dimarts, 27 d’abril de 2010

> La mort d'en Pat Jennings. Capítol 7.


La Mandy seu a les fosques davant la finestra de l'apartament. Li costa reprimir el dolor tot i la morfina d'en Brossman. Té diversos talls en braços i cames, una punxada de navalla travessant-li un costat, i la cremada d'una bala al turmell. Setze punts de sutura. La banyera a quedat tota tenyida de sang. Abans a dormit 6 hores. Els embenats son novament molls.
Menja mecànicament uns fideus amb gambes ajudant-se d'uns bastonets.
- Si vull sortir viva de la ciutat tindré que enfrontar-me amb en Wong.
- No tens una bona mà, nena. Sent una veueta al cap, semblant a la del Frankie.
Mira les dues maletes sota el llit. - Tinc que trobar ajuda. Peró qui? Murmura.
Veu pujar les ombres silencioses per les escales d'emergència. Son quatre. - Us esperava. Mentre obre una de les maletes, dedica un pensament fugaç a en Brossman. Si l'han trobada, ell ja diu ser mort.
Col·loca els carregadors de tambor en les dos metralladores Thompson. Les acarona amb complicitat durant uns segons.
De peu davant la finestra espera concentrada en silenci. El tacte fred de la petita Remington Derringer al lligacames la tranquil·litza.
- Endavant petits diables.
La Mandy acciona els gallets de “Serenata” i “Chooper”. L'habitació s'il·lumina amb fogonades blaves. Els casquets van caient sobre la moqueta. Soroll ensordidor. Un cos cau mort, travessant els vidres, un altre es precipita al buit. La Mandy recull la maleta, i d'una guitza obre la porta, escapant a la carrera.

Resum dels capítols anteriors.

Waylon Cash, surt pels antres de la ciutat a la recerca d'un indici que li ajudi a trobar els assassins d'en Pat jennings. La nit no acaba bé.




3 comentaris:

Dissortat ha dit...

Què dura és la Mandy! Ara veure'm què passa...

Ada ha dit...

Aquesta Mandy té molt mala pinta, està que dóna pena... i els fideus també, egcs... Però se'ls ha carregat a tots eh!

Núria ha dit...

bufff... quina dona!!!
ànims Mandy!!