dijous, 8 d’octubre de 2009

> El Fibló de Déu. (Setembre 2009)


Narració curta, descobriment d’un asteroide i el seu contingut que arrasarà la Terra.
Inspirat en “The Colour of Out Space” de H. P. Lovecraft.


******************


El 26 de Setembre de 2009, va aparèixer una petita noticia als diaris, a la secció de ciència, que va passar desapercebuda (menys en cercles astronòmics), i oblidada immediatament com una curiositat més, pel gran públic. El dia anterior la gran notícia va ser que una sonda índia va localitzar molècules formades per hidrogen i oxigen a la lluna, o sigui aigua, i l’impacte de la primera notícia va arraconar la segona.

El fet es que la segona notícia, la que aparentment era més insignificant, va acabar per convertir-se en la causa de la nostra desaparició com espècie, la que va aturar el temps donat sobre aquest tros de roca i aigua que anomenen Terra, i la que va suposar el final d’una petita i arrogant civilització maleïda. Potser a l’espera d’un nou començament, lluny de tants errors i atrocitats comesos.

En Joan M.C., astrònom aficionat, col·laborador de la NASA en el seu petit observatori de l’Alt Empordà, equipat amb un telescopi de 31 centímetres, va descobrir per primer cop l’asteroide catalogat com CT69 2009, més tard batejat popularment “El Fibló de Déu”. Aquest cos rocallós d’una mida aproximada d’un quilòmetre, en una òrbita paral·lela a la Terra, a una distància doble de la que separa la lluna de nosaltres, era l’asteroide de mida més perillosa que passava més a prop de la Terra des de l’any 1937.

Segons el mateix article, després d’uns quants dies en què les òrbites de la terra i el CT69 2009 encara serien convergents, aquest s’allunyaria fins l’any 2013, en què tornarien a encreuar-se. Els càlculs asseguraven que per qüestió de decimals els dos cossos no entrarien en trajectòria de col·lisió.

Estava previst que la Terra podia xocar amb un cos d’aquestes característiques cada 37.000 anys i se descartava la col·lisió. El que no estava previst es que el CT69 2009, xoques amb un asteroide més petit que el desvies cap a la terra.

Als voltants de l’Agost de 2011, es va fer públic a nivell mundial el destí que ens esperava. Un cos rocallós de la mida d’un quilòmetre impactant contra la Terra, equivaldria a l’explosió conjunta de dos cops l’arsenal nuclear del planeta. Les conseqüències desprès de l’impacte comportarien l’extinció de tota condició de vida a la superfície. No seria tan forta per descompondre en fragments la Terra i reduir-la a polsim de l’espai, però si per provocar la mort de totes les especies. Globalment els Tsunamis, moviments sísmics, la radiació, i per fi una segona era glacial, un hivern nuclear que duraria centenars de segles, canviarien el cel i la fisonomia de tot el que coneixem, també es veritat, que en aquesta fase ja faria temps que això no importaria el mínim.

El caos que va seguir, va ser l’esperat. Els líders religiosos van aprofitar per portar fidels desesperats per la salvació als seus ramats, les sectes para científiques i il·luminades van encoratjar als seus seguidors a immolar-se per fugir a planetes i galàxies llunyanes, els governs, van emplenar amagatalls subterranis amb armes, or i els elegits per repoblar la Terra en un futur. La violència es va escampar, la por, la desesperació i l’odi van fer una gran feina. Altres per contra es van reconciliar amb la seva consciència i amb l’univers i es van prepara per l’inevitable.

Encara, però en un últim esforç, la humanitat va sumar forces per aconseguir enviar coets de gran abast amb càrregues nuclears que desfessin el mal que s’apropava. Diverses tandes de míssils van aconseguir anar desgastant el cos imponent de l’asteroide CT69 2009 a mida que s’apropava a la Terra. L’asteroide es va anar desmembrant en trossos que van produir enormes Tsunamis, és cert, i grans terratrèmols que van destrossar i cobrir grans extensions del planeta amb la consegüent mortaldat, però finalment la massa rocallosa més gran que va arribar a impactar, va quedar reduïda a una extensió de 15 metres quadrats. L’impacte es va produir en una zona desèrtica d’Europa, a Espanya coneguda com Los Monegros. L’impacte, calculat com l’explosió de dotze milions de tones de dinamita, va arrasar tot el desert i amb ell va desaparèixer l’enorme complex hoteler i d’oci destinat a emular Las Vegas. Bé, també va desaparèixer gran part del territori aragonès i català.

El món, exhaust per l’esforç dut a terme, devastat per la mort i la malaltia, però perplex encara per la seva sort, volia pensar que podria curar les seves ferides i tirar endavant.

De les cendres de la devastació provocada per l’últim tros de l’esteroide CT69 2009, el tros caigut al desert de Saragossa, en va sortir una figura esgarrifosa, aberrant, un tità de més de 6 metres d’alçada, dins una esfera de llum negre que xuclava tota l’energia que l’envoltava.

El tità simplement es va aixecar i va començar a caminar, el seu contorn i mesures inhumanes visibles dintre la llum fosca que l’envoltava. I cada passa que feia era una ferida en la terra, i s’estenia quilòmetres i tot cremava i a l’instant quedava reduït a cendra. Cap formació natural o construïda per l’home, muntanyes, edificis, llacs o rius per on passava el tità quedaven indemnes, tot el que el seu pas tocava es convertia en un erm de cendres, l’oxigen desapareixia, el buit ocupava l’espai que hi havia abans, una gran taca de llum negra s’estenia per la faç del planeta.

Inútil, va ser l’intent de qualsevol tipus de comunicació, inútil qualsevol mitjà per intentar aturar-lo o destruir-lo i res va frenar el seu pas destructor, com si es tractés del mític àngel de la venjança. No sé quan va durar tot el procés de reduir un planeta viu a una bola de foscor negra, però així va ser, i en això s’ha convertit el que abans anomenàvem Terra. Així ho vaig viure jo, l’última dona de l’espècie dels homes, sola, dins l’estació espacial. Ara tot és silenci, no hi ha llums, ni postes de sol, ni colors, ni sé, si el tità descansa acabada la seva feina o si marxarà mai d’aquesta tomba negre que abans anomenàvem Terra. Només quedo jo, i aquesta joguina de l’espai, i més ferralla, apuntant amb les seves antenes a l’espai profund, restes i legat del nostre “gran” passat”.