divendres, 2 d’abril de 2010

> Un lloc equivocat.


Al Pearl Rock Club, encara havia poca clientela a aquelles hores de la nit. En una hora, tota aquella tranquil·litat només seria un record fugaç en la ment de la Lara i el Frankie, mentre despatxaven cerveses, i copes fins l'extenuació.
De moment tenien temps per conversar amb la parella que es prenia unes cerveses, asseguts a la barra. A l'altre punta de la mateixa, dos gòtics parlaven en veu baixa i posat seriós, agafats a la seva ampolla. En una de les taules, dues parelles italianes de vacances, bevien els seus Martinis blancs i fumaven els seus cigarrets lights d'importació.
El Pearl Rock Club, feia deu anys que funcionava a les a fores del poble. Quan la Lara i el Frankie el van agafar només era un antre fosc i brut amb ferum a pixats. Els clients eren jubilats o parats que anaven a gastar els pocs dòlars del subsidi en whisky barat. Desprès de molt esforç i treball s'havia convertit en un bar respectat per la comunitat rockera dels voltants, i els divendres i dissabtes per la nit, l'aparcament a l'aire lliure estava saturat de furgonetes Ford de les granges properes, lluents Harleys customitzades, i destarotats utilitaris japonesos de joves universitaris
Moltes nits punxaven música els mateixos clients, i de tant en tant s'improvisaven concerts acústics.
El divertit i estrany, “Notes de cuina de Leonardo Da Vinci”, era el tema de conversa en aquells moments entre els amos del bar i la parella coberta de tatuatges. Pels altaveus sonaven les denses i atmosfèriques composicions del power trio, Midnight Zombie Alligator, banda local de “doom”, en la que en Frankie havia militat en els seus inicis.
La doble porta oscil·lant del bar es va obrir, deixant pas a dos individus esprimatxats i de semblant tèrbol. La Lara i el Frankie, van intercanviar una mirada còmplice d'alerta. Problemes potencials. La llarga experiència darrera la barra lis conferia un sisè sentit, que els avisava quan podien sortir complicacions.
Els dos paios van demanar combinats de cola i whisky. Quan la Lara els servia, s'adonà de les cares suades i les pupil·les dilatades. Lis cobrava a l'acte la consumició. Tenien problemes per trobar els diners, buscant en les butxaques i parlaven de manera pausada i inconnexa. Van deixar la barra per fer un billar. La Lara va tornar a la conversa. En Frankie i la parella parlaven de musica bluegrass i de gats.
El més baix dels dos ionquis, molt prim i rapat estava de nou a la barra, amb el seu company més alt, i barba descuidada de dies. A l'apropar-se va tirar deliberadament el contingut del got sobre la barra. Es va quedar mirant l'escena estúpidament, intentant mantenir-se dret. La Lara va començar a eixugar la beguda que regalimava. El senyal d'alerta al seu cap estava en nivell deu. El Frankie també ho veia. Ara anava a per la baieta.
Van començar a reclamar insistentment una nova consumició gratuïta amb amenaces velades. La Lara i el Frankie, s'hi negaven al xantatge, convidant-los a marxar.
De cop, el que havia vessat la beguda, va agafar el got del seu company, i el va llançar contra la filera d'ampolles alineades darrera la barra. Una pluja de de vidres, coca-cola i whisky va caure sobre el Frankie, immutable, i la parella asseguda a la barra. La Lara, va pujar d'un salt sobre la barra i va caure sobre el ionqui espitjant-lo. Aquest sorprès de la seva reacció, intentava treure's la noia del damunt. La parella de la barra intentava separar la Lara del ionqui fora de si. Aquest va agafar una ampolla i la va estimbar contra el sortidor de cervesa, sense aconseguir impactar en el Frankie, que amb veu glaçada els deia que marxessin del seu local. Els gòtics i les parelles italianes, assistien muts a la bronca. Un noi que obria les portes en aquell moment, va fer un rictus de terror, i va sortir corrents cap el carrer.
A empentes van poder fer-los fora, el ionqui boig encara va tenir ocasió de colpejar covardament, l'orella de la Lara.
El Frankie, va endinsar-se al magatzem i en va sortir amb uns farcells embolicats amb draps, va travessar tot el bar en silenci. A la porta li va donar un d'aquells farcells a la Lara.
- Vigileu-me la barra. Només seran uns minuts. La Lara i el Frankie van sortir a la foscor, amb posat decidit.
Els minuts van ser finalment prop de mitja hora. Els gòtics i les parelles italianes van aprofitar per marxar. Van entrar nous clients, i la parella dels tatuatges els van atendre com van poder. Quan van tornar, la Lara i el Frankie portaven algun tall i signes d'esgarrapades a la cara. Els paquets que duien embolicats en draps estaven tacats d'un liquid fosc i vermellós. Ningú va fer preguntes.
- Algú te sed? Senyors la casa paga una ronda. Un somriure ferotge es dibuixava a les seves cares.

El Pearl Rock Club, és un bar respectat pels seus clients. Situat a les afores del poble, al costat de la interestatal, bordejant l'immens desert. El desert guarda els seus secrets. Si un dia hi passeu a prop no dubteu d'entrar-hi. La Lara i el Frankie us atendran amb un somriure i us serviran una cervesa glaçada per treure-us la sorra del d'amunt. Es un bar tranquil i posen bona música. La clientela son bona gent i no donen problemes. Però si aneu buscant raons, haureu entrat en el lloc equivocat.


Qualsevol semblança en els fets relatats, situacions, noms i llocs amb la realitat, és pura coincidència ........ o no?
Dedicat a la Laura i el Frank, del bar La Perla. ^_^




1 comentari:

Núria ha dit...

va ésser real, creieu-me !!!!!
jo ho vaig veure!!!!

buf, el que teniu que aguantar... Molts petonets per la Laura (alies la perla ninja) i el Frank
...i també per tu per cuidar-me ^_^