> Cap d'any a la izakaya d'Hideshi Hino

Il·lustració d'Hideshi Hino per "La mare boja" (Panorama Infernal).

Cap d'any a la izakaya d'Hideshi Hino

Cada nit de cap d'any, una processó d'ànimes desfila pels boscos de Tochigi cercant les làmpades de paper rogenc que assenyalen la taverna d'Hideshi Hino. En la foscor, es poden distingir les ànimes per la llum blavosa dels focs follets que les acompanyen.
De tant en tant, un dels esperits surt de la filera: ara una nena de curta edat amb les conques dels ulls buides es capfica en la contemplació dels cirerers de branques nues, als quals no tornarà a veure florir pels festivals d'estiu, ara un vell mariner, cobert d'algues, s’endarrereix, atret per la lluentor de les carpes d'un estany proper. Però, en general, tots arriben al seu destí a l'hora assenyalada.

La izakaya és petita, amb les parets de fusta i el sostre, de teules cuites; tan sols, una modesta cambra de planta quadrada amb el terra folrat d'estores, teixides amb joncs i tela de color verd.
Hideshi, seu a part, damunt el tatami, tot esmolant el ganivet de trinxar amb el què, després, tallarà, en làmines ben fines, la suau i saborosa vedella. Al seu costat, en una petita cuina de carbó, bull la sopa de miso i fregeix les tallarines de farina de blat. Un agradable aroma, de soja i de vi d'arròs, impregna l'estança.

Els convidats entren silents i formen rotllanes. Els més porucs o reservats s'acomoden d'un en un. Després de seure, es freguen les mans incorpòries amb una tovalloleta calenta. A continuació, els comensals se serveixen, d'una perola fumejant, les racions de vedella i de tofu marinades amb llegums cuites al vapor.

Les converses pugen de to a mesura que les ampolles de licor, d'arròs dolç i de patata, apareixen i es buiden. Risses grolleres s'escampen més enllà de les parets de la izakaya i suren en la boira fins als pobles propers, on desfermen malsons entre els pagesos que descansen.
Aviat s'escolta la trencadissa de la primera porcellana esclafada, i els xiscles ofesos dels espectres assetjats pels més venjatius.
—Prou onis desllenguats. No destorbareu les bones maneres d'aquesta casa! —brama irada la veu d'Hideshi.
Els fantasmes emmudeixen, avergonyits per haver incomodat el seu amfitrió.
Entre el grup, una veu dolça, tenyida de dol i de resignació, s'atreveix a demanar:
—Si us plau, mestre Hino, canteu per nosaltres.
Altres veus s'uneixen al prec, tot aplaudint sorollosament per reforçar la seva demanda.

Hideshi, s'afanya a afinar el shamisen, un instrument de tres cordes similar a una guitarra, que descansa a la seva falda com un nadó endormiscat, tot ajudant-se d'una petxina, per assajar diversos acords. Amb veu temperada, Hideshi recita la primera estrofa del renga, el que glossa com va esbudellar la seva família amb el deba bocho, el ganivet de trinxar. Quan Hideshi calla, la resta d'espectres, per ordre rigorós, declama un nou tanka que explica la seva història: la mare morta en el transcurs del part, la donzella turmentada per un amant capriciós, el pescador ofegat enmig de la tempesta, l'aristòcrata enverinat pel servent fidel, la petita ofegada al pou....
El cant esdevé un lament punyent pel descans que mai coneixeran. Les cordes de l'instrument ressonen com agulles punxegudes que s'enfonsen en els esperits maleïts. La cacofonia esdevé eixordadora quan, d'una de les làmpades, cau una petita guspira que llepa les estores del tatami i les devora amb fruïció. El foc s'estén amb celeritat per les quatre parets, mentre, a l'exterior, ja despunta la llum del primer dia d'un nou any.
Els esperits son engolits per les flames que consumeixen la izakaya en uns instants, tot deixant una pila de fustam que fumeja com a únic testimoni de la taverna i dels seus clients.

El vent espargeix els últims planys i un silenci cerimoniós torna a ensenyorir-se del bosc. Potser, la propera nit de cap d'any, algun viatger pietós, coneixedor de les escriptures sintoistes, s'aproparà fins la izakaya de Hideshi Hino i, potser, amb sort, pronunciarà les paraules que tenen el poder d'alliberar i de donar pau a les ànimes condemnades. O potser no, i es veuran obligades a tornar per sopar plegades i udolar les seves històries, que es fondran amb els sons dels habitants del bosc de Tochigi.

Fi

Dedicat al mestre Hideshi Hino.