divendres, 21 d’octubre de 2016

> #ClubLecturaChronos Vs Fantasma de Laura Lee Bahr

Comença per aquest apartat si vols saber quin va ser el nou llibre escollit pel #ClubLecturaChronos en la seva segona trobada:
El passat dissabte 15 d’octubre, els integrants del #ClubLecturaChronos ens vam reunir a la llibreria Chronos per comentar el llibre que havíem escollit després d’Elantris de Brandon Sanderson: Fantasma, la primera novel·la de Laura Lee Bahr, guanyadora del premi Wonderland a la millor obra de Bizarro l’any 2011 i nominada en la present edició dels premis Ignotus. Laura, a part d’escriptora és actriu de teatre, guionista i directora de cinema independent.
Amb Fantasma l’editorial OrcinyPress va inaugurar el 2015 la col·lecció Midian dedicada a obres de Bizarro. Aquest mateix any varen publicar la imprescindible La casa de las arenas movedizas de Carlton Mellick III i, a finals d’octubre, veurà la llum Ciudad revientacráneos de Jeremy Roberth Johnson, que també ha estat nominada al premi Wonderland del 2016.



O bé, comença a llegir per aquest apartat si vols saber de que va Fantasma:
Fantasma és una novel·la en que, d’entrada, sabem què Sarah sembla que s’ha suïcidat però és més probable que hagi estat assassinada. Sarah esdevé un esperit (no confondre amb un fantasma) a estones desorientat, a estones venjatiu; sabem que Simon és un presentador televisiu amb una carrera exitosa i una vida arreglada que comença a obsessionar-se pel final tràgic de Sarah a qui, potser sí, o potser no, va conèixer en vida i que Rich, o Dick, és un passerell que acaba d’arribar a L.A. amb ànims de llaurar-se una carrera com a cantant i guitarrista de balades de rock però que acaba treballant en la mateixa empresa on Sarah feia de secretaria i llogant el seu antic apartament. També hi ha un sofà i uns homes de negre.
Fantasma és la narració dislocada de la relació malaltissa entre Sarah i Simon (encara que un dels dos hagi traspassat) i de com, tan un com l’altre, utilitzen i manipulen a Rich (o Dick) per a utilitzar-lo com a vehicle de les seves intrigues enverinades, desesperades. En el fons, el relat d’una relació impossible on l’amor més intens muta en odi i al inrevés sense concessions en una espiral cada vegada més recargolada.
Avançant en la lectura de Fantasma assistirem a la caiguda i degradació d’aquests tres personatges i participarem, com si fóssim un personatge més, de la roda d’esdeveniments que ho tritura tot al seu pas. A Fantasma no te gaire importància esbrinar qui és el culpable de la mort de Sarah (encara que el lector no es podrà sostreure’s a idear les seves pròpies teories), el que importa és el viatge. L’autora, en un primer moment va idear Fantasma com una història d’escull la teva pròpia aventura i això marca el resultat final. La narració no és lineal i els personatges, més que evolucionar, actuen, es comporten i es transformen, física i moralment, depenent del pla existencial en el que es mouen.
El decàleg del Bizarro inclòs en les pàgines finals de Fantasma en adverteix que en una obra d’aquest tipus en trobem davant de:
«... el gènere de l’estrany, surrealista, sangonós, ridícul i que utilitza la lògica dels dibuixos animats per crear un univers inestable on conviu el grotesc amb l’absurd».
Fantasma compleix totes aquestes premisses, tot ficant en una batedora, un humor molt personal, sexe barrejat amb la idolatria per una icona idealitzada sense fissures pròpia de l’adolescència, els infortunis que pateix un fantasma i el relat de detectius noir més propi del cinema negre del Hollywood daurat.

O bé, llegeix en aquest apartat quines son les meves impressions sobre el llibre:
Vaig tenir l’ocasió de llegir Fantasma després de la presentació que es va fer a Barcelona a la llibreria Gigamesh l’estiu del 2015. A Goodreads teniu les meves impressions d’aquella lectura primera: Goodreads - Fantasma
El #ClubLecturaChronos m’ha ofert la possibilitat d’una segona lectura un any després. Confirmo doncs que el llibre m’ha agradat tant o més que quan el vaig llegir per primer cop. Ha superat la prova de voler continuar, capítol a capítol, recuperant les diferents trames i realitats que es van desenvolupant i anar de la mà de Sarah, Simon i Rich/Dick en la seva relació. Fantasma continua oferint-me el seu caràcter trencador farcit d’una certa tristesa, mala llet i un potent perfum de decadència que envolta les relacions personals (servit en una ampolleta amb aromes de liles).

