"Picasso en LletrA" - Concurs de micro-relats.

("L'Ofrena" i "Carrer de Riera de Sant Joan", per Pablo Picasso. Fotografies baixades d'Internet)

Per: L'Ofrena
Bata i Mbini, els dos guerrers guepard, seguien adornant l'altar on la donzella es recargolava en un èxtasi frenètic. Desprès que el bruixot encengués l'encens aromàtic, només calia posar els crisantems, helicònies i pèndules, al voltant de la verge. La cerimònia era meticulosa en els aspectes formals. Calia crear el clima adient per aconseguir el resultat desitjat.
En el cercle exterior, les vídues entonaven els càntics que farien possible l'arribada del déu tortuga. La lluna plena, jugava a amagar-se entre uns núvols espesos i foscos. L'oli cremava en les torxes, creant ombres ominoses. Llengües de foc saltaven en espurnes de vius colors. El cap de tribu descansava sobre l'antic tron, format pels cranis dels odiats enemics. Als seus peus, les joves concubines, la majoria prenyades, picaven de mans a un ritme hipnòtic i lent. Sonaven tambors amb el brunzit d'un milió d'abelles.
Tretze joves emmascarats amb pintures de guerra i llances, avançaven en filera, cap la pira de fusta, amb petits salts, i esbufegant. De cop es van girar, colpejant-se el pit amb l'arma. Els tambors van callar i el silenci és va fer a la clariana. La selva va quedar en silenci. L'ocell de foc, va entonar el seu crit de mort. Un tro va ressonar en la distancia, i la terra tremolava al pas d'una bestia immensa, que avançava de manera lenta però infatigable. Tots van mirar a la noia del sacrifici. Ella va parlar amb veu tremolosa. - R'kta, arriba el déu tortuga!.

Per: Carrer de la Riera de Sant Joan.
Per fi la llum entra per la finestra. Tanco el dietari i el deixo a l'escriptori que era del meu avi. Una nit més, despert, concentrat en la concepció de l'obra que serà el meu epitafi i un avís del que passarà un cop sigui mort. Tant de bo cregueu les meves paraules. Amb tot, considero que necessitaré tres mesos complerts per acabar el meu projecte. No tindré descans fins que aconsegueixi el meu propòsit. Desprès podré marxar en pau, espero.
Descorro les cortines, i retiro els segells que eviten la seva presencia mentre treballo. Em puc permetre el luxe, ara si, d'obrir els porticons i sentir la brisa vivificant en el meu rostre. No puc badar, sempre esperen trobar-me amb la guàrdia baixa. No lis donaré aquest plaer.
Miro el mateix carrer de cada matí. No ha canviat gaire d'ençà aquell dia, seixanta-cinc anys enrere quan van desfilar les cruels i eficients tropes de la Whermatch, mentre els bombarders de la Luftwaffe esmicolaven la ciutat, que s'enfonsava com un castell de sorra a la platja.
Ara no hi son. Només aquests escarabats gegants que passegen amb els seus barrets i carteres. Volen que cregui que son gent normal camí de la feina, mares que porten els fills al col·legi. No, no m'enganyareu. El vostre comportament us delata. Si tot just ara, puc veure com un de vosaltres s'enfila per la paret d'aquell edifici. Tanco la finestra. No menjaré res, se que m'enverineu el menjar. M'arrossego sota el llit. Encara tindré unes hores de descans fins la nit.

El projecte “Lletra A” i el museu Picasso, van posar en marxa un concurs de micro-relats, anomenat “Picasso en LletrA”. Es podien elegir dues, de sis pintures de Picasso i fabular un relat que no tingués més de 1.500 caràcters. Acabada la proposta, deixo penjats els dos relats que vaig presentar.