> Ansietat.

Segueixo plantat davant la màquina. El soroll mecànic de les planxes metàl·liques en moviment rítmic i constant m'absorbeixen. Les monedes apilades una sobre l'altre formen edificis surrealistes, a punt de caure. Amuntegades en equilibri impossible, és resisteixen a lliscar per la cataracta, fins la meva butxaca. Potser la propera moneda que introdueixi per la ranura. Estic convençut que cauran.
Ben mirat aquest joc és el resum de la meva vida. Sempre a prop del precipici, a punt de llançar-me al buit. Rebent empentes i cops, aguantant, mirant de escapolir-me, fintant per esquivar la caiguda. Passant de puntetes si cal, mirant de no molestar. No aixequis la veu. No et facis notar. Passa de llarg, ni se t'acudeixi mirar.
Calla, estúpid. Ja ni ha prou. Concentrat en el moviment acompassat de les monedes. És com una marea. Unes poques cauen al següent nivell inferior. Vertigen. És un senyal. Una petita victòria.