> Lliçó Magistral - joc literari pel bloc Mar i Cel

Lliçó Magistral.
Tot el que sóc li dec al pare. Si he arribat fins aquí és gràcies a ell i als oncles. Ells em van ensenyar que en aquest joc no et poden descobrir fent trampes. Des de la finestra de la meva suite del Hundred Royal Silver Casino contemplo les llums de neó de Las Vegas. Intento relaxar-me. Queda una hora abans que comencin les grans finals. És el primer cop que em classifico. El pot del torneig d'enguany de Poker Texas Hold'em puja fins els quaranta-cinc mil dòlars. Calculant pel cap baix, el guanyador s'endurà el triple d'aquesta quantitat. En unes hores, i si jugo bé les meves cartes, aquests diners seran meus.

Aprendre a jugar va ser fàcil. De petit, amagat a l'habitació de la bugada, espiava per un forat de la paret com jugaven el pare i els oncles cada tarda, a la rebotiga. Toni, el meu pare, sempre convidava els seus germans, el Silvio, el Luigi i el Cristhoper, i amics del barri com el Santos, Freddy dos dits, i Manny el curt.
Als vuit anys ja sabia pels seus gestos, quan el Silvio anava de farol, que el Christopher era capaç d'apujar les apostes amb una Parella de Diamants, o que el pare podia guanyar-los a tots amb una escala de Color.
Però la lliçó més important la vaig rebre del Santos el dia que el van enxampar fent trampes. No recordo qui va trencar-li l'ampolla al cap, si va ser el pare el que va disparar o Luigi el que va apunyalar-lo, però mai oblidaré com va acabar aquella tarda de poker, quan van pujar el Santos dins el cotxe en un sac, encara gemegant.
Entre rialles deien que s'havia ben guanyat un vestit de ciment fet a mida.

No, a mi no m'enxamparan. Sóc massa bo fent trampes.



Laura T. Marcel convida des de el seu bloc Mar i Cel a qui es vulgui apuntar a un joc literari partint d'aquesta fotografia, i amb una extensió de 300 paraules. A participar!