dissabte, 3 d’abril de 2010

> Ansietat.


Segueixo plantat davant la màquina. El soroll mecànic de les planxes metàl·liques en moviment rítmic i constant m'absorbeixen. Les monedes apilades una sobre l'altre formen edificis surrealistes, a punt de caure. Amuntegades en equilibri impossible, és resisteixen a lliscar per la cataracta, fins la meva butxaca. Potser la propera moneda que introdueixi per la ranura. Estic convençut que cauran.
Ben mirat aquest joc és el resum de la meva vida. Sempre a prop del precipici, a punt de llançar-me al buit. Rebent empentes i cops, aguantant, mirant de escapolir-me, fintant per esquivar la caiguda. Passant de puntetes si cal, mirant de no molestar. No aixequis la veu. No et facis notar. Passa de llarg, ni se t'acudeixi mirar.
Calla, estúpid. Ja ni ha prou. Concentrat en el moviment acompassat de les monedes. És com una marea. Unes poques cauen al següent nivell inferior. Vertigen. És un senyal. Una petita victòria.




5 comentaris:

Ada ha dit...

Ansietat, o ludopatia... qui sap!
Sembla que té ganes de gastar-se els calès!
Molt bon escrit!

kweilan ha dit...

Un escrit inquietant.

Elvira FR ha dit...

L'ansietat porta al joc i el joc a l'ansietat...ben reflectida l'angoixa, sempre a punt de caure al precipici...ben escrit!

Núria ha dit...

boníssim!!!

avance
...click
avance
...click
PREMIO!!!

Dissortat ha dit...

Mai he vist diversió amb les màquines aquestes i no entenc la temptació que susciten. Però clar, a mi no m'agrada el joc.