ford coberta d'herbes i rovell. L'home peta els dits, i el dial de l'emissora es posa en marxa. Sorolls mentre es sintonitza. De sobte, unes guitarres introdueixen un llarg udol, i una veu estrident escopina:
“Welcome to the jungle
We got fun 'n' games
We got everything you want
Honey we know the names .....”
L'home tanca els punys amb força, i es pot sentir com cruixen tots els ossos. La boca s'obre en un ampli somriure de llop afamat. - De nou torno a ser a casa.
A l'altre banda del poble, l'Abigail Red, desperta d'un malson, amb un fort ensurt. Cega des dels tretze anys, obre els ulls velats, sentint el sol abrasador de mitja tarda a la cara. Fa un crit baix i desconsolat. Intenta posar-se d'en peus del gronxador sota el porxo ple de pols i cendres. Crida al seu fill, que deu ser als camps o dins el graner.
-Elijah, Elijah. Vine, et necessito. Elijah -. Al cap de poc, una figura de gegant arriba en un trot desmanegat i graponer. La cara de l'home de mitjana edat, de cabells rosos i arrissats mostra la intel·ligència d'un nen adolescent. Es queda mirant l'Abigail.
-Si, ma?.
L'Abigail li acarona la cara. - Elijah, fill meu. Ja ha arribat. És aquí.
- Qui ma?.
- El Senyor de la foscor fill meu.
Sobre Curseville.
Curseville, és el resultat d'una primera i profitosa col·laboració establerta amb Patrícia Muñiz, responsable del bloc “Páginas Frenéticas”.
Us l'oferim en quatre parts, els diumenges 03, 10,17 i 24 d'Octubre, com a celebració i preparació del proper Dia de Difunts – Halloween (01 de Novembre).
Acompanyant els textos trobareu uns enllaços d'audio que podeu descarregar. El relat el pengem de manera conjunta en els dos blocs, però a “Páginas Frenéticas” hi trobareu la versió en castellà.
Que vagi de gust.
8 comentaris:
Hola perdició meva,
M'agrada molt compartir relats i prjectes amb tu. Em sembla que Curseville ha quedat xulíssim, veritat? Llarga vida a la col.laboració i a l'amistat!
Una abraçada!
Perdició, et dic el mateix que a la Patrícia, jo jugue amb avatatge, però seguiré amb gust aquest projecte.
Salut!
Aquest sentit de càmera enfocant en primer pla li senta molt bé al relat, és com si fossis darrera seu i poguèssis escoltar i veure el que ell veu. També aquesta família feliç sortida de qui sap on m'agrada.
I la descripció del poble, cobert de rovell i oblit. Mmmm.
PD: potser surt el comentari duplicat.
PD2: bona banda sonora.
Els teus relats els saps embolicar en un ambient misteriós, i es tot un encant de llegir-los.
Felicitats i endavant!!!
Moltes felicitats a tots dos pel fantàstic projecte!!!
Això pinta molt bé, molt bona intro cap una història que de ben segur serà d'allò més esgarrifosa. M'agrada molt com heu anat avançant cap a dins el poble fins dur-nos davant dos personatges força inquietants.
Molt bon gust musical, per cert ^_^
Ja puc ensumar l'olor d'un bon foc tot torrant castanyes, fent moniatos i buidant carabasses... tot escoltant aquesta història quasi xiuxiuejada per la Patrícia
Fot por! això ben bé podria formar part del guió d'una peli basada en alguna cosa de l'Stephen King!
P.S. A móra la Nova, a l'estiu, segur que hi fa més calor...
*Sànset*
Sembla que la banda sonora està agradant. Potser un vídeo de guitarres que udolen podria ser la cirereta del pastís. Se m'acaba d'acodir ara mateix ^^
Patrícia: Ha quedat xulo xulo, i tu ho fas tan fàcil! ^_^ posar els àudios mooola!. Pel vídeo, tindria que ser dels Guns 'n'Roses, que la lletra del tema és seva!.
Dissortat: Tu vas tenir el teu tast, eh? ^_^
Igor: Yeah! Anem per bon camí, tot i que fa molta calor.
Montse: Gràcies, una abraçada.
Núria: Axl i els nois en el seu millor moment! Of course. Sí, l'un de Novembre està a la volta de la cantonada i anem calentant motors .... dintre de poc Kooperativa ^_^
Sànset: Ostia, Móra la Nova! Com l'enyoro, jo de petit anava a Benissanet que hi tenia família. A l'estiu al migdia tothom s'amagava a cas i no sortia de la calda que hi feia (ho recordo bé per que no em deixaven anar a jugar fora ^_^) Tinc que tornar.
Publica un comentari a l'entrada