> El Retorn dels Dips. Capítol 3.

Capítol 3 -Divendres 20:12h.

Bonaventura Subirà i Prat baixava lentament per l'escala de fusta il·luminant la foscor amb la làmpada del casc. El vell arqueòleg i espeleòleg anava amb compte seguint els indicadors instal·lats al llag de la galeria. Una caiguda a la seva edat podia ser fatal. Havia promès a la Francesca que arribaria a temps per prendre una copa amb ella al Casino i no volia decebre la seva filla.

Estava aclaparat. Sota la fortalesa dels Templers, havia aparegut una església visigòtica, vestigi dels descendents del cabdill Ataülf que van expandir el seu imperi amb capital a Tolosa per gran part de la península.
Tot i l'excepcionalitat del descobriment, Bonaventura tenia que tornar a l'excavació quan estigués buida. El dia anterior havia descobert en un dels sepulcres, un segell amb una llegenda destrossada a cops d'espasa. Unes figures representaven una mena de llops d'aspecte aterridor. Aquelles imatges que devien datar del 480 – 500 dC li recordaven alguna cosa. Un record atàvic l'assetjava, com en els malsons dels dies anteriors.

Era, per part de mare, descendent dels Prat de Pratdip, al Baix Camp, i coneixia les llegendes associades als orígens de la seva nissaga i població, fet què trobava simpàtic i fins i tot novel·lesc.
Amb tot, una forta inquietud, un pressentiment, és va anar apoderant d'ell. Havia passat la nit anterior consultant antics llibres d'història i creences populars.
- Una cripta visigòtica amb referencies als Dips?. Aquelles besties del folklore, capaços de transmutar d'aparença i amb una sed de sang insaciable?

Bonaventura tornava ara carregat amb el llibre genealògic familiar. La representació de les besties vampirs era la mateixa que la del sepulcre. Una fina capa de suor li queia per la cara i l'esquena provocant-li calfreds. No volia obrir la tomba, però una força a la que no és podia resistir l'empenyia. Va comprovar que fent palanca la tapa no s'obria.

- El segell, es clar! -, va recordar. Va mirar de manipular-lo, fent-lo girar i pitjant-lo, però no passava res. Llavors és va tallar amb la pedra afilada.
Un tall net i profund al palmell de la mà. Bonaventura instintivament va xuclar-se la ferida. Mentre intentava parar la pèrdua de sang amb un mocador, la sang queia sobre la pedra porosa del sepulcre, desapareixent a l'instant. El segell es movia, i la tapa lliscava fins caure al terra de pedra amb gran estrèpit.
Unes volutes de fum sorgien de l'interior, i una olor dolça a putrefacció i descomposició l'asfixiava. Bonaventura és va apropar estossegant i tapant-se amb el mocador. La llum del casc il·luminava una fossa que era un ossari. Devia haver una dotzena d'esquelets d'una especie de cànids de gran talla amb uns ullals esfereïdors.
No podia creure el que veia. Els teixits és recomponien sobre les ossamentes, revestint-se ràpidament amb tendons, cartílag, carn i pell. Uns malignes ulls es van començar a formar en les conques abans buides, i Bonaventura va fugir embogit, buscant la sortida d'aquell paorós recinte.

Resum del Capítol anterior.

La sergent de la policia local es dirigeix al bordell de “Jack el borni”, on es prepara una operació d'assalt. Algú ha avisat els germans Gurga, que reben els Mossos d'esquadra amb una pluja de projectils.