divendres, 27 de setembre de 2013

> #03SE, relat conjunt per Twitter

Que succeeix quan a 10 autors i autores els ofereixes l’oportunitat de fer tres piulades entre el divendres i el diumenge de quatre caps de setmana d’agost i setembre per completar un relat a Twitter?

Doncs segurament de tot. En el cas del nostre grup de relats encadenats, un relat (de 1600 paraules, 9.400 caràcters), a partir de la següent frase de Salvador Espriu (a proposta d’Edgar Cotes):

que transita a través de la comèdia i el terror, l’amor i l’odi, tot component una odissea digne d’una “space opera”. Els referents són els de la cultura “trash”, però també els del cinema i la literatura de gènere.
En definitiva una sopa esbojarrada, gestada a cop de piulada en que els participants (sense xarxa) escriuen en viu i sobre la marxa amb dues intencions: divertir-se i crear un relat que no poden controlar (i això últim, per un escriptor ja és tot una proba de foc al seu ego).

A continuació, el resultat de: #03SE

L'Adolf recordà aquella cita d'Espriu mentre contemplava la Terra des de la finestra del transbordador. Hi anava per primer cop. El primer objectiu ja l'havia assolit. Era un patir constant, una mena de rosec a l'estómac, que connectava pensament i entranyes.
Observar el planeta li féu recordar les lliçons d'història de les invasions dels kleperians i els seus opressors, els pterencs.
Ser un híbrid d'humà-keplerià, havia apartat als seus de les fonts del coneixement galàctic. Ara, les coses havien canviat força.

L'Adolf finalment va arribar a la terra. La seva missió era establir contacte amb els éssers humans, així ho va fer. També havia d’informar a les tropes terrestres del reagrupament de l'exèrcit pterenc. Aquesta vegada els humans tenien bons aliats.
Va aprofitar la seva estada a la Terra per veure una pel·lícula. Va escollir "Crepuscle", per riure una estona.
No hagués pensat mai que s'enamoraria del protagonista. Desconeixia si encara estava viu, però decidí que l'havia de conèixer.I va començar a buscar-lo pel ciberespai, primer, en un planeta desconegut. Volia veure tots els seus possibles rostres. Missió iniciada.
Sense resultats. Després va recórrer a la solució més fàcil: la Viquipèdia. I descobrí que estava mort. Havia de trobar el DeLorean.
El DeLorean sortia en una pel•lícula antiga, hauria d'anar a la filmoteca. La idea era ficar-se dins del film i endur-se el vehicle.
Així que, decidit, es dirigí. "Com ho faria?", va pensar. En arribar a la projecció, buscà dins la bossa i va treure... un tub fet de miralls per dins i per fora. Semblava un calidoscopi però amb unes lents com les dels prismàtics per apropar o allunyar coses.

Un cop dintre, havia de seleccionar un objecte amb allò, però mai un ésser viu. Les conseqüències, deien, podien ser terribles.
Mai havia destacat per la seva perícia. Al pitjar el botó va pensar en “Crepuscle” i ja tenia al davant el cadàver de R. Pattinson. Esperava veure al DeLorean en la primera escena, però amb els nervis havia tocat a un no mort, i en aquell tema, el manual era clar. Mort o viu, Pattinson resultava un cadàver d'allò més atractiu, tant si eres un home com si eres una dona. Tancà els ulls i reflexionà. L’antany ídol d’adolescents i vampir torturat, ara un zombi bastant penós, repetia com una cantarella: “Klattu, barada, nikto”. L’Adolf es va estranyar, aquella frase era en la seva llengua nadiua i de sobte va recorda la seva missió primitiva: salvar la Terra!
Però abans calia fer alguna cosa per aquella desferra a la que havia admirat. Va sospesar el tub de miralls encarant a Pattinson. El podia guardar en carboncle. Les estrelles seran un lloc més adequat pel blanquinós espècimen i faria un favor a la terra.

