diumenge, 27 de febrer de 2011

> L'Hospital del Mal.




Sota l'etiqueta “Talla per aquí”, penjaré de tant en tant alguns dels relats que treballo en l'escola d'escriptura Aula de Escritores

L'Hospital del Mal.
La Damaris Sanllehy convenientment emmanillada, oscil·lava d'un cantó a l'altre de la cadira barbotejant incoherències, la llarga cabellera daurada convertida en un embolic de nusos que ocultaven la seva cara. Les fines mans, anteriorment eines de precisió quirúrgica, estaven crispades, mostrant unes ungles de porcellana fúcsia esquinçades, més pròpies d'una stripper que d'una doctora d'urgències encarregada dels pacients afectats per un Ictus. La bata blanca de treball, era plena de taques d'unes tonalitats que oscil·laven entre el vermell fosc de la sang seca i el verd apagat dels vòmits. L'aspecte deixat de la doctora xocava amb l'ambient asèptic de la cambra d'aïllament.

A l'altra cantó de la taula, dos homes s'enfrontaven a aquella ruïna de dona. El doctor Capdevila, gerent de l'hospital, home entrat en la seixantena, ulleres de pasta i alopècia terminal, visiblement inquiet, furgant en uns expedients desendreçats que tenia al davant. L'altre, el comissari Ranea, corpulent, bigoti estalinista, i somriure sarcàstic, estudiant-la amb desdeny aparent, jugant amb un escuradents que es passava d'un cantó a l'altre de la boca.

Com a responsable de la contractació de la Damaris, el doctor Capdevila es veia en l'obligació d'aclarir aquell tèrbol escàndol.
- Doctora Sanllehy ... - va començar Capdevila dubitatiu - abans que marxi detinguda, té l'ocasió de aclarir perquè va provocar l'incendi que va matar a un pacient, i en va deixar dos més en estat crític a la unitat de cremats.
Damaris va aturar-se en sec, fixant una mirada infinitament maliciosa en els seus interrogadors. Capdevila se sentia nu davant la forta càrrega eròtica que desprenia la dona. Fins i tot, presentant un quadre de desequilibri mental tant evident, i un estat tant lamentable, tenia que lluitar contra els pensaments lascius que l'assetjaven.
Damaris passejava la llengua per uns llavis humits i carnosos parlant amb un rum rum de gata en zel: – Jo només vaig donar la cigarreta i l'encenedor a aquell desgraciat. Que l'encengués quan jeia al llit va ser iniciativa seva.
- Prou -. Va esclatar el comissari Ranea amb un cop de puny sobre el taulell. - Vas falsejar la teva titulació per treballar en aquest hospital, vas provocar un incendi mortal, i tenim proves que et relacionen amb la desaparició d'un nadó en la sala de prematurs. No juguis amb mi.

Damaris l'observava mostrant una dentadura de depredadora. - Tot el que diu és merit meu comissari, menys lo del títol de doctora. Això es cosa de la meuca – i davant l'astorament dels dos homes es va colpejar el cap contra la taula, partint-la en dos meitats. Damaris es va aixecar lentament. Un riu de sang sorgia d'un profund tall al cap, amarant els cabells.
El doctor Capdevila, retrocedia impactat per l'escena. - A qui et refereixes quan parles d'ella?.
- Al cos d'aquesta bagassa en el que estic tancat – deia la dona avançant cap els dos homes en actitud amenaçadora. Pas a pas els arraconava lluny de la porta.
- De què parla aquesta boja, doctor?. Tu!, no et moguis!. - Ranea buscava l'arma reglamentaria, recordant massa tard que l'havia deixat fora.
Damaris va estirar amb força les manilles i la cadena que les unia es va trencar. Al mateix temps va deixar anar una llarga i sorollosa ventositat.
- Disculpin, cavallers - va dir amb mofa - Sofreixo de gasos.
Una ferum irrespirable a sofre i immundícies va inundar l'estança.
-Qui ets tu? Què ets? -. Cridava Capdevila aterrit.
La veu de la dona era ara antinatural i greu, gens seductora. - Ho descobriràs ara mateix, cuc.

Les parets encoixinades de l'habitació que es tenyien de vísceres i sang, esmorteïen els xiscles dels dos homes, mentre aquella cosa abans coneguda com la doctora Sanllehy els saltava al damunt i els esquarterava amb delit.




4 comentaris:

◊ Dissortat ◊ ha dit...

Gore total, nen!

Tots els detalls de la parafenàlia sanitària estan molt currats. Com sempre em deixa bocabadat l'esforç que fas per documentar-te i redactar coses completament dispars d'un relat a l'altre.

Quin dimoni o ésser maligne posseïa a la Damaris??

Una abraçada

Patricia ha dit...

Un posseït, pot ser reposseït? Com un joc de matrioskes infinit? No sé com ho has fet, però m'asalten les preguntes. Molt bon relat!

Núria ha dit...

tal i com et vaig dir quan me'l vas deixar llegir, m'encanta com va pujant la intensitat del suspens de la història

ha estat un plaer poder tornar-lo a llegir!!

MUAK ^o^

La Meva Perdició ha dit...

Dissortat: venint d'algú que treballa al ram és tot un afalag. Espero que segueixis passant per aquí. Una abraçada.

Patrícia: Els hospitals, aquest pous d'horror d'on surten tantes bones històries ... mentre no et toca el rebre.

Núria: Gràcies pel comentari guapa, i la millor sort per a tu amb la nova re-ubicació dels teus blocs en una nova aventura blocaire. ^_^