diumenge, 8 de maig de 2011

> El Tribunal dels Joanets. Per Concurs Relats Infantils 2011.




Martí Alabau abrigat amb ponxo de llana i tocat amb barret d'ala ample, cavalcava a lloms del seu poni de crins blanques Malastrugança, sota la lluna plena d'una nit de Sant Joan pels viaranys del Montseny. Enrere havia deixat les últimes masies habitades. Els pagesos, acostumats a veure pocs forasters l'havien aconsellat per que no fes camí en una nit de mals presagis com aquella. El cavaller, sense afluixar el trot havia desdenyat els seus consells amb una ganyota de menyspreu als llavis.

Martí no tenia amics. Només estimava un objecte al que anomenava “El Secret” i del què mai se'n separava. “El Secret”, l'havia convertit en un home ric, envejat i temut. De nou esperava servir-se'n d'ell per trobar el tresor del gegant Menjarocs, amagat en un cingle rocallós. El tenia a tocar, ja entreveia l'espadat modelat pels vents que cercava.

Malastrugança trotava distret, més interessat en tastar els matolls de fonoll, les sucoses malves liloses, o les cruixents bledes boscanes dels voltants, que en fer camí.

El genet va aturar el poni al topar-se amb un pont de pedra llimosa que creuava un petit rierol on nedaven truites d'escates argentades. Martí s'havia enfrontat a altres ponts com aquell. Els anomenaven ponts del Diable. Eren molt antics, construïts pels romans, i sovint atreien els éssers més fantàstics i inversemblants del bosc. Es disposà a creuar-lo; no tenia altre opció.

Ja havia travessat més de la meitat, quan va sentir unes rialles burletes. Es girà, però no va veure res sospitós. Va esperonar el corser per que avancés. Malastrugança també devia ensumar alguna cosa, doncs renillà temerós, negant-se a moure's. Llavors els va veure.
Uns puntets de llum fugissera volaven fins a ell, envoltant-lo entre tombarelles aèries i piruetes de tot tipus.
—Follets voladors —va remugar Martí, serrant les dents.
Aquells minúsculs éssers eren entremaliats i capriciosos. Si no anava amb compte podia sortir-ne ben malparat d'aquell encontre.
Martí va agafar un saquet on duia una mica de sal (substància que detesten els follets) per espargir-la el seu voltant com a protecció, però abans d'aconseguir-ho, les guspires de llum van començar a girar i girar, provocant un remolí de vent que encabrità a Malastrugança, i va fer caure a Martí, que va perdre el món de vista.

... Dong! Dong! Dong! —repicava una llunyana campana d'església, assenyalant la mitja nit.

Martí es despertà entumit i xop. Estava lligat dins un gran cercle de pedres sobre un turó despullat d'arbres. Malastrugança, amarrat a una estaca, mastegava brots d'herba fresca i humida.
Atordit, contemplava com centenars de petits homenets pujaven per la muntanya, ballant i cantant.
Hi havia Joanets vestits amb calces i camises de colors llampants, i barrets adornats amb picarols; Minairóns amb forma de gos, follets del Vent, i follets del Foc envoltats per una flama blava. Martí començava a comprendre que s'havia ficat en un gran embolic i que potser “El Secret”, que li havia reportat tants avantatges, seria ara, causa de la seva desgràcia.

Quan tots els follets l'encerclaren, un d'entre ells, amb barba trenada i posat seriós, es va avançar, i aclarint-se la gola va començar un llarg parlament amb veu estrident de flautí:
—Martí Alabau, quan eres petit vas coincidir amb un follet del bosc al que vas entabanar i robar la seva possessió més preuada: el seu barret de picarols. Servin-te d'aquest objecte màgic que tu anomenes “El Secret”, t'has apropiat dels tresors que el meu poble s'afanya per ocultar als humans. Durant anys hem esperat que s'aturés la teva cobdícia —el follet respirà per recuperar l'alè—. No ha sigut així. El Consell dels Joanets ha decidit què com a castig per les teves males accions, des d'aquesta nit et converteixis en un més dels guardians de pedra d'aquesta rotllana, porta d'accés a la ciutat subterrània dels follets.

Desprès de pronunciar aquesta dura sentencia, els follets van començar una gran festa que durà fins la matinada, quan van desaparèixer. Per últim, va sortir el sol, banyant amb els seus raigs daurats tot el turó, convertint a Martí i Malastrugança en estàtues de pedra.

Des d'aleshores qui travessa el cercle de dòlmens del Turó dels Follets per Nit de Sant Joan pot escoltar el renill enfadat d'un cavall, i els gemecs tristos d'un home acompanyats del só d'uns picarols. La majoria d'habitants de la contrada, però, són gent sensata, i no creuen necessari apropar-se per comprovar-ho, no fos cas què topessin amb un follet i....


“El Tribunal dels Joanets” és la meva proposta pel concurs de Relats Infantils que organitza l'ARC.
El tema aquest cop era: criatures fantàstiques de la mitologia catalana.
Us deixo les bases per si voleu participar, teniu de temps fins el 31-05-11. Bases del concurs




2 comentaris:

Patricia ha dit...

Un tribunal impartint justícia folla. Genial! M'han arribat aires de llegendes tenebroses, un punt Sleepy Hollow que converteix el teu relat en un clàssic!!!

lurdscontes ha dit...

M'ha encantat!M'he imaginat un món entre fantàstic i tenebrós que m'ha agradat molt.Genial!
Una abraçada!