Hadych, el barman sideral de l'asteroide Gamma 456, poc es pensava que es trobaria en el punt neutral de la guerra entre humans i pterencs. Aquell estat de guerra era dolent per al negoci i el trànsit de naus ja havia començat a disminuir. No volia haver de tancar. Llavors va arribar la primera onada de desplaçats. Primer, tan sols unes poques naus, després centenars. Els oblidats de la guerra. Aquells que acabaven d'arribar podien canviar-ho tot. Però van decidir fer una parada tècnica per revisar les naus.
Mentre els tècnics les revisaven, un grupet de pseudo revolucionaris es varen agrupar. El que deien i feien podia ser perillós! Però allò que semblava més evident era la seva desconnexió total entre les diverses faccions. Els calia un lideratge, una ment brillant. Adolf aterrà al seu planeta natal Kleper, i observà els seus bells paisatges amb melangia. Potser seria l'última vegada que el veuria. Llavors va recordar una vella melodia i començà a xiular Allò va aturar el temps. Amb la música dirigiria les faccions a l'objectiu. Com un flautista d'Hamelín, s'alçà com redemptor. Sols una persona no l'escoltava. Una noia el mirava als ulls, sabia que era perillós.
Adolf seguia xiulant. Més fluix, va allargar la mà a la noia, li era familiar. Volia que pugés on estava ell: —Si anem junts, podrem.
—No anirem junts. —Li digué ella.—¬ Ja no recordes res, oi,? Ha passat molt temps, però el mal que ens vau fer tu i els teus, segueix viu.

Alguna cosa es va trencar dins l’Adolf. Ferotges imatges de por i destrucció el fuetejaren fins visualitzar la destrucció de mil móns. Era veritat el que deia aquella noia? Havia estat ell el culpable de tot allò?

Era la seva guia; la gent el seguia amb una xenofòbia que no es podia aturar, no ho pretenia, però era el seu símbol. La por ens fa perillosos.
Aquell sentiment, altra vegada, entre els budells i la ment, aquella sensació de mareig, que ja no sabia si era por o tristor, tornà... Por. Llavors, se n'adonà. Temia seguir aquell camí. Temia convertir-se en un monstre, com el seu homònim. No era pas un genocida, amb un sobtat dolor indescriptible en els seus globus oculars, astorat, va sentir rodolar les primeres llàgrimes de la seva vida. Llàgrimes que li van oferir una sensació dolça, que ja no recordava, en entrar en contacte amb els seus llavis.
—Només tu, última supervivent del teu poble tens capacitat per perdonar-me. Ara ho sé. Parla! Què cal que faci? —va suplicar l’Adolf.
—prou de matances! oblida les invasions per colonitzar altres móns, tu i els teus no sou millors que els altres... No més guerres.

La hijad havia començat, un canvi radical, un futur, que passava per la violència i el terror. Adolf sabia que ja no tenia aturador. A les tropes dels pterencs s'hi unien un exèrcit d'esbudelladors que abordaven les naus massacrant la tripulació. Eren escorredissos. L'Adolf es trobava entre l'espasa i la paret. La noia li demanava una treva indefinida i els altres només pensaven en atacs violents...

Va tenir una visió. Seria eina de pau i martell salomònic. Santó i cabdill militar. La història el recordaria com un monstre voraç. Així que va començar la matança. Primer havia de matar aquella noia, sinó, no podria continuar, així que va decidir que a més ho faria davant de tothom, per començar a donar exemple, per deixar clar qui era i què volia. La hijad necessitava tenir els seus màrtirs, els seus herois i vilans: els fonaments d’un Reich mil·lenari interestel·lar.

La noia el mirava fixament, l'Adolf no era aigua clara. Un calfred li va posar els pèls de punta i aleshores es transformà en allò que mai no hauria esperat ell. Un ésser diferent a la feblesa d'una noia humana, que ara li cridava mots inintel·ligibles, provocadors.
Adolf va aturar-se un moment. El seu cervell processava la informació a una velocitat demencial.
—NO! JO NO SÓC COM ELL! —cridà.
Pels seguidors era l'heretgia, pels visionaris, era l'escollida. Pel metge era el futur: gens pterencs, esbudelladors i humans.
La confusió es propagà arreu. Per una banda un híbrid kleperià-humà i per l'altra un pterenc-esbudellador-humà. Llavors passà l'inesperat: ella va iniciar un somriure i ell l'acollí dins d'una abraçada. Havia reconegut aquells crits i planys, eren com un cant d'enyor humà. Abraçada a ella, ensumant-li els cabells, pensà en que no hi hauria un futur, fos quin fos, sense ella.

