> El Retorn dels Dips. Capítol 7.

Capítol 7. 21.30h.

L'Ovidi caminava pel solitari carrer sota la llum dels fanals. La corrent del rierol discorria uns metres més abaix. Havia begut massa. Li feia mal la cama i notava el cap boirós. Va decidir aturar-se uns minuts al pont, recolzant el cos sobre el mur de pedra.

És va fer un massatge per revifar la circulació. El dolor li recordava l'incident al bordell de Munic.
Aquella nit, desprès de conduir dotze hores per autopistes alemanyes, va decidir emborratxar-se i fotre un clau. Quan portava la meuca al camió van sortir-li al pas tres pinxos. A un el va matar encastant-li el cap al ciment de l'aparcament repetides vegades. Rebia cops i puntades, però no va parar fins notar com rebentava el crani. Els altres van fugir. Es va adonar que li havien clavat un punxó diversos cops a la cuixa. Es dessagnava i va perdre el coneixement.
Desprès va venir el judici. Vuit anys de presó per homicidi. Va conservar la cama, però va quedar esguerrat per vida.

Ovidi va despertar dels seus records per una ferum pudenta. I de cop un esclat de dolor insuportable. Unes urpes es clavaven a l'espatlla traspassant la jaqueta i la roba fins perforar carn i pell.
Cridava mentre intentava desempallegar-se del cos pesant que el tenia agafat pel darrere. Els braços curts a penes esgarrapaven uns pèls llargs i gruixuts. Instintivament es va tirar rodolant a terra per desfer-se del seu torturador. Ho va aconseguir a mitges, quedant estirat i boquejant durant uns segons. La sang regalimava de les ferides obertes, però aquella cosa havia marxat. Va palpar fins trobar el bastó. Intentava aixecar-se.
Quan ho va aconseguir va començar a córrer arrossegant la cama inútil i recolzant tot el pes en el bastó.

Terroritzat, tornava a sentir com unes ungles marcaven les pedres, saltant a gambades. I de nou una forta tenalla, aquest cop al bessó dret. Va tornar a caure, donant bastonades a cegues.
Ovidi no podia creure el que veia. Un ésser nu, recobert d'un dens pelatge amb trets de rat penat o dimoni li arrancava mig bessó d'una queixalada. El dolor el va envair.
- Fill de putaaaaaaaaa!- . Va cridar de manera agònica. Empunyant el bastó amb les dues mans el va clavar amb ràbia diverses vegades al cos de la bestia, que el mirava estorat, la boca encara plena dels teixits de l'Ovidi.
El bastó s'havia clavat al cor del monstre que es va començar a descompondre.

Ovidi retrocedia arrossegant-se, quan una nova fera va saltar-li al damunt destrossant-li la cara amb les urpes. Filets de carn es desprenien com mantega. Ovidi va interposar una mà, però les urpes van amputar-li un dit, deixant un altre penjant. Es va desmaiar quan va perdre la galta.

Llavors la resta es va apropar, disputant-se la gola, mastegant teixits, i bevent la sang que brollava descontrolada tacant el ciment, i baixant per les pedres fins ajuntar-se amb les aigües del rierol.

Resum del Capítol anterior.

Jean-Richard, contempla impotent com unes besties sanguinàries maten desprès d'una ràpida cacera el professor Bonaventura Subirà. Tot i els seus esforços no podrà salvar-lo.