divendres, 22 d’abril de 2011

> La Tardor de l'Annie Rose.


Sota l'etiqueta “Talla per aquí”, penjo de tant en tant alguns dels relats que treballo en l'escola d'escriptura Aula de Escritores



(Micro relat inspirat en la fotografia “La Tarde”, de Cristina Garcia Rodero, recollida a la xarxa).

En Mick.
Tres hores assegut en aquesta cadira i cap client. Ja no sé com posar-me. Aquesta xafogor mortificant m'ofega. Tinc els ossos encarcarats, la cama amb rampes. La simfonia de fons, és el cric-cric de les cigales. Aquest poble és un erm.
«Torremolinos, indret idíl·lic de la Costa del Sol. Inverteixi en un descans daurat», deia l'enganyosa publicitat.
Maleit Neilman i els seus consells financers, en mala hora vam invertir els estalvis en aquesta casa. Sort en tinc de l'Annie què no se li cauen els anells a l'hora de treballar. Tants anys somiant amb la jubilació per topar ara amb aquesta crisi.

L'Annie Rose.
No em puc queixar, dins de casa estic fresqueta. El pobre Mick, encara agafarà una insolació. Espero cinc minuts més i si no arriba cap client tanco la parada. Ens prenem un gin i engego la webcam que va instal·lar al dormitori el Jimmy. Almenys farem uns calerons a la xarxa. Quins temps senyor!
Qui m'ho hauria dit, fa uns anys la reina dels aparadors del Rosse Buurt d'Amsterdam, i ara esperant que apareguin els autocars de l'Inserso. Paciència Annie, ja ho deia la mare, «Déu escanya però no ofega».
Ai, mira, si tenia raó. Per allí baixa la colla de cal Paco. Gens malament. Dos serveis rapidets, i desprès a sopar, que el Mick ja em tindrà preparada la truita.




9 comentaris:

Igor ha dit...

Ja, ja. Molt humor negre. Tot escapçat, la seguretat feta miques. No sé com has creat aquests dos personatges, però fan riure i pensar al mateix temps.
Salut.

Elfreelang ha dit...

Felicitats! vols dir que no has de dar les classes tu? bon relat com ens tens acostumats...i feliç dia de llibres, lectures, passejades i roses!

◊ Dissortat ◊ ha dit...

Hala!! Com eres, nano!!! La pobra de l'Anni del paradís d'Amsterdam a un tuguri, i en Mick quin morro que té!!!

Molt ben aprofitada la foto.

Que passes una bona diada, Sergi!!!

Patricia ha dit...

Cada dia que passa em sorprens més. Aquest és dels que fan pujar l'escalforeta..... als autobusos de l'inserso. Jajaja :)

Bona diada!

La Meva Perdició ha dit...

Igor: El primer cop d'ull a la foto amb aquesta senyora darrere la finestra em va fer pensar immediatament en els aparadors dels prostíbuls d'Ámsterdam.

Elfreelang: Gràcies bonica. Espero que hagis tingut un dia ben maco i una carretada de noves lectures hagin entrat a la teva vida. ^_^

Dissortat: Vas tenir un bon sant neng? Espero que sí. Sobre el relat: hi ha una tornada d'un grup que es diu Los Suaves que deia: “las vueltas que da la vida, el destino se burla de tí, ¿donde vas bala perdida? ¿donde vas triste de tí?

Patrícia: hi ha que aprofitar totes les oportunitats, que la cosa està molt malament ^_^

Pilar ha dit...

Aquesta parella té uns rols ben definits.
Saps el que m'agrada i em fa somriure sempre? Els noms anglicans que utilitzes. És una característica especial dels teus textx.
L'estil narratiu també m'agrada molt!

lurdscontes ha dit...

Genial com has fet volar la imaginació amb una sola fotografia.
Felicitats!

Laura T. Marcel ha dit...

Carai noi, com t'ho montes! Amb el teu relat hi ha un moment que no saps si plorar o riure, humor negre total, però és bo, molt bo. Felicitats.

La Meva Perdició ha dit...

Pilar: Gràcies Pilar. En aquest relat penso que està justificat. Els veia com una parella d'holandesos o anglesos que venien a passar els seus últims dies de descans i les coses no lis han anat com pensaven.
Lurdscontes: Gràcies per passar pel bloc. ^_^
Laura T. Marcel: És que els temps estan una mica així, no?