Però un esbudellador decidí acabar amb aquella heretgia i disparà. La multitud va veure com un d’ells queia a terra.
—Qui només entén de punició només usa la violència. —Diu una veu.— Volem votar la fi de la guerra. —Digué entre sang i plors, la figura. Es va fer el silenci... L'esbudellador els assenyalà, incitant la multitud a acabar amb ells. En girar-se de nou, però, un sobtat cop de puny el pegà acompanyant-lo al terra. En girar-se descobrí un híbrid, aquest cop kleperià-pterenc Era el tercer, però no l'últim. Una cort d'híbrids escortaven als tres primers. La noia s'alçà, no l'havia tocat de ple.
—Com em dic Sonja que tu i els teus esteu condemnats a seguir habitant aquest món. Arrossegant-vos com els gossos o col·laborant amb nosaltres, els híbrids... heu d'escollir. Sonja se'ls mirà, a l'espera, observant aquelles cares idèntiques, que ni pestanyejaven: —I bé, què heu decidit? —preguntà.

Tot d’una, el dia es va fer nit. L’eclipsi va arribar, portador de negres noves. El Senyor del Temps, guardià de l’Univers, observava.
«Em pregunto si hauré d'intervenir o ho resoldran tots sols. Començo a tenir gana», s'impacientà a la porta de la Tardis.
La senyora del temps s'impacientava: —deixa el coi de joc de rol, que la paella es refreda i els nens només pensen en esclafar mons!
—Què vols dir? —digué el Senyor del Temps enfurismat.— Ni més ni menys que el que t'acabo de dir —féu ella. S'ha acabat!

Els morts s’amuntegaven i els ferits s'ofegaven sota el pes de cossos esbudellats. Un riu vermell cobria els dos planetes. No podies evitar qüestionar-te davant aquella visió si calien tants sacrificis sense sentit. La fredor i la desesperança inundaven l'escena i el flaire cada cop era més intens. Tot semblava acabat.
Sonja i l’Adolf entraren a la “police box” acompanyats del Senyor del Temps.
—Fills meus marxem, aquí ja no podeu fer més —va dir.
Sonja i l’Adolf es miraren a aquell ésser fosforescent i sobrenatural amb temor sense saber que fer. Era la solució?
«És la única solució», els llegí el pensament. «Anirem al passat i tornareu a començar el dia que llegíreu: “On anirà l'home? O bé migrarà en massa a l'espai exterior o bé per instint de supervivència procurarà destruir el seu veí”. I us adonareu que ambdues coses són inevitables. I el senyor del Temps no tindrà cap més opció que crear una nova partida. Fi del joc».

TWITTERS PARTICIPANTS

*En els seus blogs trobareu les impressions de cada un d’ells sobre aquest treball conjunt i si entreu a Twitter i cerqueu l’etiqueta #03SE, llegireu el relat tal com es va gestar.

BLOGUERS PARTICIPANTS:

Edgar Cotes

Ferran d'Armengol

Hugo Camacho

Mark Olsson

Montse Medalla

Mireia Muñoz

Glòria Tudela

Sergi Marcos

2 comentaris:

Ferran d' Armengol ha dit...

Veig que jo em vaig deixar algun twit en el tinter. Genial, cada cop que llegeixo la història m'agrada més.

Edgar Cotes ha dit...

Totalment d'acord amb el Ferran. Una història magnífica. Anem progressant cap a millor sens dubte, tot i que penso que el #01Z també estava molt bé. Ànims i espero que ens vegem aviat per Twitter.
Edgar