O bé, llegeix aquest apartat si vols saber quines van ser les conclusions/divagacions del club de lectura:
La sensació que em vaig endur al finalitzar el debat es que la lectura del llibre no va deixar indiferent a ningú. O n’estaven a favor o n’estaven en contra. Un parell de persones van dir que no havien pogut amb ell i l’havien deixat després d’unes poques pàgines. D’altres el defensaren tot destacant les seves peculiaritats i la seva singularitat. Es va especular que Fantasma era el llibre que havia escrit Simon o potser la mateixa Sarah, com un testimoni necessari per explicar, o amagar, qui havia estat l’assassí. Es va debatre si els personatges eren plans però canviants en les diferents realitats paral·leles, de si era convenient o no que l’autora contextualitzés la narració amb referents musicals i culturals, de si el procés d’enamorament de Rich/Dick era una venjança feminista de Laura contra un prototip determinat de mascle, (i de masclisme) i, també, de l’oportunitat perduda (o no) al tallar certes línies argumentals en favor d’altres. Per posar un exemple, l’aparició dels paios empolainatslos Tipos Trajeados” va suscitar quasi unanimitat al demanar per a ells més protagonisme. Diversos dels presents estaven desconcertats per la manca de llargada del capítol intitulat La reaparición de Los Tipos Trajeados. A mi, personalment, em va semblar l’exemple perfecte d’un microrelat hiperbreu incorporat dins d’una novel·la, d’altres, però, especulaven en que era una broma privada de l’autora. La impressió generalitzada va ser que Laura Lee Bahr no cercava explicar una història amb un final resolutiu sinó que la seva intenció era la d’anar descol·locant el cervell del lector fins a deixar-lo tan fotut com els dels personatges de la seva novel·la. Conclusió: hi va haver debat i molt intercanvi d’impressions i teories i aquesta, entenc, ha de ser la finalitat de tot club de lectura.

O bé, llegeix en aquest apartat sobre tests feministes aplicats a la literatura i d’altres recursos estilístics:
En algun punt del debat algú va argumentar que una de les causes de que no li agradés Fantasma era que no passava el TEST DE BECHDEL. Aquest test no entra a considerar si una obra té, o li manca, qualitat literària, només mesura si la presència de la dona dins del context de l’obra és significativa i, si alhora de representar-la, es perpetuen els estereotips masclistes. Es fonamenta en aquestes tres preguntes:
-Apareixen, almenys dues dones, i aquestes tenen nom propi?
-Els personatges femenins parlen entre sí?
-Les seves converses tracten altres temes que no siguin al respecte d’homes?
Bé, fins que va sortir el tema ni se m’havia passat pel cap prendre’m Fantasma com una novel·la que pogués ser titllada de masclista. Crec que la personalitat de Sarah és prou forta i definida com a dona. Sarah interactua amb una altra dona (Tamara, una companya de feina) i tenen algun diàleg juntes (dins d’un context laboral) i, sí, parlen dels companys de feina però és que en general, els personatges secundaris apareixen només com a suport dels tres principals (Sarah, Rich/Dick i Simon) que són qui duen tot el pes de la narració (a part, de tu, lector, que també n’ets part).
Com una cosa porta a l’altre vam tenir l’ocasió (al menys jo ignorava que hi haguessin tants test d’aquests tipus) de descobrir aquests altres:
El TEST DE LA LÀMPADA SEXI: si pots substituir el teu personatge femení per una làmpada sexi sense alterar els elements bàsics de la narració potser es que el teu personatge femení no té cap consistència.
O, el TEST DE LA DONA A LA NEVERA: el personatge femení només serveix com a excusa o detonant per tal que l’heroi entri en acció (normalment la mort de la companya del protagonista que justifica la venjança i el viatge vital de l’home).
I, finalment, el TEST DEL COMODÍ: Si vols saber si el que escrius sobre un personatge és sexista li canvies el gènere. Si resulta forçat, artificial o no acaba d’encaixar és molt probable que estiguis menystenint el teu personatge.
En definitiva, un munt de coses en les que rumiar abans que et comencis a plantejar amb que embrutaràs el full en blanc si no vols ser titllat de sexista. És curiós saber que hi ha lectors que es regeixen per aquests tests per decidir si s’apropen o no a una lectura.
I, per acabar, esmentar un recurs literari del qual l’autora se serveix tot nombrant-lo específicament a la pàgina 223 del capítol Leyendas Urbanas: el McGUFFIN.
El McGuffin és un terme inventat per Alfred Hitchcock. Una excusa argumental que motiva el flux de la narració i els personatges, tot i que, en realitat, no té gens de rellevància.
L’exemple de McGuffin més descarat que he trobat en els últims temps és el que en fa l’autor Sergi Álvarez a la seva espectacular novel·la Nunca digas nunca jamás (OrcinyPress, 2016) i en l’spin-off McGuffin contra el defecador del hoyo ocho, tot convertint aquest recurs en el cognom d’un matrimoni explosiu que sembra el CAOS allà per on va.
I això és tot, o bé...

No perdis el temps llegint res d’aquesta entrada tan llarga i ves directe a comprar Fantasma a la pàgina d’OrcinyPress
FANTASMA