divendres, 6 de desembre de 2013

> Robben Island al costat de casa

(fotografia dels diaris, Internet)

El dia que els diaris anuncien la mort de Nelson Mandela, també ens recorden que molt a prop de casa nostra, presons sinistres com Robben Island, on el líder sud-africà va estar empresonat vint-i-set anys, encara continuen en peu, envoltades de secretisme, amb els reclusos esperant ser deportats en qualsevol moment, en unes condicions de captiveri penoses i amb un drets, que sovint son trepitjats a l’empara d’un legalitat inhumana.
Parlo dels CIE (centres d’internaments d’estrangers) i en concret del de Zona Franca, on la matinada de dimarts, el ciutadà armeni Aramis Manukyan es va suïcidar, tot penjant-se amb els cordons de les seves sabates. Segons el testimonis de tres interns, Manukyan va estar cridant durant hores abans del seu suïcidi. Segons els agents de guàrdia, ells no van escoltar res. Aquests tres interns estan en espera de ser deportats i encara no se sap si podran declarar al Jutjat abans de ser expulsats. Ahir, els interns del CIE estaven en vaga de fam per denunciar aquests fets.
Aquest suïcidi ja és la tercera mort en aquest centre des de l’any 2011.

Us deixo, a continuació, “Absència de...”, el poema que vaig escriure pel recull “Llibertat”, publicat l’any 2012 i amb el que volia fer un toc d’atenció sobre el que succeeix en aquest centre d’internament.



“Absència de...”
Sergi G. Oset


Ramblejava.
El cap emboirat
amb promeses incertes
de feliços esdeveniments:
el naixement d'una nena,
i un contracte de treball.


Creia ser un més.
Enganyosa ficció.
Lliçó adquirida a empentes i cops.
No compten les intencions,
No tens documentació!
Traït per la pigmentació!


Vaig esdevenir presoner,
(un intern, diuen ells).
Darrera els murs del CIE,
no ens empara cap Llei.
Plegats compartim cel·la,
delinqüents i sense papers.


Carretejo feixugues manilles
camí dels jutjats.
Compto els dies tot esperant
l'avió militar que em repatriarà.
Barcelona acluca els ulls,
les deportacions mai han cessat.




"Llibertat", Editorial meteora, octubre 2012.

5 comentaris:

Hugo C. ha dit...

"Una nació no s'ha de jutjar per com tracta els seus ciutadans amb millor possició, sino per com tracta als que ténen poc o res."
Crec que la frase de Mandela escau a la teva entrada d'avui, davant la qual no puc menys que treure'm el barret.
Si jutjéssin aquesta nació, li caurien més de 27 anys.

Laura T. Marcel ha dit...

Se'm fa el cor petit quan llegeixo aquestes coses. Tot i que tinc sentiments enfrontats amb tot el món de la presó i el que representa, em trenca el cor de que les persones, estiguin en un costat o en l'altre de la tanca, no siguin tractades com el que són: PERSONES.

Igor ha dit...

Ostres, Sergi, el poema no me l'esperava. Colpidor. I així és, com el conte del gegant egoista que no volia que els nens entressin al seu jardí. Barcelona acluca els ulls. Sí senyor.
De Mandela, per molta carona de pena que facin, no en volen saber res.
Salut.

Elfreelang ha dit...

quanta falta ens faria un persona com Mandela !!!! ara hi ha un perfil tant baix que fa fàstic, indignant els centres d'internament on tracten com a delinqüents a immigrants i a sobre les lleis dels qui malgovernen van en la línia gairebé de la situació a Sud -Àfrica quan van empresonar a Mandela

Ferran d' Armengol ha dit...

Dol llegir coses com aquesta noticia. Un poema molt sentit, no vaig participar en aquesta convocatòria de l'ARC i et felicito per un poema tan bo.