Crits de mort, explosions i fregadissa d’armes recorren el bosc. La batalla, aviat esdevingué carnisseria sense sentit. Entre els garrofers i els matolls, cossos esquarterats es podreixen al sol, en bassals de líquid fosc. En fogueres disseminades, cremen els cadàvers dels vençuts. La fortor de la mort es fon amb les cendres.
L’odi entre famílies es remunta en el temps, una espurna va atiar les antigues venjances. Els vencedors segueixen la seva cacera, perseguint els fugitius que corren aterrits. No hi ha perdó, ni s’accepta la rendició, per tot arreu, assassinat i mutilació.
Fa tres dies, Rovellons i Xampinyons, més un centenar de Moixernons, desorganitzats i mal armats, intentaven plantar cara a la maquinaria de guerra de Mataparents i Fredolics. Res a fer.
Menys encara, quan els Pinetells que havien d’arribar com ajuda, canvien de bàndol amb traïdoria al camp de batalla. El riu d’aigües fosques baixa tenyit amb la sang dels derrotats.
Entre la batussa, em fixo en un grup de Mataparents que persegueixen uns Rovellons exhausts, van caient abatuts pel foc enemic, fins que només en queda un. Corre cap a mi, amb un Moixernó femella, mal ferida a coll. La deixa als meus peus, implorant que intercedeixi per ella.
Els Mataparents l’atrapen i se l’enduen entre crits, a rastres. M’ajupo i la giro amb un dit, pateix molt, però conserva un alè de vida.
L’aixafo mentre observo com els Mataparents desmembren el Rovelló. Mai m’han agradat els bolets ni les seves rancúnies.
1 comentari:
mola!
Publica un comentari a l'entrada