Des del grup de microrelats a Twitter, Tuiterats Ultradimensionals, aquest últim cap de setmana vam proposar-nos oferir un petit (i modest) tribut a Joana Raspall, que ens va deixar aquesta mateixa setmana.
Sota l’etiqueta #J04R, els participants piulàvem micropoemes inspirats directament en el seu treball.
La totalitat dels poemes (un munt, la majoria molt bons i, crec sincerament, alguns d’ells excel·lents) els podreu llegir al nostre blog conjunt.
Aquí us deixo els que jo vaig penjar juntament amb el poema de referència que agafava de la Joana. L’única cosa que tenia ben clara quan em vaig posar, és que el que escrivís, havia de trametre la mateixa senzillesa que oferia la Joana, espero haver-me apropat a aquest desig.
L’últim dels micropoemes, més fosc, també és el més diferent de tots tres. El vaig trenar a mitges amb en Ferran d’Armengol, esperonant-nos l’un a l’altre a respondre’ns amb nous versos.
L'ase i el tractor
(Joana Raspall)
Havia llaurat amb l'ase
fins que va comprar el tractor
que feia molta més feina,
i el camp quedava millor.
Un dia, a mitja llaurada,
el motor es va espatllar,
i va córrer a buscar l'ase
per poder-lo remolcar.
L'ase es va clavar de potes
i no avançava ni un pas.
L'home prou l'escridassava:
—Arri!, que no arrencaràs?—
En rebre xurriacades,
bramà l'ase: —A mi, no!
la meva piulada
#J04R l’ase i el tractor, de llaurar, de pluja i de fred n’estaven farts. Es van fer músics. Ara per pobles i festes els escoltareu cantar.
La rosa
(Joana Raspall)
Per fer més duradora la gràcia al jardí,
atura la mà!
No cullis la rosa!
La que ara és desclosa
mai més pot florir
la meva piulada
#JO4R El jardiner poeta plantava Maria Lluïsa, per tal que la seva fragància amarés els seus versos i aquests esdevinguessin perennes.
L’estany
(Joana Raspall)
Quan els ocells, per beure, besen l’aigua,
l’estany es torba pres d’emoció.
El cel que s’hi emmiralla, amb sorpresa,
es veu desfigurat pel tremolor.
Els versos senars són meus, i els parells d'en Ferran
#J04R L’estany està silent, oblidat. Antany, estols d’ocells hi anaven a abeurar. Ara ja no hi juguen els nens, i els ocells passen de llarg.
Núvols negres descarreguen pels camins enllotats, els carruatges obliden passar-hi, els homes viuen el dol de la mort #J04R
El plor d’un nadó, un crit a la fondària del bosc. Les fadrines tremolen davant la llar de foc. És el dol de la mort #J04R
Les garses grallen cridaneres, a les vores del camí del riu, l'aigua bruta baixa lenta, els peixos fa temps van fugir #J04R
Peus bruts de fang. A les mans, unes gotes de sang. A les galtes, restes de sal, doncs ja no hi ha res pel que calgui plorar. #J04R
1 comentari:
Molt original!
Publica un comentari a l'entrada