Arístides Melquíades era un nen molt gran. Però gran de debò. Enorme, fora mida, fins i tot si el comparàvem amb els seus pares que eren considerats gegants entre la seva gent.
Ramona, la mare, i Baptista, el pare, no en parlaven mai del tema, però quan Arístides jugava distret, se'l miraven amb el cor encongit, agafats de les mans. Veritablement no sabien que podia succeir si seguia creixent d'aquella manera.
I un dia va succeir el que tothom es temia. Arístides va entropessar, i al caure, la terra va tremolar de manera esglaiadora. Per valls i muntanyes es va estendre una vibració feridora que obligava a tapar-se les orelles per no embogir.
Els més afortunats ho van fer amb formatge i això els va salvar, la resta va morir allí mateix com tocats per un llamp.
La caiguda d'Arístides va provocar que la terra s'obrís amb una llarga escletxa, trencant en dos el que fins llavors era un extens continent. Un gran pedaç s'en va desprendre formant una illa que s'allunyava per la mar salada, com si fos una balena geperuda.
Arístides era jove, tot just un adolescent, encara que un adolescent increïblement gran i maldestre. Tot i així va comprendre que la seva presencia provocava grans desgracies, i sentin-ho molt es va acomiadar dels seus pares amb llàgrimes, i embarcant-se en un rai rudimentari va fer via fins l'illa, que va decidir, seria la seva nova llar.
Allí hi va viure fins que el pas dels anys el va envellir i afeblir, i va morir en completa solitud. Diu la llegenda que per protegir-se dels raigs del sol, Arístides es va aficionar a fer barrets i gorres de tota mena, l'últim més esbojarrat que l'anterior.
Alguna cosa de veritat diu tenir aquesta faula doncs, si viatgeu per la Polinèsia, amb sort podreu trobar una illa deserta, on encara conserven els maniquins de pedra on Arístides penjava els seus barrets.
El bloc Relats Conjunts, proposa fer una narració a partir d'aquesta fotografia.
Us deixo l'enllaç amb els relats dels participants:Relats Conjunts - Moai
21 comentaris:
Molt bo Sergi! tens un estil que m'agrada....maniquins de pedra on penjar els barrets...i jo em trec el meu davant el teu tremps narratiu!
Un relat fantàstic! sembla mitologia pura...realment aconseguit!
d'ara endavant quan els veïns facin massa soroll em taparé les orelles amb formatge a veure si resulta...
Com t'ha inspirat aquest foto! T'ha sortit un relat rodó!
Estic absolutament al·lucinada... m'agrada la imaginació absoluta qua fas servir :-))
Em trec el barret i el deixo penjat en aquest maniquí de pedra, mentre resto entusiasmada llegint aquest gran relat.
boooooooona!
ja estava jo segur que servien per alguna cosa!
*Sànset*
M'agrada molt aquesta idea tan original de l'orígen de l'illa. Està tan lluny de tot arreu, que podria haver estat així la seva història.
Bon relat!
És boníssim!
I tens raó, si han quedat els maniquins com a prova no podem dubtar que la història sigui certa. :-)
Ostras nen! Quin pasote! Si que li has tret punta a la foto. Molt bo el relat.
Salut!
Molt bo!!! Ara resulta que eren maniquins! ostres... si que va crèixer el Melquíades eh! quin cabolo més gran per10!
Resulta agradable aquesta volta al mite i la llegenda, amb aquesta barreja d'humor, conte i drama.
Pobra noi, perdut a la immensa mar blava. Bon relat i molt divertit.
M'ha encantat!!! saps com lligar i desenvolupar una història sense forçar-la. Molt bó, felicitats.
Un relat ben imaginatiu. S'han donat moltes explicacions pels moai, la teva és de les més originals. A més et felicito per estar molt ben escrit.
Boníssim. No m'esperava aquest final. Molt original.
molt original
Elvira Fr: i jo et saludo amb una graciosa genuflexió. ^_^
Lolita Lagarto: La meva passió pels formatges em delata.
Carme: Gràcies. Una abraçada.
Assumpta. Un plaer, Gràcies.
Montse: A disposar. ^_^
Sànset: i tan desaprofitats! ^_^
Pilar: moltes llegendes reals són tan insensates com la meva, però .....
McAbeu: Correcte, faves contades.
Dissortat en l'exili: Gràcies per la visita, cavaller.
Ada: el xavalet estava destinat a fer grans coses, però només es va quedar en gran. ^_^
Igor: humor, conte i drama: una mica com la vida, tot i ser una llegenda, no?
Nets: quina bona sorpresa. Ja ho he dit anteriorment, però ho torno a fer. A veure si et veiem més sovint pel teu bloc. ^_^
Xexu: hola, per la quantitat i qualitat de participacions, és veu que en teníem ganes tots plegats de tornar als relats conjunts.
Kweilan: Celebro aconseguir sorprendre. ^_^
Mireia: Gràcies, benvinguda.
Què bo, t'ha sortit una història fantàstica! M'ha agradat molt, imaginativa i ben trobada. Felicitats!
és boníssim!!!!
m'encanten els teus mons, són genials, i moltes gràcies per compartir-los amb nosaltres!!
m'ha agradat molt, no ho hauria dit mai que la història reial pogués ésser "tant senzilla" d'explicar ^_-
si, si, lo del formatge jo també m'ho apunto pels de dalt
Començava a pensar que era una història prou trista,però,je el formatge,els maniquins...
és massa!!!
Molt original la teva visió dels fets, una fantasia ben posible.
És la versió més versemblant que conec sobre la constitució dels continents. I els maniquins pels barrets, pura lògica aplicada. I clar, com que l'Aristides és mort, doncs ara me'n explique les converses que tenen. Molt bo. Felicitats.
Publica un comentari a l'entrada